Xavi Hernández ha tornat a Can Barça i el que percebo és que la gent està contenta. Per molts motius, però sobretot perquè amb el retorn de Xavi tornarà també el model. Tothom parla del famós model i això sembla calmar les nostres constants vitals.
El tema del model és un mantra clau al Barça i a totes les empreses amb cara i ulls. Els treballadors d'aquestes empreses es creuen pels passadissos i, en comptes de dir-se un bon dia ràpid o preguntar-se com estan, es recorden els uns als altres que cal seguir el model, que no s'han de desviar del model. Tenir un model clar funciona, et marca el rumb a seguir, et fa ser coherent amb un mateix i, a més, normalment et facilita assolir un cert èxit.
Per tant, en principi hem d'estar contents amb l'arribada de Xavi, perquè deixarem de pasturar pels terrenys de joc amb aquella tristor clàssica del desencaminat. Ara bé, s'ha d'anar molt amb compte amb el tema del model, perquè és un factor necessari per dur-te a l'èxit, però no suficient. I en tenim la mostra cada dia quan encenguem la tele i, sigui l'hora que sigui, ens passa per davant l'anunci de Casa Tarradellas.
Casa Tarradellas fa uns dos-cents mil anys que té un model publicitari. I no n'ha tocat ni una coma, es manté fidelíssima a una performance que ja sabem de memòria. El mateix tipus d'escenari. El mateix tipus de protagonistes. Els mateixos estereotips. La mateixa blancor arreu. I un guió cada vegada més estiradet, més duret, bussejant en les profunditats de les situacions familiars més dubtosament quotidianes, a veure què hi trobem. A veure què podem fer que sembli diferent però que sigui el mateix de sempre. Calla, que amb el tema de la fermentació lenta podem jugar amb un adolescent lent de reflexos i torturar així un fil argumental. Bé.
Compte amb el model, que no ho és tot. No oblidem mai el patiment de Casa Tarradellas, incòmoda en un patró encotillat que ja no es pot esprémer massa més i que fins i tot pot arribar a generar un cert rebuig, de tan esfilagarsat i repetit. I tan llarg, per l'amor de déu, tan llarg sempre.
El que vull dir és que el retorn de Xavi és una bona notícia, sí, però no deixa de ser l'arribada d'un gran mètode que ara cal aplicar, i cal aplicar bé, tenint en compte les circumstàncies específiques del moment -duríssimes- i els ingredients dels quals es disposa -duríssims- per resoldre aquesta situació agònica.
Pot fer-se amb encert o pot fer-se amb tots els errors possibles, la història ens demostra que els models es poden repetir sense cuidar-los, sense dotar-los de la màgia necessària; i jo vull creure que Xavi és dels que sabrà jugar bé les cartes del model, perquè les seves primeres intencions així ho indiquen i fan presagiar un futur optimista.
En aquest cas, estic convençut que seguir un model tindrà sentit. Que perfeccionar-lo i adaptar-lo serà clau. I que acompanyar-lo d'un bon fuet acabarà sent imprescindible. No cal dir que parlo d'un fuet dels de veritat, els que fan posar recte a un futbolista d'elit o a un guionista qualsevol.
