Són les 10 d’un dissabte al matí. Som molt pocs perquè la majoria surten a la jornada de lliga aquesta tarda mateix o demà. Comencem a escalfar al lloc de sempre, fent les voltes de sempre i arriba en David amb el seu Ford i, al costat, en James que s’ha convertit en el seu copilot habitual des de fa uns mesos.

En James, com en David és de Kènia. És un negret que corre que se les pela, només cal concretar que a la mitja marató de Barcelona d’aquest 2016 va fer 1h06’22’’ i ni molt menys es va trobar en el seu millor dia. Ara potser diré un disbarat, però em sembla recordar que pel grup de whatsapp es va dir que aquell dia tenia febre. Sigui com sigui, el nano corre! No existeix un gran volum de corredors que puguin lluir aquesta marca.

-Hi James -li dic- have you already trained today? Perquè no el veig disposat a posar-s'hi.
-Today relax!- Em contesta amb aquell accent tan característic i el seu somriure entre tímid i amable que sempre ens regala.
En David ens dóna instruccions, agafa les nostres coses i les carrega al cotxe. Ens trobarem a “les pujades test”. Per fi les coneixeré! Com que la majoria de caps de setmana sóc a les muntanyes, encara mai havia caigut en aquesta trampa de la qual els companys d’equip sempre en parlen amb èpica. Ara ja entenc el per què!

En David i en James pugen al cotxe i ens esperen al lloc acordat. Jo vaig sentint un rum-rum a l’estómac. Potser em prendreu per sonada, però és màgic sentir, encara ara, aquesta sensació de nervis abans de començar un entrenament nou.

- Feu unes rectes- ens diu en David.
Tots anem una mica cansats de la setmana que ha estat de les dures, dures i, pel que veig, avui la rematarem.

-Els dos grans en fareu 4 i tu Gil 2- dicta el míster.

Ens ha preparat una línia de sortida amb herbetes que ha arrencat del voral. Ell i en James pugen al cotxe i avancen un tram prudencial per no fer-nos pols. Ens toca el clàxon, sento els “pips” dels cronometres dels companys i amunt.
La pujada és dura, de les que et va matant amb silenci. A dalt ens esperen els dos kenyans. En David animant-nos: primer sento que anima a en David M. i després combina el meu nom i el d’en Gil. Han obert el maleter que porten ple d’aigües i la nostra roba, per si necessitem res. Un amb el cronòmetre a la mà i l’altre amb paper i llapis per anotar els temps.

Agafem aire, ens dóna quatre instruccions i unes paraules d’ànims i girem cua per recuperar fins al punt de sortida. Rere nostre, els senyors del Ford s’han tornat a enfilar al cotxe i baixen al ralentir fins a la corba on poden girar i mantenir aquesta distància prudencial per no omplir els nostres pulmons, que ja estem escanyant prou, de pols, però prou aprop com perquè sentim el clàxon que ens donarà la sortida. Ells tornaran a refer camí amunt, per tornar a esperar-nos a dalt.
Aquesta segona sembla que se’m posa millor. Tot i així el tram final es fa molt dur,  porto unes setmanes arrossegant un cansament molt fort i els temps no surten massa catòlics amb res. Però giro el darrer revolt i, abans de veure’ls perquè no puc ni aixecar el cap, sento la veu d’en David que amb calma, però força, torna a cridar el meu nom enèrgicament desitjant que esgarrapi algun segon al meu propi temps com si ens hi anés alguna mínima pel mundial. En James s’ho mira tot una mica en segon terme, ocupat amb la seva tasca d’anar anotant temps. Sempre amb un somriure als llavis i unes bones paraules amables a punt per encoratjar-nos pujada a pujada.

Envia en Gil ja de tornada, per unes cames i un cor jove, n’hi ha més que suficient. Ara només en quedem dos, però en David i en James tornaran a desfer el camí dins el seu Ford, ens tornaran a esperar a dalt, ens tornaran a animar, anotaran els temps, ens donaran aigua i ens encoratjaran per la següent pujada. I així fins a quatre vegades.

Mentre desfem el tram de baixada i recuperem, no podem evitar comentar la singularitat de la situació. En James, que també ha patit les “pujades test” en diferents ocasions, té una mitjana de 25’’ menys que en David M. i 50’’ menys que jo, és un corredor primera classe dels de debò, segurament, és un dels pocs privilegiats que entra en el grup dels corredors més ràpids del món, però ell, il·lusionat, anota els temps que li va cantant en David pujada rera pujada com si ens hi anés el títol mundial. De la mateixa manera, en David, acostumat a entrenar corredors olímpics o d’altíssima talla mundial, no dubte en dedicar-nos el dissabte el matí, ni tots els dies de la setmana que ens espera al circuit de cross per entrenar, preparat amb cronòmetre, llibreta i una barreja entre nervis, il·lusió i seriositat, que no pot amagar, desitjant que dia a dia millorem les nostres marques tímides i que ens anem acostant als nostres modestos objectius.

Potser tan sols és una qüestió de valors culturals, però realment fa pensar. Més humilitat i més córrer!