L’any 2011, després d’haver-se passat trenta-tres anys sense recórrer les seves carreteres, la Vuelta va tornar al País Basc. Malgrat les seves més de tres dècades d’absència, la principal prova ciclista estatal mantenia una relació molt estreta amb Euskadi tal com ho demostren tant els seus orígens, inspirats en el Gran Premi República que havia nascut als anys 30 a la localitat guipuscoana d’Eibar, com la seva consolidació, que va arribar quan, el 1955, el diari biscaí El Correo Español-El Pueblo Vasco es va fer càrrec de l’organització de la cursa, convertint les ciutats de Bilbao i de Sant Sebastià en escenaris preferents de l’arribada final de la prova.

El 1978, era precisament la capital guipuscoana, la bella Donosti, la que havia d’acollir l’arribada de la cursa en l'edició que, segurament, va ser la més accidentada de la història de la Vuelta fruit de les circumstàncies sociopolítiques que van envoltar la celebració de la prova.

Aquella Vuelta de 1978, que va sortir de Gijón i que havia d’acabar a Sant Sebastià, tenia un marcat accent basc, ja que les seves quatre darreres etapes, les que teòricament havien de decidir el vencedor, transcorrien per les carreteres del País Basc. De fet, des que El Correo organitzava la prova, aquesta era una situació habitual, i en part lògica, donat l’àmbit geogràfic que cobria el diari organitzador, que, per cert, tenia una línia editorial conservadora i espanyolista.

Aquell 1978, la Vuelta es disputava en un context polític marcat pel procés de transició i el conflicte obert que oposava els partidaris de la ruptura, entre els quals es trobava l’esquerra abertzale, amb un règim que anava pel camí d'una reforma pactada que cristal·litzaria en la Constitució aprovada a finals d’aquell mateix any.

Les lluites socials van assumir, ben aviat, un protagonisme remarcable en aquella Vuelta de 1978. Durant la tercera etapa, que va transcórrer entre Gijón i Cangas de Onís, la cursa va ser testimoni d’una manifestació de miners a l'altura de Mieres. Els treballadors aprofitaven el ressò de la competició ciclista per amplificar la seva lluita per salvar les mines de Figaredo.

El veritable desafiament a la Vuelta va arribar, però, quan aquesta va enfilar les carreteres basques. De fet, l’entorn sociopolític era l’únic que podia evitar la victòria d’un aleshores jove Bernard Hinault. Aquella primavera de 1978, el corredor bretó disputava la seva primera gran volta per etapes, precisament la que estrenaria un dels millors palmaresos de la història del ciclisme que compta amb cinc Tours, tres Giros i dues Vueltas.

Lluny dels incidents que van marcar el final de la cursa, l’entrada del gran grup al País Basc va ser viscuda amb gran entusiasme per part del públic. Les cròniques periodístiques de l’època ressalten que l’animació vora les carreteres va augmentar exponencialment quan la Vuelta va entrar a Euskadi.

Durant la primera etapa en terres basques la victòria va ser pel ciclista asturià Enrique Cimas que tot i afirmar que l’ambient estava “una mica enrarit per la situació política” no va dubtar a qualificar a l’afició basca com “la millor del món”, una afirmació que no va agradar gaire a la seva Astúries natal, on Cima també havia guanyat una etapa aquella Vuelta, justament la que havia acabat a Cangas de Onís.

L’ambient enrarit al qual feia referència Cimas no va trigar a manifestar-se condicionant, i de quina manera, la celebració de la Vuelta. Durant aquells dies de maig de 1978 en què la cursa ciclista estatal recorria Euskadi, el país acollia la celebració de la Setmana Pro Amnistia, organitzada per les associacions antirepressives de l’esquerra abertzale, que reclamava l’alliberament dels presoners polítics i que ja havia tingut un gran impacte sobre l’edició anterior de la Vuelta tal com hem exposat prèviament.

El balanç tràgic d’aquesta Setmana, que va coincidir amb els quatre dies en què la Vuelta va transitar per Euskadi, va ser de cinc morts, diversos ferits de gravetat i desenes d’incidents arreu del País Basc, amb constants enfrontaments entre manifestants proamnistia i Guàrdia Civil. Malgrat que les dues primeres etapes basques es van celebrar sense incidents remarcables, les dues darreres, que havien de disputar-se l’últim dia de la prova, van suposar un autèntic calvari pels ciclistes.

En primer lloc, l’organització va decidir modificar la sortida de l’etapa. Enlloc de Galdakao, com estava previst, els corredors van iniciar el recorregut des d’Amurrio, la localitat que havia acollit l’arribada del dia anterior. La raó del canvi tenia a veure amb la seguretat de la prova, ja que Galdakao havia estat, el vespre anterior, escenari d’un intercanvi de trets entre agents de la Guàrdia Civil i militants d’ETA al voltant de la casa quarter de la localitat.

Des del mateix inici de l’etapa, l’organització temia l’acció de militants de l’esquerra abertzale orientada al boicot de la prova. De fet, els corredors bascos, coneixedors de la situació que es vivia al país, van avisar els seus companys dels incidents que podien produir-se, un fet que va provocar que bona part dels equips decidissin circular plegats al si del gran grup per garantir una major seguretat.

Tal com s’intuïa, els incidents no van trigar a arribar. A l’entrada de Durango, un grup de manifestants va llençar taulons, troncs, tatxes i xinxetes amb l’objectiu d’aturar la cursa. I de fet, ho va aconseguir. El pilot va estar aturat a Durango durant més d’una hora mentre es discutia quina solució adoptar.

L’equip francès Renault, del que formava part Bernard Hinault, que vestia el jersei de líder, es va mostrar partidari de suspendre completament la jornada i donar per acabada la Vuelta. Tot i això, l’organització va decidir, però, suspendre només una part de l’etapa i traslladar els corredors en autocar per autopista fins a Zarautz on es va reprendre la cursa, això sí, sota un clima d’alta tensió i amb una distància recorreguda de 84 quilòmetres en lloc dels 148 previstos inicialment.

A Zarautz, entre el públic que esperava la prova, hi destacava la presència del llegendari porter de l’Athletic Club de Bilbao, José Ángel Iríbar, fill d’aquesta localitat guipuscoana. El «Txopo», que contemplava la cursa acompanyat de la seva família, va reclamar als corredors diverses gorres pel seu fill, petició que va ser ràpidament satisfeta. La presència d’Iríbar, que pocs dies abans havia participat en la creació de la coalició independentista Herri Batasuna, evidenciava que no tota l’esquerra abertzale encoratjava el boicot a la prova.

L’arribada d’aquesta accidentada primera etapa del dia va tenir lloc al velòdrom d’Anoeta que, fruit dels incidents de la jornada, tenia un públic més aviat escàs. A l’esprint hi va guanyar el basc Txomin Perurena en el que va ser, però, un simulacre d’etapa, ja que el gran grup va circular temorós i tot aplegat fins poc abans de l’entrada al velòdrom.

Encara quedava, però, per disputar l’etapa vespertina, una contrarellotge individual que després de recórrer diverses localitats properes a Sant Sebastià havia d’acabar també al velòdrom d’Anoeta.

Tot i arribar a disputar-se, l’etapa va ser finalment anul·lada degut a les reiterades trifulgues que s’hi van produir i que van afectar nombrosos corredors. A alguns els va ser retinguda durant una estona la bicicleta per part d’espectadors que volien boicotejar la prova, d’altres van veure com se’ls llençava sorra als ulls o se’ls empenyia a mig trajecte... En resum, que el resultat final de la contrarellotge estava tan alterat pels incidents que l’organització va decidir anul·lar-la.

El millor temps l’havia marcat, però, Bernard Hinault, lluint el mallot groc que aleshores distingia el líder de la cursa. Quan el bretó va entrar al velòdrom d’Anoeta, el públic li va dedicar diversos xiulets, probablement per la seva condició de francès, que ben aviat, però, veient la cadència i l’estil que caracteritzaven el corredor de l’equip Renault, es van transformar en aplaudiments.

Hinault guanyava així, amb una superioritat insultant, la seva primera gran competició ciclista. El bretó va dur el mallot groc durant dotze dies i es va imposar en cinc etapes, que s’haguessin convertit en sis si la darrera no hagués estat anul·lada. Malgrat tot, la Vuelta de 1978 no va passar només a la història per la victòria del gran ciclista francès sinó pels incidents que es van produir a l'altura del País Basc.

Aquests episodis van provocar un canvi radical en el futur de la Vuelta. Davant de les dificultats que els corredors havien patit durant el seu recorregut per Euskadi, el diari El Correo va decidir renunciar a l’organització de la prova, ja que no pretenia muntar una cursa ciclista que hagués de resignar-se a no poder recórrer les carreteres del País Basc.

L’edició de 1979 ja no va ser, doncs, organitzada pel diari biscaí, com havia succeït des de 1955, sinó que va ser la primera a les ordres de l’empresa Unipublic, que va decidir que la Vuelta no tornés a trepitjar territori basc. 

En part, el boicot de l’esquerra abertzale havia tingut efecte i la ronda ciclista estatal evitava Euskadi, una situació que, d’acord amb la lògica independentista, mostrava al món que el País Basc no era un territori espanyol.

No va ser fins trenta-tres anys després, el 2011, que les carreteres basques van tornar a albergar el pas de la caravana de la Vuelta. O millor dit, el pas oficial, ja que el 2005 la caiguda d’un camió va obligar el gran grup a circular per la localitat biscaïna de Lanestosa, situada tot just a la frontera amb Cantàbria.

Quan la Vuelta va tornar formalment al País Basc, les circumstàncies sociopolítiques que es vivien en aquest territori ben poc tenien a veure amb les de 1978. L’alto el foc decretat per ETA el 2010, que va anar seguit, l’any següent, per un “cessament definitiu de l’activitat armada”, va facilitar que la Vuelta decidís tornar a Euskadi. El seu retorn, però, hi va despertar novament protestes, aquest cop pacífiques, reclamant la independència basca. Res a veure, doncs, amb aquell agitat 1978 en què la Vuelta va dir adeu, durant més de tres dècades, a les carreteres del País Basc.