El PP es tancarà el pròxim 4, 5 i 6 de juliol a Ifema, a Madrid, per llançar una imatge de partit rearmat per encarar la recta final de la legislatura. Els objectius: renovar la direcció, endreçar i rellançar les idees polítiques i canviar el sistema de primàries. El seu líder, Alberto Núñez Feijóo, tornarà a ser proclamat president del partit, en el que s’espera que sigui un congrés plàcid. Després d’arribar al poder el 2022 a Sevilla -a contrarellotge després de la implosió del partit i la sortida de Pablo Casado-, ara Feijóo arriba a aquesta cita amb les regnes del partit ben agafades. I, a més, amb les aigües internes calmades després que la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, hagi amagat la destral de guerra.

Ayuso -únic contrapoder de Feijóo, amb el permís de l’andalús Juanma Moreno Bonilla- finalment no ha presentat esmenes a la ponència dels estatuts, que preveu canvis a les primàries per rebaixar el pes de la militància. Feijóo respira tranquil i gaudeix d’un moment bo per jugar al contraatac: pau interna i un PSOE noquejat pels presumptes casos de corrupció. Només el preocupa una cosa: la capacitat de resistència de Sánchez, que no acaba de caure. En part, perquè el PP ha ensenyat de pressa les cartes i ara, en el moment més delicat per al PSOE, no té res més per atacar-lo.

Quan Feijóo va anunciar que avançava el Congrés del PP (estava previst per a l’any vinent) ja augurava que a Sánchez li quedava poc temps. L’objectiu d’accelerar el conclave era, precisament, estar a punt per a quan el president convoqués eleccions que, a parer del PP, seran anticipades de totes totes. Un objectiu que el PP veu ara més a tocar que mai, amb l’escàndol del cas de corrupció que ha escalat fins a l’exnúmero 3 del PSOE, Santos Cerdán. A ulls dels populars, acabarà esquitxant directament Sánchez, el “capo de la màfia”, el seu “número 1”.

Per això, fa dies que Feijóo escalfa motors per al que serà el rearmament ideològic del partit i també la reafirmació del seu lideratge. Un congrés que tindrà un doble objectiu, intern i extern. L’intern, tenir el partit endreçat i preparat per arribar a la Moncloa. I l’extern, preparar-lo per l’estocada final a l’etapa Sánchez. I, per fer-ho, el PP està elevant la crítica i el to fins a la màxima potència.

En els darrers dies, Feijóo ha fet seva l’acusació esbossada per Aznar sobre el frau electoral però també compra el discurs del revisionisme històric. Situa Sánchez com “el pitjor president de la predemocràcia”. Una desafortunada frase -reblada després pel seu portaveu al Congrés, Miguel Tellado, que ens recorda aquella declaració d’Ayuso: “Quan et diuen feixista és que estàs al costat bo de la història”. I és que al PP ja l’acusen, gairebé, de dictador. “Té tints autòcrates, no respecta ni la justícia ni el parlament, és una amenaça per a la democràcia espanyola”, deia aquesta setmana Tellado. Un discurs tremendista que recorda molt al llenguatge habitual d’Ayuso i Aznar.

En l’avantsala del congrés veiem un Feijóo que vol intentar unir totes les ànimes del partit, conscient que és crucial per a ell no deixar fora el perillós binomi Ayuso-Aznar, el que realment marca el pas ideològic a Feijóo. I més ara que la presidenta madrilenya no plantarà batalla per les primàries.

Una reforma que pot perjudicar Ayuso

I és que entre els objectius del líder del PP en aquest congrés hi ha el de canviar els estatuts per tornar a reformar les primàries. Amb Mariano Rajoy, inicialment hi havia un sistema de doble volta que, ell mateix, va reformar per fer unes primàries pures (un militant, un vot). Ara, Feijóo introdueix canvis per donar més pes als compromissaris (els que participen en els congressos) que prèviament vindran escollits pels militants.

Això no agradava Ayuso, que sap que té les bases a favor i que, si en un futur vol presidir el PP, necessita que el poder real vingui de baix, per si algú li vol fer el llit a dins del partit. En definitiva, la presidenta madrilenya temia que aquest canvi limités les seves possibilitats si en un futur vol rellevar Feijóo i Moreno Bonilla és el candidat de Génova.

Finament, però, no ha esmenat la ponència dels estatuts i ho intentarà més tard, passat el congrés, quan s’ha d’elaborar un reglament per desenvolupar els canvis. Amb això, Feijóo ja respira tranquil. La direcció coneix de sobra que Ayuso és de les que no té manies de batallar sota els focus. També sap que plantar-li cara li pot sortir car (que li preguntin a Casado) i Feijóo ha optat per la “via de la tolerància” conscient, a més, de què Ayuso és el gran actiu per arrossegar vots.

Vox: sí o no?

Més enllà de les primàries, el PP també haurà de rearmar-se ideològicament (des del 2017 que no ho fa). I superar diverses indefinicions d’aquests anys, tot i que continua sense esmentar l’eutanàsia o l’avortament. Però també des del punt de vista polític. I la pregunta és: quina relació ha de tenir el PP amb Vox?

A la ponència el partit aposta per l’ambigüitat, no veta cap partit en la política de pactes i posa com a condició que compleixin la Constitució. “Ni cordons arbitraris ni majories incoherents”, recull el text. Una ambigüitat que deixa la porta oberta a pactar amb els de Santiago Abascal, tot i que Feijóo sempre ha dit que vol governar sol.

Aquesta setmana Feijóo ha aprofitat una sessió del ple del Congrés per reunir-se amb el líder de Vox. Una trobada on el d’extrema dreta l’ha reptat una altra vegada a presentar la moció de censura contra Pedro Sánchez, tot i saber que no tenen els vots per guanyar-la. En alguns sectors del PP no ha agradat aquesta reunió, emmarcada -segons el PP- en un balanç de final de temporada.

I és que Feijóo ha cremat la carta que va usar quan va arribar al PP: que ja s’havia trobat fets els pactes amb l’extrema dreta. Després d’això, ha plogut molt. I, amb ell a la direcció, el PP i Vox han pactat governs conjunts a diverses autonomies (fins a cinc), que s’han trencat perquè la ultradreta va decidir sortir-ne. Però també han pactat pressupostos o presidències de parlaments, amb cessions ideològiques per part dels populars.

El PP no només té un problema d’indefinició, sino també d’arrossegament de vots. Tots dos partits volen pescar a les aigües del PSOE, i més després de la crisi Cerdán. Les enquestes donen xifres històriques als d’Abascal, que estan capitalitzant el descontentament ciutadà. I el PP té davant seu el gran dilema: convertir-se en la referència del centredreta o apostar, sense miraments, per un pacte amb els ultres per assegurar-se fer fora Sánchez.

Feijóo ha passat per totes les etapes aquests anys, des d’agrair a Vox la col·laboració en determinades institucions a la crítica directa a Abascal. Fa temps que els acusa d’equivocar-se d’enemic i considera que se centren més en la crítica al PP que no cap al PSOE i els ha titllat “d’egoistes i immadurs”. I en aquest tema, un cop més, Feijóo té un problema: el binomi Aznar-Ayuso, que continuen marcant la línia del partit i pels quals pactar amb l’extrema dreta no és cap motiu d’avergonyiment.

Mazón, la gran pedra a la sabata

Però si parlem de problemes, un dels grans té nom i cognom: Carlos Mazón. Ben segur al congrés planarà la pregunta de fins quan es pot mantenir Mazón al poder i si cal buscar-li una sortida abans de la seva previsible imputació. Alguns a dins del PP confien que, després del congrés, es defineixi la relació del partit amb el president valencià, que continua aferrat al càrrec després de la nefasta gestió de la dana al País Valencià. I ho fa, precisament, després de pactar els comptes amb Vox.

Feijóo ataca per terra, mar i aire el govern de Sánchez per la corrupció i li ha demanat en múltiples ocasions que dimiteixi (darrerament, pràcticament en cada discurs que té). Una pulcritud que, segons li recorden a files socialistes, no pot exhibir perquè el PP també té casos de corrupció i, especialment, perquè manté a Mazón a la Generalitat Valenciana.