Una de les cites que tot sovint s’atribueix a Pierre de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern, és la que afirma que "l’important no és guanyar sinó participar". Pel que sembla, però, aquesta afirmació, inspirada en les paraules del bisbe nord-americà Ethelbert Talbot en ocasió dels Jocs de Londres de 1908, Coubertin la limitava exclusivament als esportistes de gènere masculí, ja que el baró francès va oposar-se amb fermesa a la participació femenina als Jocs Olímpics.

Pierre de Coubertin no era pas l’únic que mantenia posicions contràries a la pràctica esportiva femenina. Els sectors conservadors de l’època pregonaven que el "veritable esport femení" era la maternitat i que la responsabilitat principal de les dones era tenir cura de la llar. Els moralitzadors, per la seva part, apuntaven que les vestimentes excessivament curtes de les esportistes podien pervertir el públic masculí, sempre àvid de pit i cuixa. Per si tot això no fos poc, diversos metges apuntaven que alguns esports, massa violents pel "sexe dèbil", podien impedir a les dones desenvolupar la tasca principal que segons ells els havia estat atribuïda i que no era altra que la de tenir descendència.

D’acord amb aquesta idea, els únics esports que Coubertin i el Comitè Olímpic Internacional consideraven apropiats per a les dones eren aquells que no comportaven excessos físics, que es podien practicar amb "vestimentes correctes" i que accentuaven la feminitat. És per això que les úniques disciplines que la dona tenia autoritzades practicar en la segona edició dels Jocs Olímpics, celebrada a París el 1900, eren el tenis, la vela, el golf, el croquet i l’equitació.

Tot i que la llista d’aquests primers esports es va ampliar amb d’altres com el tir amb arc, el patinatge artístic o la natació, la negativa de Coubertin i del COI a permetre la participació femenina a la principal disciplina olímpica, l’atletisme, va provocar que la francesa Alice Milliat impulsés la creació d’uns Jocs Olímpics Femenins amb l’objectiu de lluitar pel dret de les dones a competir en tots els esports.

Milliat entenia que la pràctica esportiva podia convertir-se en un instrument al servei de la lluita per l’emancipació de les dones i per la igualtat de gèneres, incloent-hi el dret de vot. Amb una llarga trajectòria esportiva al si del club Femina Sport, que presidia des de 1915, Milliat reivindicava la presència femenina al món de l’esport i comptava amb la complicitat de diverses metgesses que, al contrari de molts dels seus col·legues masculins, defensaven que les dones sí que podien practicar tots els esports sense cap risc per la seva salut.
 

Alice Milliat practicant rem en una imatge de 1920 Foto: Fondation Alice Milliat / Agence Rol

Després de veure rebutjada la seva petició al COI d’incloure proves atlètiques femenines als Jocs d’Anvers de 1920, amb la ferma oposició de Pierre de Coubertin, Alice Milliat va decidir crear un comitè que, durant els mesos d’abril de 1921 i 1922, va organitzar dues edicions d’una Olimpíada femenina a Montecarlo, al principat de Mònaco, l’èxit de les quals va servir com a assaig per a crear posteriorment la Federació Esportiva Femenina Internacional (FSFI) i posar en marxa el seu veritable objectiu: l’establiment d’uns Jocs Olímpics Femenins que se celebressin de manera alterna amb els Jocs del COI que negaven la pràctica femenina de tots els esports.

La primera edició d’aquests Jocs Olímpics Femenins es va celebrar fa tot just un segle, el 20 d’agost de 1922, a l’estadi Pershing de París, la mateixa ciutat que havia d’acollir, dos anys després, la cita olímpica del COI. Tot i que Milliat i la FSFI pretenien que els seus Jocs fossin també batejats com a Olímpics, la pressió tant del COI com de la Federació Internacional d’Atletisme, van acabar propiciant la seva renúncia a aquest adjectiu convertint l’esdeveniment en els Jocs Mundials Femenins.

Malgrat la grandiloqüència del seu nom, el programa d’aquesta primera cita esportiva femenina era més aviat modest i estava format únicament per tretze proves atlètiques que havien de celebrar-se durant un únic dia de competició: el 20 d’agost de 1922. En aquella data d’ara fa exactament cent anys, les 77 atletes que representaven els cinc països que participaven en la competició (França, Regne Unit, Estats Units, Txecoslovàquia i Suïssa) van desfilar seguint els protocols clàssics del cerimonial olímpic i van competir davant l’atenta mirada dels gairebé vint mil espectadors que es van aplegar al parisenc estadi de Pershing, situat vora el bosc de Vincennes i renovat en ocasió dels Jocs Inter-Aliats que la capital francesa havia acollit el 1919, tot just acabada la Primera Guerra Mundial.
 

Desfilada inaugural dels Jocs Mundials Femenins de París 1922 Foto: Bibliothèque Nationale de France

D’entre les seleccions participants en els Jocs, destacava la presència de Txecoslovàquia, un jove estat nascut el 1918 que entenia que la participació en esdeveniments esportius era un instrument molt útil pel reconeixement internacional de la seva recentment creada república, una de les més avançades en el reconeixement dels drets de les dones com ho demostra l’aprovació del dret a vot femení en la seva Constitució de 1920.

L’èxit de públic dels primers Jocs Mundials Femenins es va veure reflectit en la cobertura mediàtica que en van fer pràcticament tots els mitjans francesos, tot i que moltes de les cròniques no van estar exemptes del sexisme imperant en aquella època. Sense anar més lluny, un dels cronistes de Le Miror des Sports, un mitjà de caràcter progressista, apuntava, parlant de la cita esportiva femenina: "També m’ha semblat que massa gent entre el públic només tenia ulls per les cames i les cuixes nues de les atletes més que no pas per les seves gestes. Els que buscaven aquest darrer espectacle, però, devien sortir ben decebuts, ja que cal apuntar que el rendiment esportiu va estar molt per sota de l’estètica".

Més enllà d’aquestes interpretacions, els Jocs Mundials Femenins de 1922 van ser tot un èxit, com ho demostra que van tenir continuïtat amb tres noves edicions, disputades el 1926 a Göteborg, el 1930 a Praga, i el 1934 a Londres, on cada cop es va anar augmentant el nombre d’atletes i de països participants fins a arribar a la xifra gens menyspreable de 19.
 

Imatge de les delegacions participants als Jocs Femenins de 1922 Foto: Bibliothèque Nationale de France

Malauradament, els Jocs Mundials Femenins no van sobreviure als convulsos anys 30 dels segle XX i van deixar de disputar-se, ja que molts dels governs que contribuïen a la seva realització es van veure greument afectats per la situació de crisi econòmica que va comportar la disminució o la directa desaparició de les seves ajudes a l’esport femení.

Tot i així, l’empresa iniciada per Alice Milliat el 1922 va tenir èxit en un dels seus principals propòsits, el de forçar el COI a acceptar la pràctica femenina dels principals esports olímpics, com és el cas de l’atletisme. Segurament inspirat per la creixent puixança dels Jocs Mundials Femenins, el COI va introduir la participació de les dones en cinc proves atlètiques als Jocs d’Amsterdam de 1928.

L’esperança que aquesta decisió havia generat al si de les practicants de l’esport femení es va veure en part frustrada, ja que el cansament extrem que una de les competidores va mostrar a l’arribada dels 800 metres va servir com a excusa per a la supressió d’aquesta prova als Jocs següents d’acord amb l’argument que determinades pràctiques atlètiques comportaven un perill físic per a les dones.

El camí fins al ple reconeixement, a nivell olímpic, del dret de les dones a practicar tots els esports encara seria llarg com ho és la lluita per la plena igualtat de gèneres. Una lluita on esdeveniments com aquells pioners Jocs Mundials Femenins de París d’ara fa un segle han tingut un paper molt rellevant a l’hora de reivindicar l’emancipació femenina i la plena igualtat de drets, també esportius, entre homes i dones.