Marcel Zamora, celebrant la seva quarta victòria a la prestigiosa Ironman de Niça a l'any 2009 Foto: Deu i Onze Edicions Una història de superació i sacrifici escrita per un referent mundial en l’àmbit de les triatlons de llarga distància i Ironman. Un atleta que és un exemple de constància i màxima exigència en una disciplina de gran càrrega mental i física. Escrit en primera persona i editada per Deu i Onze Edicions, Zamora exposa a 'Qui vol una vida millor!' la seva filosofia de vida en base a l’experiència viscuda durant tota la seva trajectòria esportiva.
-Com arribes a dedicar-te professionalment a la triatló?
-Com és el teu dia a nivell d’entrenaments i alimentació, tenint en compte que has de combinar natació, marató i ciclisme?
-Normalment pels matins després d’esmorzar, faig els entrenaments més durs que són el ciclisme i marató, dues disciplines que em causen molta fatiga i cansament a les cames, sobretot estar damunt la bicicleta ja que puc arribar a estar-hi fins a cinc hores. Cap al migdia dino i faig la migdiada, no tant perquè m’ho imposi com una obligació sinó perquè necessito descansar de cara a continuar treballant a la tarda.
-Has competit curses amb la selecció catalana, t’ha suposat algun maldecap?
-No, en absolut, perquè he competit també amb l’espanyola i mai m’han posat cap traveta, evidentment que m’agradaria haver competit amb la selecció catalana més enllà dels campionats autonòmics, però a part d’això no estic descontent en aquest sentit. També haig de dir que com sempre he anat vivint i creixent del suport d’amics i patrocinadors, sempre he estat bastant allunyat de problemes d’aquest tipus.
-A la presentació del llibre citaves que el teu exemple es pot extrapolar a la vida en general, quin és el secret per seguir competint després d’haver guanyat cinc cops una prova de tant prestigi com l’Ironman de Niça?
-Plantejar-t’ho no com una feina sinó com una passió que cal treballar, això significa molts sacrificis a nivell d’entrenaments, alimentació, relacions. El fet que en la meva carrera hagi anat de menys a més m’ha ajudat molt.
-Per tant, convertir la feina en una passió és la clau per arribar a l’èxit i superar moments de dificultat com la greu crisi econòmica que vivim en l’actualitat?
-Evidentment que sí, jo em considero molt afortunat de poder dedicar-me professionalment a una passió com és la triatló, ja que em permet afrontar el dia a dia amb més il·lusió i ganes, conscient que tot triomf depèn de mi mateix, no de ningú més.
-El teu representant explica al llibre com li va semblar increïble que fessis els darrers 30km d’una triatló totalment exhaust. Dit això, fins a quin punt juga l’aspecte mental?
-En el meu cas molt, perquè jo sóc una persona molt tossuda i si em marco un objectiu l’haig de complir sigui com sigui, de fet fins que no compleixo amb l’horari establert no acabo, hi ha vegades que he acabat d’entrenar però com no he complert el temps, segueixo anant en bicicleta pel carrer. Serà bo o no ser tossut, però a mi m’ha funcionat bé sempre.
-Això és un avantatge o desavantatge?
-Depèn com ho plantegis, moltes vegades competeixo amb rivals que sé que tenen major resistència física, però de la mateixa manera tots saben que en situacions límit és molt difícil que em guanyin en la tossuderia que et deia, perquè són moments que malgrat em falli tot jo sempre vull complir el meu objectiu
-Pels qui no segueixen aquest esport, com s’estructura la competició de triatló?
-Hi ha un circuit mundial de 30 Ironman que finalitza a Hawaii, lloc on es celebra el Mundial, que si haguéssim d’establir un paral·lelisme seria el Tour de França de l'Ironman, ja que es considera que és allà on va néixer aquesta disciplina. Per arribar-hi has d’obtenir un mínim de punts i és molt complicat perquè hi ha poques places, però molta gent com és el meu cas no fem el circuit complert sinó que ens concentrem en fer proves individuals com l’Embrunman o la cursa de Niça.
-Quina és la teva pitjor experiència esportiva durant la teva trajectòria?
-La desqualificació que vaig patir a l’Embrunman de l’any passat per llançar una armilla, perquè va ser una decisió equivocada que va prendre una persona i que en la següent prova en territori francès, el col·lectiu d’àrbitres francesos em va demanar perdó. Em va afectar perquè sempre que encares una prova d’aquesta magnitud, l’únic dolent que et passa pel cap és si et petarà una roda, els materials no funcionaran, però mai una decisió d’aquest tipus. Tinc molts admiradors a França, però també observo que hi ha ganes que guanyi un francès.
- Et sents perseguit a França?
-No exactament, perquè no és una queixa que només tingui de la triatló i a França, crec que en l’esport professional tothom vol guanyar i té el seus interessos, simplement el meu descontentament ve perquè la meva desqualificació ve donada per la decisió arbitraria d’una persona. De totes maneres, França organitza proves de tant prestigi internacional com l’Embrunman, el Tour i el Dakar, que justifiquen aquest patriotisme esportiu.
- Durant tot el relat descrius que fora de les curses, el triatló es caracteritza per ser un esport de molta solidaritat, creus que la societat ho ha perdut això?
-La triatló al ser un esport individual crec que facilita molt el contacte i intercanvi d’informació entre tots els esportistes, perquè en una disciplina col·lectiva això és molt difícil. Al carrer el que s’ha perdut és el contacte pròxim a les grans ciutats, jo hi ha vegades que ni amb els veïns em saludo, però això canvia als pobles, ja que al ser llocs més petits la gent es coneix millor.
- El pròleg del llibre ha estat escrit per un amic teu com és l’exjugador del Barça Luís Enrique, i a més tu et declares admirador de la manera de ser de Pep Guardiola. Creus que actuen o realment transmeten el que veiem?
-Home jo crec que no, almenys en el cas del Luis que el conec personalment perquè l’he assessorat en la seva aventura en les Ironman i he vist una gran humilitat, esforç i sacrifici en una persona que ve de ser-ho tot en un esport tant mediàtic com és el futbol. El Pep Guardiola no el conec, igualment ja es veu que no fingeix perquè un dia sí pots portar una màscara, però actuar de la manera que ho esta fent al front d’un col·lectiu on s’hi barregen molts egos i sobretot durant tants anys, demostra el seu lideratge.
-Al llibre constantment cites el suport de la teva família i amics, com fins a quin punt ha estat important la seva presència en la teva carrera esportiva?
-El seu suport ha estat vital perquè veure a tots ells m’ho fa tot més fàcil, a més molts amics meus són aficionats i per tant em permet compaginar els entrenaments i passar una bona estona amb ells. Són 18 anys els que porto competint i veure com després de cada èxit ells sempre hi estan, a més em fa feliç també perquè ho acaben sentint com una victòria seva. Potser sense l’ajuda del meu entorn hagués plegat abans.
-El dia de la presentació de Qui vol una vida millor vas dir que tens data de caducitat.
-Si, ara mateix tinc 34 anys i crec que no estaré competint professionalment més enllà dels 37 o 38, perquè arriba un moment que les teves capacitats físiques disminueixen i no pots mantenir el mateix ritme de competició. Ara bé, quan arribi el moment no deixaré de banda l’esport i faré altres coses que fins el moment no he pogut fer. Per això els casos del Luis Enrique o el del Lance Armstrong em fascinen tant, perquè són gent que després de guanyar-ho tot, han estat capaços de competir en triatló amb les mateixes ganes que al futbol i ciclisme respectivament.
-Per tots aquells que vulguin provar la triatló, ja sigui com una afició o com tu dedicant-s’hi professionalment, que els hi diries?
-Que és una disciplina que et permet desenvolupar un gran esperit de sacrifici i esforç, perquè més enllà de les competicions, molts amateurs amb qui parlo em diuen que els omple el fet que quan acaben una carrera han estat capaços d’aconseguir una fita que mai haguessin pensat, per tant jo crec que això et serveix molt per poder afrontar els problemes del teu dia a dia
-El teu lloc preferit per entrenar?
-Qualsevol lloc té el seu encant, per exemple la carretera de les Aigües de Barcelona en seria un bon exemple, tot i que ara mateix si t’hagués de dir un lloc aquest és l’estany de Banyoles.
