22
de juliol
de
2023, 17:30
Fins fa poc més d’un lustre, Vila-sana, una petita localitat situada a la comarca del Pla d’Urgell i que compta exactament amb 767 habitants, era sobretot coneguda pel magnífic estany que comparteix amb la veïna Ivars, dessecat el 1951 en plena dictadura franquista i recuperat a partir de 2005 després de dècades de reivindicació veïnal, i per ser la població d’origen del periodista i escriptor Carles Porta, director, entre moltes altres iniciatives, de l’exitós programa Crims.
El 2017, Vila-sana, municipi creat el 1933 després de la segregació dels nuclis d’Utxafava, el nom històric que tradicionalment s’associa a la població, de la Novella i d’Obarchs, que fins aleshores formaven part de Castellnou de Seana, va afegir un nou atractiu amb l’ascens del seu equip d’hoquei femení a l’OK Lliga.
La fita era de per si històrica, ja que, amb el seu debut en aquesta competició, Vila-sana es convertia en el poble més petit en haver jugat mai a la màxima categoria de l’hoquei estatal. L’ascens era el premi a la bona praxi d’una entitat, el Club Patí Vila-sana, que havia estat creada el 2003 amb l’objectiu de permetre que les noies del poble poguessin practicar hoquei sobre patins, un esport que s’havia començat a jugar fruit de la iniciativa de l’Associació de Pares i Mares de l’escola municipal.
Al capdavant del club hi havia l’empresari agrícola Ramon Porta, precisament el germà del director de Crims, que es va desviure per fer créixer un club sorgit del no-res i que havia realitzat tres importants apostes: en primer lloc, per l’esport femení, en un context en el qual aquest distava molt de viure el moment dolç que protagonitza en l’actualitat; en segon, pel foment de la base fins al punt que l’equip que va acabar assolint l’ascens a l’OK Lliga tenia les seves arrels en els equips inferiors que havien anat pujant categories des de la creació del club, aconseguint èxits com, per exemple, el tercer lloc en el campionat d’Espanya sub-16 de 2014; i en tercer, pel compromís amb el poble i el país, com ho demostra la presència constant de jugadores originàries de Vila-sana a l’equip i les samarretes compromeses que l’entitat ha lluït durant la seva jove història.
El fet d’haver-se convertit en l’ànima que ha alçat el club li ha valgut a Ramon Porta ser batejat, en el llenguatge col·loquial, com el "Florentino de Vila-sana". Res més lluny de la realitat. Malgrat compartir amb l’inquilí de la llotja del Bernabéu la condició d’empresari, poc o gens té a veure Ramon Porta amb Florentino Pérez més enllà de presidir dos clubs esportius que són, des de qualsevol punt de vista, absolutament incomparables.
De fet, mentre Florentino gaudeix de tots els favors del poder, Ramon Porta ha estat sancionat en diverses ocasions per les seves protestes contra els responsables de la Reial Federació Espanyola de Patinatge. Sense anar més lluny, el febrer de 2023, després d’una sanció que el va deixar durant tres partits sense poder desenvolupar tasques federatives, Ramon Porta no va dubtar a afirmar que "les clavegueres de l’Estat també es troben a la federació", unes declaracions que ben segur van pesar en la nova sanció que, quatre mesos després, la federació va imposar contra el Vila-sana per una suposada mala conducta del seu públic i del seu entrenador i que va implicar quatre mil euros de multa i vuit partits de suspensió pel seu tècnic.
Més que el Florentino de Vila-sana, doncs, Ramon Porta pot ben bé ser considerat com el Gamper de Vila-sana, ja que és qui va fundar el club i qui va presidir-lo en els seus moments més difícils.
De fet, el Club Patí Vila-sana va adoptar, a partir de 2021, una política esportiva que ben bé podria assimilar-se a la que Joan Gamper va pregonar quan, el 2 de desembre de 1908, va assumir la presidència del Barça posant en marxa un model que es basava a competir amb bons jugadors originaris de Catalunya combinats amb el talent forà que millorés les prestacions de l’equip.
Així, doncs, a les jugadores originàries de Vila-sana, amb Maria i Victòria Porta, formades al club des de la seva més tendra infància, com a vaixell insígnia, s’hi van afegir, des de la temporada 2021-22, esportistes amb talent contrastat i arribades d’arreu que tenien en la triple campiona del món argentina Luchi Agudo, considerada la millor jugadora d’hoquei del planeta, el seu principal exponent.
Aquesta nova política esportiva va suposar un salt qualitatiu en el nivell competitiu del Vila-sana, que va passar d’ocupar els llocs de mitja taula a competir per tots els títols, segurament una de les raons que justifiquen el sobrenom col·loquial del seu president.
A diferència del Reial Madrid, però, les dues darreres temporades del Vila-sana tenen més en comú amb la llegenda forjada al voltant del ciclista Raymond Poulidor, considerat l’etern aspirant a guanyar un Tour de França on, tot i pujar vuit vegades al podi no va poder vestir-se ni tan sols un dia amb el mallot groc, que no pas amb els èxits de l’equip de Florentino.
En les dues darreres temporades, el Club Patí Vila-sana ha hagut de fer front a cinc doloroses derrotes que l’han deixat, com li passava a Poulidor, amb la mel als llavis. La 2021-22, l’equip del Pla d’Urgell va caure eliminat pel Liceo als penals d’una Copa de la Reina que es jugava al pavelló Onze de Setembre de Lleida, a casa, com qui diu, i va perdre la semifinal de l’OK lliga després d’un gol en el darrer sospir que va fer el pas a la final a les futures campiones del Palau de Plegamans.
Enguany, la història es va repetir amb el Telecable de Gijón com a botxí. Les jugadores del Vila-sana van veure com les asturianes les eliminaven de la Copa i els barraven el pas a la final de la lliga amb una polèmica tanda de penals que va motivar la sanció contra el club per la "mala conducta" de la seva afició. Especialment tràgica va ser, però, la derrota a la final de la Lliga europea quan les asturianes van deixar-les sense opció de guanyar el màxim títol continental després que les noies del Vila-sana haguessin protagonitzat una autèntica heroïcitat en eliminar el Benfica portuguès al seu propi pavelló.
Si bé és cert que el Vila-sana s’ha quedat en cinc ocasions amb la mel als llavis, també ho és que un subcampionat d’Europa és una fita més que remarcable per l’equip originari de la població més petita de tot el Vell Continent que mai ha participat en una final de la copa d’Europa d’hoquei sobre patins, sigui en la seva variant femenina o masculina, com així ho van reconèixer els directius del Benfica, un equip que frega els tres-cents mil socis i que és originari de Lisboa, una ciutat de més de mig milió d’habitants.
Més enllà de les doloroses derrotes, doncs, cal valorar la feina feta pel Vila-sana que ha esdevingut un model de gestió i d’aposta per l’esport femení. Entre els molts èxits del club, segurament el més important és comptar amb una dotzena d’equips d’hoquei base, que impliquen que prop d’un centenar de joves jugadores i jugadors vesteixin la samarreta d’un poble que, no ho oblidem, compta tan sols amb 767 habitants, i haver desenvolupat una Masia pròpia que intenta captar el talent infantil per permetre així el desenvolupament d’un esport tan nostrat com l’hoquei.
La cirereta del pastís arribarà quan aquest Vila-sana no només s’assembli a Raymond Poulidor per la simpatia que desperta entre el públic, especialment de les comarques de Ponent, i pel fet d’haver perdut importants competicions de manera pírrica, sinó que ho faci també per poder presumir d’un palmarès com el del ciclista llemosí on es compten, tot i que la gent sovint no ho recordi, una Volta a Espanya, una Milan-San Remo, una Fletxa Valona i set etapes del Tour de França.
Esperem, doncs, que les vitrines del Vila-sana, aquest club modèlic que ha apostat amb força per l’hoquei femení, es puguin estrenar la temporada vinent. Pocs equips hi ha que s’ho mereixin més que aquest.
El 2017, Vila-sana, municipi creat el 1933 després de la segregació dels nuclis d’Utxafava, el nom històric que tradicionalment s’associa a la població, de la Novella i d’Obarchs, que fins aleshores formaven part de Castellnou de Seana, va afegir un nou atractiu amb l’ascens del seu equip d’hoquei femení a l’OK Lliga.
La fita era de per si històrica, ja que, amb el seu debut en aquesta competició, Vila-sana es convertia en el poble més petit en haver jugat mai a la màxima categoria de l’hoquei estatal. L’ascens era el premi a la bona praxi d’una entitat, el Club Patí Vila-sana, que havia estat creada el 2003 amb l’objectiu de permetre que les noies del poble poguessin practicar hoquei sobre patins, un esport que s’havia començat a jugar fruit de la iniciativa de l’Associació de Pares i Mares de l’escola municipal.
Al capdavant del club hi havia l’empresari agrícola Ramon Porta, precisament el germà del director de Crims, que es va desviure per fer créixer un club sorgit del no-res i que havia realitzat tres importants apostes: en primer lloc, per l’esport femení, en un context en el qual aquest distava molt de viure el moment dolç que protagonitza en l’actualitat; en segon, pel foment de la base fins al punt que l’equip que va acabar assolint l’ascens a l’OK Lliga tenia les seves arrels en els equips inferiors que havien anat pujant categories des de la creació del club, aconseguint èxits com, per exemple, el tercer lloc en el campionat d’Espanya sub-16 de 2014; i en tercer, pel compromís amb el poble i el país, com ho demostra la presència constant de jugadores originàries de Vila-sana a l’equip i les samarretes compromeses que l’entitat ha lluït durant la seva jove història.
El fet d’haver-se convertit en l’ànima que ha alçat el club li ha valgut a Ramon Porta ser batejat, en el llenguatge col·loquial, com el "Florentino de Vila-sana". Res més lluny de la realitat. Malgrat compartir amb l’inquilí de la llotja del Bernabéu la condició d’empresari, poc o gens té a veure Ramon Porta amb Florentino Pérez més enllà de presidir dos clubs esportius que són, des de qualsevol punt de vista, absolutament incomparables.
Ramon Porta, a la dreta de la imatge, en la presentació del patrocini de la Cooperativa d’Ivars d’Urgell de la nova samarreta de l’equip Foto: @hoquei_vilasana
De fet, mentre Florentino gaudeix de tots els favors del poder, Ramon Porta ha estat sancionat en diverses ocasions per les seves protestes contra els responsables de la Reial Federació Espanyola de Patinatge. Sense anar més lluny, el febrer de 2023, després d’una sanció que el va deixar durant tres partits sense poder desenvolupar tasques federatives, Ramon Porta no va dubtar a afirmar que "les clavegueres de l’Estat també es troben a la federació", unes declaracions que ben segur van pesar en la nova sanció que, quatre mesos després, la federació va imposar contra el Vila-sana per una suposada mala conducta del seu públic i del seu entrenador i que va implicar quatre mil euros de multa i vuit partits de suspensió pel seu tècnic.
Més que el Florentino de Vila-sana, doncs, Ramon Porta pot ben bé ser considerat com el Gamper de Vila-sana, ja que és qui va fundar el club i qui va presidir-lo en els seus moments més difícils.
De fet, el Club Patí Vila-sana va adoptar, a partir de 2021, una política esportiva que ben bé podria assimilar-se a la que Joan Gamper va pregonar quan, el 2 de desembre de 1908, va assumir la presidència del Barça posant en marxa un model que es basava a competir amb bons jugadors originaris de Catalunya combinats amb el talent forà que millorés les prestacions de l’equip.
Així, doncs, a les jugadores originàries de Vila-sana, amb Maria i Victòria Porta, formades al club des de la seva més tendra infància, com a vaixell insígnia, s’hi van afegir, des de la temporada 2021-22, esportistes amb talent contrastat i arribades d’arreu que tenien en la triple campiona del món argentina Luchi Agudo, considerada la millor jugadora d’hoquei del planeta, el seu principal exponent.
Les jugadores del Vila-sana celebren un dels gols que els va donar la victòria a la semifinal de la Lliga Europea contra el Benfica portuguès Foto: @xquedarnos
Aquesta nova política esportiva va suposar un salt qualitatiu en el nivell competitiu del Vila-sana, que va passar d’ocupar els llocs de mitja taula a competir per tots els títols, segurament una de les raons que justifiquen el sobrenom col·loquial del seu president.
A diferència del Reial Madrid, però, les dues darreres temporades del Vila-sana tenen més en comú amb la llegenda forjada al voltant del ciclista Raymond Poulidor, considerat l’etern aspirant a guanyar un Tour de França on, tot i pujar vuit vegades al podi no va poder vestir-se ni tan sols un dia amb el mallot groc, que no pas amb els èxits de l’equip de Florentino.
En les dues darreres temporades, el Club Patí Vila-sana ha hagut de fer front a cinc doloroses derrotes que l’han deixat, com li passava a Poulidor, amb la mel als llavis. La 2021-22, l’equip del Pla d’Urgell va caure eliminat pel Liceo als penals d’una Copa de la Reina que es jugava al pavelló Onze de Setembre de Lleida, a casa, com qui diu, i va perdre la semifinal de l’OK lliga després d’un gol en el darrer sospir que va fer el pas a la final a les futures campiones del Palau de Plegamans.
Enguany, la història es va repetir amb el Telecable de Gijón com a botxí. Les jugadores del Vila-sana van veure com les asturianes les eliminaven de la Copa i els barraven el pas a la final de la lliga amb una polèmica tanda de penals que va motivar la sanció contra el club per la "mala conducta" de la seva afició. Especialment tràgica va ser, però, la derrota a la final de la Lliga europea quan les asturianes van deixar-les sense opció de guanyar el màxim títol continental després que les noies del Vila-sana haguessin protagonitzat una autèntica heroïcitat en eliminar el Benfica portuguès al seu propi pavelló.
Les jugadores del Vila-sana, sotscampiones de la Lliga de Campiones d’hoquei patins 2023 Foto: @FedPatinaje
Si bé és cert que el Vila-sana s’ha quedat en cinc ocasions amb la mel als llavis, també ho és que un subcampionat d’Europa és una fita més que remarcable per l’equip originari de la població més petita de tot el Vell Continent que mai ha participat en una final de la copa d’Europa d’hoquei sobre patins, sigui en la seva variant femenina o masculina, com així ho van reconèixer els directius del Benfica, un equip que frega els tres-cents mil socis i que és originari de Lisboa, una ciutat de més de mig milió d’habitants.
Més enllà de les doloroses derrotes, doncs, cal valorar la feina feta pel Vila-sana que ha esdevingut un model de gestió i d’aposta per l’esport femení. Entre els molts èxits del club, segurament el més important és comptar amb una dotzena d’equips d’hoquei base, que impliquen que prop d’un centenar de joves jugadores i jugadors vesteixin la samarreta d’un poble que, no ho oblidem, compta tan sols amb 767 habitants, i haver desenvolupat una Masia pròpia que intenta captar el talent infantil per permetre així el desenvolupament d’un esport tan nostrat com l’hoquei.
La cirereta del pastís arribarà quan aquest Vila-sana no només s’assembli a Raymond Poulidor per la simpatia que desperta entre el públic, especialment de les comarques de Ponent, i pel fet d’haver perdut importants competicions de manera pírrica, sinó que ho faci també per poder presumir d’un palmarès com el del ciclista llemosí on es compten, tot i que la gent sovint no ho recordi, una Volta a Espanya, una Milan-San Remo, una Fletxa Valona i set etapes del Tour de França.
Esperem, doncs, que les vitrines del Vila-sana, aquest club modèlic que ha apostat amb força per l’hoquei femení, es puguin estrenar la temporada vinent. Pocs equips hi ha que s’ho mereixin més que aquest.