En una circumstància inèdita pel futbol francès, el París Saint-Germain s’ha convertit, en els darrers temps,en un protagonista recurrent dels rànquings que estableixen quins són, temporada rere temporada, els clubs de futbol més rics del món. L’estudi de la consultora Deloitte referent a 2023 situa el club de la capital francesa com el cinquè amb més valor del planeta, superant un Barça econòmicament en hores baixes que, malgrat tot, ocupa el setè lloc d’una classificació que ha esdevingut un referent del futbol modern, convertit en un autèntic negoci.
Si el PSG ocupa aquest espai privilegiat, només per darrere del Manchester City, regat generosament de petrodòlars emiratians, i de tres clubs històrics com és el cas del Reial Madrid, el Liverpool, i el Manchester United, és només gràcies a la generosa inversió que, des de 2011, hi realitza Qatar Sports Investments (QSI), una filial esportiva de la totpoderosa Qatar Ivestment Authority (QIA), el fons d’inversió propietat de l’estat que el Qatar utilitza com a instrument geopolític per millorar la seva posició internacional.
En concret, els petrodòlars qatarians van arribar al PSG el 30 de juny de 2011, quan QSI va adquirir el 70% de la propietat del club, una inversió que es va completar pocs mesos després, el 6 de març de 2012, quan el fons qatarià va comprar la part restant convertint-se així en l’amo i senyor del club parisenc.
La decisió d’invertir en el PSG responia a l’estratègia d’sportswashing, és a dir, de millora de la imatge internacional del país a través de l’esport, que el Qatar feia temps que ja havia posat en marxa, però també a l’anàlisi del mercat futbolístic i a la constatació del potencial de creixement d’una entitat com el PSG, l’únic club d’elit de París i de la seva àrea metropolitana.
A diferència d’altres grans capitals europees, com és el cas de Madrid, de Lisboa, de Barcelona, de Roma o, evidentment, de Londres, on diversos equips es disputen les simpaties del públic local, l’àrea metropolitana de París, que aplega gairebé 11 milions d’habitants, només compta amb el PSG a l’elit del futbol francès.
Aquesta potencialitat, hàbilment explotada per QSI, és, de fet, la que va portar a la creació de l’actual París Saint-Germain, un club que va néixer el 1970 fruit de la fusió entre el projecte del París Football Club, nascut el 1969, i l’històric Stade Saint-Germanois, un equip creat el 1904 a la localitat de Saint-Germain-en-Laye, a la perifèria de París.
Aquell primer PSG va adoptar la forma legal d’una associació d’acord amb la llei francesa de 1901, una circumstància que convertia l’entitat en un club propietat dels seus socis i sense afany lucratiu. Tot i aquest caràcter popular, el París Saint-Germain, segurament fruit de la seva potencialitat com a club de referència de tota l’àrea metropolitana de la capital francesa, va atreure reconegudes figures públiques amb abundants recursos econòmics a la recerca de la popularitat que proporciona el futbol.
Així, doncs, un dels primers i més estimats presidents del PSG va ser el dissenyador Daniel Hechter, que va assumir el càrrec el 1973 i que va atreure amb ell nombroses figures de la indústria de l’espectacle. Hechter va ser succeït en el càrrec per François Borelli, un empresari del món de la publicitat i l’edició, que va fer entrar el PSG en una nova dimensió ja que durant el seu mandat, comprès entre 1978 i 1991, el club va guanyar una lliga i dues copes franceses, els primers trofeus que van lluir a les vitrines de l’entitat, si exceptuem la victòria a la segona divisió gal·la de 1971.
Els èxits assolits per Borelli van cridar l’atenció de Canal +, la principal televisió privada de pagament francesa de l’època, que, el 1991, va decidir invertir en l’entitat amb l’objectiu de transformar el PSG i convertir-lo en un dels grans clubs de la lliga francesa, dominada aleshores per l’Olympique de Marsella. Aquesta circumstància va provocar que el PSG es transformés en una societat anònima esportiva on, això sí, Canal + comptava només amb un 40% de la propietat mentre que l’associació fundadora del PSG conservava el 51% de les accions.
Aquest fet va suposar un nou salt de qualitat del PSG que, amb el periodista i productor televisiu Michel Denisot al capdavant de la presidència, designat, evidentment, per Canal +, va repetir èxits en l’àmbit domèstic i va aconseguir fer del parisenc un club europeu de prestigi amb la conquesta de la Recopa de 1996, conquerida davant del Rapid de Viena, un títol que el PSG va estar a punt de revalidar l’any següent quan va perdre la final contra el Barça de Bobby Robson fruit d’un solitari gol de penal de Ronaldo.
Amb el pas dels anys, fins a arribar al 2005, quan Canal + va assolir el 100% de la propietat del PSG, el pes de la cadena de televisió privada va ser cada vegada més important al si del club, en una estratègia que pretenia fer del futbol francès un producte atractiu pel consumidor i, per tant, d’allò més rendible pel mateix Canal +, que invertia en l’adquisició dels seus drets. En aquest sentit, i per tal d’obtenir el màxim redit econòmic, Canal + va impulsar la rivalitat entre el PSG i l’Olympique de Marsella, els equips de les dues principals ciutats de França, que avui s’ha convertit en «el clàssic» del futbol gal.
El juny de 2006, Canal + va decidir desprendre’s de la propietat del club i la va vendre al triumvirat format per Colony Capital, un fons d’inversió nord-americà; Morgan Stanley, un banc també estatunidenc; i Butler Capital Partners, una societat d’inversió francesa. L’operació evidenciava la conversió del futbol en un negoci on bancs i fons d’inversió que res tenien a veure amb el món de l’esport pretenien ampliar el seu negoci.
Ben aviat, Morgan Stanley i Butler Capital van deixar sol al fons d’inversió Colony Capital, que es dedicava, bàsicament, al negoci immobiliari, als casinos, als hotels i a la restauració, al capdavant del PSG. Tot i l’ambició dels inversors, el lustre de Colony Capital com a propietari del club parisenc va ser un autèntic desastre, tant des del punt de vista esportiu com social. Sobre el terreny de joc, el PSG només va ser capaç de guanyar una copa de França i una copa de la lliga i fins i tot va patir per no perdre la màxima categoria, assolint unes posicions d’allò més discretes a la lliga francesa. Des del punt de vista social, el club haver de fer front a la violència i als greus enfrontaments entre afeccionats d’orientacions ideològiques diferents que van acabar provocant la dissolució dels diferents grups d’animació, una circumstància que va fer decaure l’ambient que es vivia al Parc dels Prínceps.
La història del PSG va canviar radicalment, com hem vist, el juny de 2011, quan els petrodòlars qatarians van arribar per primera vegada a l’entitat. Els nous propietaris van situar a Nasser Al-Khelaïfi, un antic tenista reconvertit en home de negocis del règim qatarià, a la presidència del club i el van regar generosament de milions fins al punt de fitxar les més grans estrelles del panorama futbolístic mundial. Així, doncs, des de 2011 figures com ara Zlatan Ibrahimović, David Beckham, Neymar, Edison Cavani, Thiago Silva, Marco Verrati, Leo Messi o Kylian Mbappé han vestit la samarreta parisenca fent entrar el club en una nova dimensió gràcies a la conquesta de nou lligues, de sis copes de França, de sis copes de la lliga i de deu supercopes, un palmarès que ha convertit el PSG en l’equip més llorejat de França.
Tot i així, aquest nou Qatar Saint-Germain, esdevingut un nou-ric del futbol europeu i un dels nous clubs-estat que competeix amb uns recursos econòmics il·limitats, no ha pogut fer encara realitat el seu somni de conquerir la Lliga de Campions, el gran repte dels qatarians quan es van fer càrrec de la propietat de l’entitat. Un club que ha passat per múltiples mans i que s’ha fet ric a força d’inversions de grans grups empresarials fins a arribar als actuals petrodòlars qatarians que si bé han situat el PSG entre els equips més rics d’Europa també l’han col·locat al capdavant dels clubs menys estimats, tant a França com al conjunt del Vell Continent on aspira a regnar.