Raúl Estevez va estrenar la K3. Foto: Raúl Estévez

Red Bull K3: el nom de l'esdeveniment i qui li dóna suport em fa entendre que es tracta d'alguna “alienació”. Amb ansietat faig “clic” a l'enllaç i mentre es carrega la pàgina em tremola el dit índex. Un desnivell positiu de 3.030 metres amb poc més de 10 quilòmetres amb sortida a la localitat italiana de Susa, a 506 metres d'altitud, i arribada al cim del de Rocciamelone (3.536 metres). No vaig tardar en fer un petit cercle al calendari (2 d'agost de 2014), se m'humitegen els ulls i intento imaginar-me com pot ser el circuit, la comparo amb alguna de les verticals que he participat i només veig semblances amb la Milla Vertical d'Àreu (4,4 quilòmetres i 1.680 metres de desnivell positiu) però la K3 és el doble de distància i desnivell. Al·lucina!

Havia vist vídeos “Red Bull” d'esports extrems però mai m'havia imaginat que es “colarien” en una vertical, una prova que em té enamorat. La regla indica que un KV són 1.000 metres de desnivell positiu en una distància entre tres i cinc quilòmetres. Aquests senyors han multiplicat el desnivell per tres i la distància per dos.

La cursa està limitada a 400 participants dels quals només arribaran al cim 20 dones i 80 homes. El meu objectiu està clar: no serà el 81. En el primer tram fins a Trucco, a 1.670 metres d'altitud, s'eliminen el 20% dels participants mentre que en el segon “colador”, al refugi de Cà d'Asti, situat a 2.850 metres d'altitud només en passen 80. Un tall molt dur tenint en compte el nivell dels “ verticaleros ”.

Buscant companys d'aventura parlo amb en Carles Martí, del Montblanc català, un paio acostumat a aquest tipus de proves que mostra el mateix entusiasme que jo per la “gara”. No tardem en inscriure'ns i l'endemà ens assabentem que l'equip Pro Trail Team Dynafit, format pels andorrans Dani Buyo (Team Manager) i l'“alienígena” Ferran Teixidó, busca un parell d'acompanyants per al viatge a Susa. Ens convertim, per tant, en les darreres peces del seu trencaclosques.

El dijous a les set del matí marxem des de la localitat andorrana de Canillo. Ens esperen nou hores de viatge però, per sort, el “pilot” Dani és incansable i pràcticament hi arribem d'una sola tirada. La primera impressió amb la que ens rep Susa és que és un poble de pas i poc turístic però les muntanyes que l'envolten li donen un toc únic. Són les 17.30 i tan bon punt arribem a l'hotel ens calcem les vambes per reconèixer els primers 1.200 metres positius fins a Trucco. La tarda és calorosa i les primeres passes amb Carles Martí i Ferran Teixidó em fan especial il·lusió. L'andorrà és un corredor de moltíssima qualitat i, per mi, un autèntic model a seguir. Ens marca el camí en la seva segona marxa, el seu ritme suau és per mi la cinquena velocitat. Curiosament, ens trobem amb la Laura Orgué i la seva parella que també estan reconeixent el circuit. Mentrestant, en Dani Buyo, que ens va cuidar al mil·límetre, ens espera a Trucco per baixar en cotxe i no castigar les cames. Tot un luxe. De baixada traiem conclusions de la primera part del circuit i dir-nos amb la boca petita que ens ha semblat “corredora” . La Laura també va baixar amb nosaltres i la incertesa sobre l'última part del circuit ens envaïa a tots. En cas de superar el tall final, el Rocciamelone, de 3.536 metres, es convertiria en la muntanya més alta que hauria pujat mai i el fet de passar dels 2.000 metres positius de cursa també seria una altra batalla. En definitiva, la K3 era un desafiament en tots els sentits.

Ja es divendres i després de dormir unes nou hores esmorzem amb calma. Em vaig acabar fixant amb la alimentació que seguien els meus companys i te n'adones que cadascú té les seves manies i tots els detalls sumen per millorar el rendiment. La “conya” era que cada vegada que teníem a les nostres mans un “capritx” –un gelat, una cervesa...- algú o altre acabava dient que això eren 40 segons o 2 minuts a la cursa. Així tot el viatge...

Corredors dels Països Catalans a la K3. Foto: RE

Vam sortir de l'hotel i vam passar a buscar en Jordi Marco i al valencià Carlos Pascual que compartien expedició amb un dels pioners de l' skyrunnng , el gran Agustí Roc, una altra referència mundial de les verticals. En Dani ens deixa a Trucco i ens esperarà uns 500 metres més amunt. El segon reconeixement del circuit el fem caminant, molt més amè que anar amb la cinquena marxa, no tocava cremar energies. Com a anècdota ens vam creuar un ramat de vaques i ens vam trobar amb dos dels càmeres que cobrien l'esdeveniment per a Red Bull que van aprofitar per fer uns plans amb nosaltres. Un d'ells, molt simpàtic, va pujar a un Panda, es va parar davant del grup, va pujar el volum i ens va posar la cançó d'“El chipirón ” mentre cantussejava “El  chipirón, todos los días sale el sol chipirón…”. Quin riure.

A la tarda vam anar a l'oficina de turisme a recollir els dorsals. Ja es respirava l'ambient skyrunner , cares conegudes, mirades de reüll, corredors envaïts per espònsors... Després vam fer una passejada pel centre de Susa per relaxar-nos i ens vam trobar amb l'altra expedició catalana de l'Agustí i en Marco juntament amb el valencià Carlos, va ser el moment de la foto “remember”. Una inoportuna tempesta li va aigualir la festa al DJ de la beguda energètica, així que vam sopar i vam anar a dormir d'hora. El despertador, a les 6.45.

La “gara”

Els nervis em van despertar abans que el despertador. Ho tinc tot a punt, li robo part de l'esmorzar a en Ferran i el copio. En Dani Buyo ens acompanya fins a la sortida i malgrat ser l'assistent d'en Teixidó finalment ens ajudarà a tots, quina gran feina. Li dono una ampolla amb sals, que serà la meva salvació, un gel i la motxilla que al final decideixo treure-me-la de sobre per anar més lleuger, paravents, guants i cinta a la cintura més un parell de gels que oblido prendre-me'ls. La sortida de les noies és a les nou i nosaltres mitja hora més tard, en ambdós casos des del centre de Susa i neutralizada per una moto que marca el ritme durant aproximadament dos quilòmetres d'asfalt. Això fa que el grup s'estiri i que els més ambiciosos escullin posició abans d'entrar en un primer sender on cal fer un esforç extra per avançar posicions.

Sortida de la K3 des de Susa. Foto: Damiano Levati/Red Bull Content Pool

De sortida em col·loco en segona fila sobre els trenta primers a un ritme viu però conservador i una vegada passem per l'arc de Red Bull s'activa el crono i comença la pujada. El grup s'estira i cadascú està on li toca, em passen una desena de corredors amb una lleugera ansietat però jo continuo el meu ritme constant i sense canvis bruscos. Passo pel primer tall a Tucco i no tinc ni idea en quina posició corro però calculo que entre els cinquanta primers. Aprofito les zones més corredores per incrementar el ritme i avançar alguns “cadàvers”, fet que em dóna seguretat de passar el filtre dels 80 primers. El temps passa sense adonar-me'n, no miro el GPS, només m'animo saber que en Dani m'està esperant amb una ampolla de sals a meitat de circuit, vaig molt sec i me'n penedeixo de no haver begut més en el primer avituallament. En Dani m'assisteix i em comenta que sóc el 45 però que ara s'acosta la part més “hardcore”. Faig els meus càlculs i penso que no puc perdre 35 posicions... miro enrere i veig una batalla d'uns 25 corredors, m'anima a pensar que els meus companys Carles Martí i Jordi Marco estan entre els 80. M'atrapa un grupet de tres quan estic patint la meva pitjor crisi, intento enganxar-m'hi però desisteixo... les meves cames flaquegen per instants i continuo fent els meus càlculs, sóc el 49. La zona d'herba és molt vertical, se'm fa duríssima i els bastons són de gran ajuda.

Arribo al refugi Cà d'Asti i ja porto 2.300 metres positiu a les cames. Em comento que sóc el 52è i això se'm posa com si hagués begut un litre de Red Bull. Deixo els pals i penso, si he passat el tall dels 80, intentaré lluitar per acabar entre els cinquanta millors. L'eufòria m'empeny a batallar els darrers 700 metres positius, avanço sis posicions des del refugi fins al cim i veig a en Marco i a en Carles que venen remuntant fort per darrera.

El cim no es veu, la boira és molt espessa però ja queda molt poc. Sense vegetació sembla Mart, mai havia pujat a més de 3.500 metres d'altitud. Acabo finalment 46è amb un temps de 2:44:15 i al cap de 40 segons arriben en Carles Martí i en Jordi Martí a qui abraço amb força. Al refugi del Rocciamelone ens van donar un te calent i paint l'esforç em vaig emocionar com mai m'havia emocionat en una cursa. Una sensació molt maca.

Ja de baixada, fins al segon punt de tall, arribo ben congelat. Allà ens retrobem amb en Ferran i en Dani Buyo. “Què has fet?”, li pregunto. “Segon”, em diu. Vaig celebrar-ho quasi més content per ell que per mi... “I els altres?”. L'Agustí no s'ha trobat massa bé, una llàstima perquè era un dels favorits. La Laura Orgué va aconseguir la seva vuitena victòria seguida i el tretzè lloc a la general. Vaig al·lucinar.

Una experiència que repetiré el 2015, n'estic segur. Potser volen ser pioners en una nova modalitat d'skryunning ultravertical?