Corea del Nord, l’estat oficialment conegut com a República Popular Democràtica de Corea, va néixer formalment el 1948 després que la zona administrada per les forces soviètiques a l’antiga Corea annexionada pels japonesos fins la fi de la Segona Guerra Mundial decidís convertir-se en un estat independent amb un sistema econòmic de caràcter socialista. Fruit de la guerra amb la veïna Corea del Sud, que havia nascut a la zona d’ocupació nord-americana i que havia adoptat un model econòmic capitalista, i del sistema soviètic en el qual s’inspirava, Corea del Nord encara va trigar a incorporar-se al moviment olímpic internacional.
Mentre la seva veïna del sud va iniciar la seva singladura olímpica als Jocs d’estiu de Londres de 1948, Corea del Nord no es va estrenar fins al 1964 a la cita olímpica d’hivern que es va disputar a Innsbruck. Tot i que la seva participació en aquells Jocs hivernals celebrats a Àustria es va saldar amb una medalla de plata, que situava Corea del Nord per sobre del seu acèrrim enemic del sud que no en va poder obtenir cap, les autoritats van decidir no acudir a la següent edició dels Jocs d’hivern, que es disputava a Grenoble.
Així, doncs, l’hermètica Corea del Nord no va tornar a uns Jocs Olímpics d’hivern fins al febrer de 1972 en una edició carregada de simbolisme, ja que es va disputar a la ciutat japonesa de Sapporo, part integrant del mateix Imperi Japonès que, entre 1910 i 1945, havia ocupat la península de Corea. Va ser el mateix 1972 quan el govern nord-coreà, aleshores capitanejat per Kim Il-sung, va decidir participar per primera vegada en uns Jocs d’estiu, acudint a la cita olímpica que es disputava a Múnic, part integrant d’una República Federal d’Alemanya que, a ulls del règim nord-coreà, presentava moltes similituds amb la seva arxienemiga Corea del Sud.
Un grup format per trenta-set atletes va viatjar fins a Múnic per representar la Corea socialista, obtenint una collita de medalles més que remarcable que va comportar l’obtenció d’un or, d’una plata i de tres bronzes, un fet que va permetre que Corea del Nord se situés en el vint-i-dosè lloc del palmarès, superant àmpliament una Corea del Sud que tot just va aconseguir una medalla.
El principal estendard d’aquell equip olímpic nord-coreà va ser el tirador Ri Ho-jun que va guanyar la primera medalla d’or amb bandera coreana de la història, succeint així a Sohn Kee-Chung que s’havia imposat a la marató de Berlín 36, però que ho havia fet sota bandera japonesa fruit de l’ocupació imperial que en aquell moment patia Corea.
Ri Ho-jun es va imposar a la prova de tir amb carabina des de 50 metres en posició estesa i va escoltar amb llàgrimes als ulls com, mentre ell era dalt de l’esglaó més alt del podi, sonava «La cançó patriòtica», l’himne nord-coreà que celebra la independència obtinguda després de l’ocupació japonesa.
L’èxit de Ri Ho-jun era el triomf d’un jove modèlic d’acord amb els principis del règim de Kim Il-sung. De fet, Ri havia nascut al si d’una família humil de classe treballadora tot just després de la fi de l’ocupació japonesa i el seu pare havia estat víctima del foc de les tropes nord-americanes a l’inici de la Guerra de Corea, que havia oposat el nord comunista al sud capitalista.
Amb aquests antecedents, Pyongyang va fer del triomf de Ri Ho-jun tot un símbol de la puixança del país i més en veure que, després d’aconseguir la preuada medalla d’or, Ri Ho-jun declarava a la premsa que el secret del seu èxit era que mentre es preparava per disparar imaginava que ho feia «contra un capitalista». De fet, Ho-jun va dir que aquest pensament li havia estat transmès pel mateix líder suprem de la República Popular Democràtica de Corea: "El nostre primer ministre, Kim Il-sung, ens va dir abans de marxar cap als Jocs Olímpics que disparéssim com si estiguéssim lluitant contra els nostres enemics, i això és exactament el que he fet". Insistint en aquesta idea, el tirador nord-coreà va explicitar als periodistes que l’entrevistaven que havia competit amb la mentalitat "d’apuntar al cor del meu enemic".
Aquestes declaracions, que van fer les delícies dels dirigents nord-coreans, van suscitar la indignació del nord-americà Avery Brundage, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, que, situat als antípodes ideològics del comunisme, va pressionar la Federació Internacional de Tir per tal que retirés la medalla a Ri Ho-jun, acusant-lo de vulnerar l’esperit olímpic.
Tot i les pressions, el tirador va conservar la seva medalla si bé la delegació olímpica nord-coreana i l’associació de tir del país es van veure obligades a matisar les seves paraules, apuntant que havien estat malinterpretades. A pesar de la disculpa, Ri Ho-jung, que va continuar mantenint els seus propòsits, va ser rebut com un heroi a Pyongyang i el règim va convertir-lo en un model pel conjunt del país, instrumentalitzant a favor seu el seu gran èxit esportiu que va fer que, de nou, Corea del Nord superés el seu arxienemic del sud al medaller olímpic.
En reconeixement la seva gran victòria, el govern nord-coreà va concedir, el 1973, el títol d’"Esportista del poble" a un Ri Ho-jung que va continuar obtenint èxits internacionals, molt especialment als Jocs Asiàtics, tot i no poder repetir medalla en les seves següents participacions olímpiques que el van dur a competir a Montreal 76 i a Moscou 80.
El fet que Ri s’hagués convertit en un esportista modèlic pel règim de Pyongyang va acabar fent que el tirador fos contractat per l’estat per ensenyar a disparar a Kim Jong-il, el fill de Kim Il-sung que el 1994 es convertiria en el líder suprem de Corea del Nord en substitució del seu pare.
Vistes les habilitats demostrades, Kim Jong-il va acabar convertint el seu instructor de tir en el seu guardaespatlles personal, una posició des d’on el primer medallista d’or nord-coreà de la història va continuar el seu particular combat contra "els capitalistes", el mateix que l’havia dut a convertir-se en campió olímpic als Jocs de Múnic de 1972.