La primera imatge que ens ve al cap quan parlem de la naturalesa política dels Jocs Olímpics és la que van protagonitzar els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos durant la cerimònia de lliurament de les medalles de la prova dels 200 metres a l’olimpíada de Mèxic de 1968. Els dos velocistes, medallistes d’or i de bronze, van escoltar l’himne dels Estats Units amb el cap cot, sense sabatilles i amb el puny alçat lluint un guant negre, en un inequívoc gest de suport al moviment pels drets civils i a la reivindicació del Black Power.
Malgrat que el seu gest ha passat a la història com una de les imatges icòniques de la lluita pels drets de la població afroamericana, el cert és que Smith i Carlos no van ser pas els primers atletes que van aprofitar una cerimònia de lliurament de medalles per mostrar el seu rebuig a la política desenvolupada per l’estat al qual teòricament representaven. De fet, la seva actitud té un precedent gairebé idèntic durant Jocs berlinesos de 1936. En aquella ocasió, dos atletes coreans, Sohn Kee Chung i Nam Sung Yong, que curiosament van ocupar el mateix lloc al podi que Smith i Carlos, el primer i el tercer esglaó respectivament, es van servir de la cerimònia de lliurament de medalles per mostrar, tot escoltant capcots l’himne japonès que teòricament els representava, el seu rebuig a la dominació que l’imperi nipó exercia, des de 1910, sobre Corea.
Sohn Kee Chung, a més, va aprofitar les fulles del roure que sustentava en tant que medallista d’or per tapar el sol naixent que lluïa al pit, un fet que va motivar que Nam Sung Yong expressés públicament l’enveja que sentia pel seu company, no pas perquè hagués guanyat l’or sinó perquè durant la cerimònia s’havia pogut tapar així el símbol japonès del seu uniforme. Igual que va succeir amb els protagonistes de la protesta de 1968, els dos atletes coreans van haver d’abandonar les seves prometedores carreres després d’un gest que els va convertir, però, en autèntics herois nacionals pel poble coreà.
De fet, si algun esportista representa a la perfecció la lluita de Corea contra l’ocupació japonesa aquest és, sense cap mena de dubte, Sohn Kee Chung. El maratonià va nèixer el 1912 a Sinuijiu, a la província de Pyongyang del Nord, a tocar de la frontera xinesa, tot just quan havien passat dos anys des de l’annexió del territori de Corea al Japó, després que l’imperi nipó l’hagués dominat durant cinc anys en tant que protectorat. La infantesa de Sohn va estar marcada, doncs, per l’ocupació japonesa, una dominació que es va exercir intentant anul·lar la identitat coreana. Els japonesos van imposar la seva llengua i van forçar fins i tot el canvi dels noms de la població, adequant-los a la pronuncia nipona. Així, doncs, Sohn Kee Chung es va convertir en Kitei Son, el nom imposat amb el qual va ser forçat a competir a Berlín.
Des de ben jove, Sohn havia destacat per les seves habilitats atlètiques, per la qual cosa fou ràpidament enviat a l’institut Yangjung de Seül, on va coincidir amb els millors atletes coreans. Per bona part d’aquells joves, el fet de córrer no era únicament una activitat esportiva sinó l’oportunitat de desafiar i vèncer els ocupants japonesos i mostrar així el seu orgull coreà. Aquesta associació entre atletisme i lluita nacionalista va ser un dels trets identificatius del jovent coreà de l’època, que trencava així amb la tradició confucianista que associava l’exercici físic a la barbàrie. En aquest sentit, Sohn va afirmar: “Els japonesos poden prohibir als nostres músics tocar les nostres cançons. Poden prohibir els nostres cantants i silenciar els nostres altaveus. Però no em poden prohibir córrer”. Aquesta idea, la de córrer per la llibertat del seu país, va ser la que va guiar l’activitat atlètica de Sohn que després d’uns primers passos per distàncies més curtes es va especialitzar ràpidament en la marató, aleshores considerada com la prova reina de l’atletisme.
El jove originari de Sinuijiu va destacar ben aviat en aquesta pràctica esportiva fins al punt que, el 1935, va guanyar la marató de Tòquio, la capital de l’imperi nipó, establint un nou rècord mundial. Tot i la fita, Sohn va tenir un escàs reconeixement internacional ja que es va posar en dubte la validesa del temps que assolí.
Al maratonià coreà li calia, doncs, demostrar les seves capacitats en una prova internacional i els Jocs Olímpics de 1936 li brindaven aquesta possibilitat. Abans, però, va haver de passar per les proves classificatòries japoneses, que li oferiren una oportunitat d’or d’enfrontar-se als atletes nipons sobre la pista. En la cursa que havia de decidir quins tres maratonians enviava el Japó als Jocs de Berlín, els coreans Nam Sung Yong i Sohn Kee Chung van quedar en primer i segon lloc respectivament, superant àmpliament els dos favorits japonesos. Davant d’aquesta situació, les autoritats nipones van decidir que fossin quatre els atletes que viatgessin a Berlín on es disputaria una nova prova classificatòria amb l’esperança que algun japonès pogués com a mínim desbancar a algun dels dos atletes coreans. No va ser el cas, ja que un cop a Alemanya, Nam i Sohn es van desfer novament de forma clara dels seus rivals assolint així el seu dret de participar en la marató dels Jocs.
Així, doncs, el 9 d’agost de 1936, els dos atletes coreans van sortir a córrer la marató olímpica sota bandera japonesa. Tot i que no constaven entre el grup de favorits, el cert és que els coreans es van convertir en els autèntics protagonistes de la prova. Davant l’atenta mirada d’Adolf Hitler i dels cent mil espectadors que omplien l’estadi Olímpic berlinès, Sohn Kee Chung va creuar en primer lloc la línia d’arribada guanyant així la medalla d’or al mateix temps que establia un nou rècord olímpic de l’especialitat.
L’alegria, però, no va ser completa. Sohn Kee Chung va esdevenir campió olímpic amb el nom de Kitei Son i sota bandera japonesa. D’aquí la protesta que ell i Nam Sung Yong van protagonitzar al podi en el moment del lliurament de les medalles. De fet, Sohn Kee Chung es va passar tots els Jocs explicant a qui volia escoltar-lo que ell era coreà i no japonès. L’atleta signava amb el seu nom en escriptura coreana i afegia a la seva signatura un petit mapa de Corea. Tot i així, tots els mitjans el van presentar com un campió japonès. En part, perquè després de la seva victòria, el traductor de la delegació olímpica nipona es va negar a traduir els seus propòsits que afirmaven que se sentia avergonyit de competir sota bandera japonesa i que el seu sentiment era exclusivament coreà, reivindicant així la llibertat de la seva nació.
Tot just després del seu triomf olímpic, la delegació olímpica del Japó va organitzar una festa per celebrar aquella medalla d’or a la qual tant ell com Nam es van negar a assistir. Per contra, els dos atletes van festejar el seu èxit acompanyats de diversos membres del moviment nacionalista coreà clandestí. Va ser precisament allí on Sohn Kee Chung va veure onejar per primera vegada una bandera del seu país, una ensenya prohibida i perseguida a la terra que l’havia vist néixer. Tot i la fita de la seva medalla d’or, les autoritats japoneses no van programar cap rebuda especial dedicada a Sohn. Ni a Tòquio ni molt menys a Seül, on temien que l’acte pogués convertir-se en una autèntica revolta nacionalista.
El seu triomf a la marató olímpica i el gest que va adoptar en el moment de rebre la medalla va convertir Sohn Kee Chung en un autèntic heroi de la causa nacional coreana. Poc després de la seva victòria, el diari coreà Dong-A Ilbo va publicar en portada la seva imatge modificant-ne la vestimenta per tal d’esborrar-hi la bandera japonesa. El gest va desencadenar la fúria del governador general de Corea, el japonès Minari Jiro, que va enviar la policia a assaltar la redacció del rotatiu. Deu dels seus periodistes van ser arrestats i es va decretar el tancament del periòdic durant nou mesos.
Ni el mateix Sohn Kee Chung es va deslliurar de la repressió. Malgrat haver-se convertit en un personatge de rellevància internacional a qui els japonesos no podien perseguir obertament, les autoritats van forçar l’atleta a posar fi a la seva carrera esportiva. Així, doncs, als 24 anys i amb el títol olímpic acabat d'estrenar, Sohn Kee Chung va abandonar l’atletisme per iniciar els seus estudis de dret en una universitat de Tòquio. La de Berlín va ser, doncs, la darrera marató que el campió va córrer.
Després de graduar-se, el 1940, Sohn va tornar a Corea on va començar a treballar en un banc, sempre sota l’estricta supervisió de les autoritats japoneses, plenament conscients del paper simbòlic que l’atleta encara tenia pel moviment nacionalista coreà. Un moviment que va aconseguir finalment l’objectiu de la independència el 1945, arran de la capitulació japonesa a la Segona Guerra Mundial.
Aquesta independència va portar, però, un nou drama per a Corea. La seva divisió fruit dels acords aliats que establiren dues zones d’ocupació al país dividides pel paral·lel 38 i amb presència soviètica al nord i nord-americana al sud. Tot i ser originari de Pyongyang del Nord, Sohn Kee Chung es va quedar a Seül, on treballava, i on es va convertir en el responsable de diverses empreses fins que va decidir, poc després, tornar a la seva gran passió, l’atletisme, per esdevenir entrenador. Un dels seus primers deixebles, Suh Yon Bok, va guanyar el 1947 la marató de Boston, establint un nou rècord del món que deixava enrere el que el mateix Sohn havia assolit el 1935 a Tòquio.
La recent creada Corea del Sud, l’única de les dues Corees que va decidir participar als Jocs Olímpics de 1948 celebrats a Londres, va concedir a Sohn Kee Chung l’honor de ser el primer abanderat coreà en una Olimpíada. Així, doncs, qui havia hagut de participar als Jocs amb la bandera de l’ocupant, va tenir l’honor de portar per primer cop la bandera coreana en una cita olímpica.
Els honors esportius dedicats a Sohn es van completar amb la decisió que fos precisament ell el relleu que entrés la flama olímpica a l’estadi durant la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics celebrats a Seül el 1988. El cercle de la història es va tancar quan, a Barcelona 1992, un dels atletes que Sohn entrenava, Huang Young Cho, va esdevenir el seu successor convertint-se en el segon coreà en guanyar una medalla d’or a la marató olímpica.
Al llarg de la seva vida, que es va apagar el 2002 a causa d’una pneumònia, una de les lluites de Sohn va ser precisament el reconeixement del seu veritable nom i de la seva nacionalitat coreana al palmarès olímpic oficial. No ho va arribar a veure però el que sí que va poder fer, el 1986, es assistir a una cerimònia, a la localitat californiana de Culver City, on el seu nom i la seva nacionalitat van ser modificats del monument dedicat als guanyadors de la marató olímpica. Ell ja no ho va veure, però el desembre de 2011, el Comitè Internacional Olímpic, fruit de la insistència coreana, va decidir reconèixer al seu palmarès oficial, a través d’una nota històrica explicativa, el veritable nom i origen d’aquell japonès per la força, nascut a la Corea ocupada, anomenat Son Kitei.
Paradoxes de la història, l’esdevenir de Corea després del seu alliberament de la dominació japonesa va propiciar que Sohn no pogués tornar mai més a la seva província natal ja que Pyongyang del Nord va quedar ubicada a la zona d’ocupació soviètica i, per tant, va acabar integrant-se a l’estat de Corea del Nord, un fet que va provocar el lament de Kee Chung, que amargament explicava que podia viatjar per tot el món però que, paradoxalment, no podia tornar a la seva Sinuijiu natal fruit del permanent conflicte entre les dues Corees.