Si bé les imatges més icòniques dels Jocs Olímpics de 1936 van associades a les quatre victòries que Jesse Owens, net d’un esclau afroamericà i víctima de la discriminació racial, va aconseguir en les principals proves atlètiques sota l’atenta mirada d’un Adolf Hitler que volia utilitzar la cita esportiva per mostrar al món la grandesa de l’Alemanya nazi i la certesa de les seves teories sobre la superioritat de la raça ària, el cert és que el Führer no va ser només humiliat en l’àmbit atlètic. També va patir un revés considerable, tot i que força menys conegut en els nostres dies, durant la prova reina de rem, la disciplina esportiva més popular d’aquells Jocs tot just darrere de l’atletisme.
De fet, una de les principals instal·lacions olímpiques s’havia construït al llac Langer See, un estany situat al sud-est de Berlín, en ple curs del riu Dahme, i permetia albergar gairebé vint mil persones, tot i que, a la pràctica, van ser moltes més les que s’hi van aplegar durant les competicions oficials atretes pels èxits dels remers alemanys.
El rem olímpic comptava, en els Jocs de 1936, amb set proves diferents que van ser àmpliament dominades pels esportistes de l’Alemanya nazi. En concret, abans de la disputa de la darrera competició d’aquesta disciplina, la de vuit remers amb timoner, considerada la prova reina, els alemanys havien conquerit cinc medalles d’or, i només havien estat derrotats en una de les proves, on la victòria britànica els havia relegat a la plata.
En aquest context, doncs, la prova reina va despertar un entusiasme majúscul entre els prop de 75.000 espectadors que van omplir de gom a gom les instal·lacions de Langer See durant aquell 14 d’agost de 1936, pocs dies després de la humiliació nazi en mans d’Owens a l’estadi Olímpic.
L’equip alemany, format pels membres d’un club de rem conegut amb el nom de “Vikings”, sortia com a clar favorit, tant pels resultats precedents dels seus remers com per l’escalf que el públic li brindava. Entre els seus principals rivals, destacava el combinat italià, integrat per robustos obrers, això sí, d’edat una mica més avançada.
La darrera prova de la vetllada de rem olímpic, filmada des de tots els angles per les càmeres de Leni Riefenstahl amb l’objectiu d’immortalitzar el que es preveia com un gran triomf de l’Alemanya nazi, va començar amb polèmica. L’assignació dels carrils per a la final no va tenir en compte els temps obtinguts a les proves prèvies sinó que va concedir a alemanys i italians les posicions centrals, més confortables i protegides de la riba. Semblava evident que els teutons no estaven disposats a patir una nova humiliació en presència del Führer i de desenes de milers de fidels que no van parar, durant tota la competició, d’adular el líder del Partit Nazi i d’animar els seus esportistes.
Els equips britànic, suís, hongarès i nord-americà semblaven destinats a jugar un mer rol de comparsa durant una final que, a priori, es disputarien l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, els equips de les quals ocupaven els millors carrils de la prova. Res més lluny de la realitat. Tot i que la cursa decisiva va començar amb un domini clar dels remers germànics, i amb els Estats Units a la cua dels sis participants, la final va fer un tomb radical poc abans de l’arribada a la meta.
L’equip nord-americà, format per remers dels “Huskies”, un club de joves estudiants de la Universitat de Washington, a Seattle, va aconseguir refer-se del seu mal inici i superar, tot just a dos-cents metres de l’arribada, els combinats italià i alemany. L’entrada a la meta va ser d’autèntic infart i, després de poc més de sis minuts de cursa apassionant, els nord-americans van endur-se la medalla d’or superant per tot just sis dècimes de segon els obrers de l’equip italià i, per un segon clavat, el combinat de l’Alemanya nazi.
Adolf Hitler i els seus acòlits van contemplar atònits l’escena. Els esportistes germànics patien una nova humiliació en una de les competicions més esperades dels seus Jocs Olímpics. El Führer va haver de presenciar com un equip format per joves estudiants nord-americans li furtava l’or en la principal prova de rem. El llac Langer See va callar de cop i Adolf Hitler, Joseph Goebbels i Hermann Göring, les principals autoritats nazis presents a la tribuna, van abandonar apressadament i capcots l’espai.
L’alegria entre els integrants de l’equip nord-americà era, lògicament, immensa. Tot i així, si algú podia estar especialment satisfet per la victòria era Robert Moch, el timoner de l’equip, que havia descobert, poques setmanes abans de la cita olímpica, que la seva família era jueva. El context de persecució contra els jueus que Hitler havia instaurat a Alemanya va estimular Moch, que va tenir un paper clau en la victòria ja que va encoratjar els seus companys portant-los al límit del seu punt d’honor fent-los creure, en repetides ocasions, que l’esforç arribava a la seva fi i que eren tot just a vint cops de pala de la meta. L’estratègia va funcionar i va ser precisament en els darrers metres on els nord-americans van segellar el seu triomf.
A Robert Moch l’havia esperonat la carta que havia rebut el juliol de 1936, mentre era al New York Athletic Club de Travers Island entrenant-se per a la cita olímpica berlinesa, en la qual el seu pare li anunciava la seva condició de jueu, un fet que la família li havia ocultat fins aleshores. El sentiment de “Bob” Moch, conscient de la transcendència d’aquella revelació, coneguda tot just un mes abans de viatjar al cor de l’Alemanya nazi, va exercir, sens dubte, com un element motivador que va ajudar a dur els remers de la Universitat de Washington la victòria.
Més enllà de l’inequívoc simbolisme que tenia el fet que un equip nord-americà, amb esportistes jueus a les seves files, derrotés el combinat germànic en els vergonyosos Jocs de 1936, aquells vuit remers i el seu timoner jueu representaven alguna cosa més que la voluntat de desafiar al nazisme.
Tots ells eren estudiants de la Universitat de Washington, integrants dels “Huskies”, la denominació que rebia el club atlètic d’aquesta històrica i prestigiosa universitat pública ubicada a Seattle i creada durant la segona meitat del segle XIX. Però a diferència del que succeïa amb el rem britànic, de reputació elitista fruit del fet que bona part dels seus practicants eren fills de la gran burgesia; els membres d’aquells “Huskies” eren fills de classe treballadora i humil, de grangers o de pescadors, en definitiva, d’un origen molt diferent al qual pertanyien habitualment els practicants d’aquest esport.
El jueu Robert Moch, estudiant de dret, i els seus vuit companys d’embarcació, alumnes de disciplines diverses impartides a la Universitat de Washington, tenien en comú, no només la seva passió pel rem, sinó el fet de ser, tots ells, fills de la Gran Depressió que durant els anys 30 castigava amb duresa la població treballadora dels Estats Units.
El seu triomf a Berlín va tenir, doncs, un doble simbolisme. D’una banda, representava la victòria d’un grup de joves nord-americans enfront de l’Alemanya nazi; de l’altra, el triomf social d’una colla d’amics d’origen humil, procedents de famílies durament castigades per la crisi que havia assolat els Estats Units després del crac de 1929. En resum, la seva va ser una proesa esportiva extraordinària que va fer que un grup de fills de la Gran Depressió humiliés públicament el Führer durant els seus propis Jocs Olímpics.