El 24 de maig de 2024, el Barça va anunciar la destitució de Xavi Hernández com a entrenador poc després que el president, Joan Laporta, descartés públicament la decisió. Els dubtes en l'adeu van ser paradigmàtics de la desorientació que semblava regnar a les oficines blaugrana. La gran aposta de la directiva per treure el club de la crisi econòmica i institucional a base d'èxits esportius -amb la famosa estratègia del cercle virtuós- havia fracassat. I tot plegat va fer que l'alternativa escollida per la direcció esportiva de Deco, l'alemany Hansi Flick, artífex del traumàtic 2 a 8 contra el Bayern de Múnic, fos rebuda amb escepticisme per l'afició.
Flick, però, s'ha guanyat la confiança del barcelonisme en el dia a dia, amb treball i en silenci. Un estrany, sense experiència a la Lliga i amb una relació amb Catalunya comparable a la d'un turista, ha sabut detectar totes especificitats del Barça i les consegüents claus de l'èxit. I ho ha fet des del principi. Ha imposat una idea de joc i una metodologia clara, tot pacificant el debat entorn l'ADN, recuperant el discurs i amb una aposta redoblada per la Masia, alhora que recuperant la millor versió d'unes estrelles que més d'un hagués volgut malvendre.
La idea i la metodologia de Flick
Les mancances i les crítiques cap a Xavi són ben sabudes, però un dels retrets que més s'han sentit darrerament de boca dels jugadors és aquest: "Amb Flick treballem de veritat". I és que l'alemany ha arribat amb una idea de joc i una metodologia ben treballades com a pal de paller del seu projecte. El Barça de Flick, com tots els precedents guanyadors, vol pressionar alt i recuperar després de pèrdua per imposar el seu domini. Però de voluntats no es viu. Per això, l'alemany ha introduït el gimnàs i el treball físic a la vida dels jugadors, ara transformats en atletes.
La pressió alta, a més, ha d'anar acompanyada d'una línia defensiva també alta i agressiva, que es defineix en el que es va poder veure en la golejada per zero gols a quatre al Bernabéu. Íñigo Martínez parla i la resta obeeix. Ell tira la línia i deixa els davanters en fora de joc, davant la vigilància de Ter Stegen, Iñaki Peña o qui sap si Szczęsny, que viuen permanentment fora de l'àrea. Tot això, per després generar amb pilota. S'han acabat les possessions estèrils. Ara el Barça és un equip vertical i sense por de córrer, amb Lamine Yamal, Raphinha i Dani Olmo com a grans exponents. Pedri, Casadó, Fermín, De Jong, Cubarsí i companyia s'encarreguen de subministrar-los passades a l'espai. Aquesta és la "idea Flick".
El debat sobre l'ADN, pacificat
Aquesta verticalitat i l'entrada a l'onze d'extrems i mitjapuntes en detriment d'interiors podria xocar amb el purisme cruyffista malentès. El Barça està obligat a guanyar jugant bé i dominar la possessió, i Flick ho sap. Si bé, l'encotillament del model ha portat els últims anys a topar contra una paret una vegada i una altra. Per això, ha hagut d'arribar algú aliè a l'entorn i amb idees fresques per adaptar -que no trencar- alguns mantres de l'ADN Barça. Raphinha de mitja punta, el 4-3-3 aparcat en alguns moments... Era arriscat, però les victòries i les golejades contra els grans rivals acostumen a suportar-ho tot. Mentrestant, la Masia, els jugadors de qualitat i l'atreviment continuen sent ben vigents.
L'entrenador del Barça torna a dominar el relat
Tot plegat ha estat possible, també, perquè Flick s'ha imposat a la sala de premsa. La mala relació de Xavi amb els mitjans el va acabar trastocant i el va portar a protagonitzar declaracions com mínim estrambòtiques. Però l'alemany ha tancat aquesta porta des del primer dia. No hi ha excuses, no es parla dels àrbitres i no s'entra en polèmiques. Les lesions formen part del futbol i el que no es pot controlar no ha de ser un problema. Flick mana i, tot i venir de fora i haver-se de guanyar el favor del temut entorn, no permet ingerències. Potser, la barrera lingüística també l'ha ajudat. Sigui com sigui, torna a ser l'entrenador del Barça qui domina el relat.
Aposta redoblada per la Masia
Que la Masia és el pilar del Barça no és un secret, però amb la crisi econòmica que travessa el club, el planter s'ha convertit en una salvació fins i tot inesperada per la magnitud. Sense diners per fitxar -i després d'incorporacions milionàries decebedores com les de Dembélé i Coutinho- han estat Gavi, Lamine Yamal, Cubarsí, Balde, Casadó, Fermín i la resta de joves qui han mantingut l'equip en la primera línia internacional. Flick, de nou, ho ha entès i ha fins i tot redoblat la confiança en aquests jugadors. La porta del primer equip i de la titularitat és oberta i tothom sap que el tècnic no fa les alineacions mirant els noms. Si no, que li preguntin a Frenkie de Jong, que haurà de suar per tornar a l'onze.
El renaixement de les estrelles apagades
El primer estiu de Flick a Barcelona ha estat marcat pel serial entorn la sortida de Raphinha i l'arribada de Nico Williams. També per una presumpta oferta per Lewandowski des de l'Aràbia Saudita. En algun armari de Barcelona hi ha una samarreta del Barça amb l'11 de Nico. Només dos mesos després del tancament del mercat de fitxatges, però, no hi ha cap culer que vulgui tornar enrere. El brasiler i el polonès han ressorgit de les seves cendres i s'han guanyat una disculpa de part del barcelonisme que els volia defenestrats. Són, juntament amb Lamine Yamal, els millors jugadors de la Lliga. I convé no oblidar Íñigo Martínez, que ha aprofitat les baixes i ha passat de ser el cinquè central a capitanejar la defensa amb una solidesa memorable. I és que en el futbol, com a la vida, la sort i l'atzar juguen un paper, però hi ha gestes que només poden explicar-se des de la racionalitat. I aquesta resposta racional es resumeix amb un nom i un cognom: el de Hansi Flick.