Bianca Castafiore, el malson del capità Haddock. Foto: ND Bianca Castafiore té el privilegi de ser l'únic personatge femení amb un paper destacat dins del complex univers creatiu d'Hergé. Se la coneix com el Rossinyol Milanès a sis àmbums de la sèrie, en un dels quals, "Les joies de la Castafiore", pren un paper protagonista amb una trama policíaca que gira a l'entorn de la seva personalitat i les seves pertinences, entre les quals destaquen el pianista Igor Wagner, l'assistenta Irma i una maragda de gran valor.
Castafiore coneix Tintín en una situació complicada per al reporter belga, que fuig de la temible policia política de la dictadura bordúria. La diva l'ajuda i, a partir d'aquell moment, s'estableixen les característiques essencials de la relació entre Bianca Castafiore i l'entorn de Tintín: la cantant demostrarà una amistat fidel, tot i el seu caràcter autoritari i Tintin i Haddock correspondran, malgrat que cap dels dos no suporta la seva veu. Una paradoxa, perquè la Castafiore té un èxit espectacular allà on actua.
Bianca Castafiore, a més, té un defecte enervant. I és que no aconsegueix pronunciar bé el nom del capità Haddock: "Karpock", "Kodak", "Harrock"... "Harrock'n roll, senyora" completa, sarcàsticament, el capità. Tot i així, la cantant sembla tenir un apreci especial pel mariner, fins el punt que s'arriba a publicar un possible matrimoni en la premsa rosa europea. Un fet que demostrarà la cavallerositat del professor Tornassol, que felicita el capità tot i estar clarament enamorat del Rossinyol Milanès.
Rescat a Tapiocàpolis
Però l'amistat de Tintín i els seus amics es demostra en l'última de les aventures completes de la sèrie. "Tintín i els Pícaros" arrenca de la detenció de la diva a mans del règim del general Tapioca, que l'acusa de conspiració. Aquesta provocació fa que, efectivament, Tintín, Haddock i Tornassol es vegin obligats a viatjar a Sudamèrica per tal d'ajudar el general Alcázar a prendre el poder a Tapiocàpolis i alliberar la cantant.
El fet és que Bianca Castafiore és un personatge ambivalent. Es mou entre les altes esferes del poder, tant si és legítim (Sildàvia) com si es tracta d'una dictadura ferotge (Bordúria) i té una aparent amistat amb Rastapopulos. Però tot plegat es deu més a la frivolitat de l'artista que no pas a una voluntat conscient. Un esquema que Hergé va adquirir d'una barreja entre les personalitats de Renata Tebaldi i Maria Callas, les dues grans dives de l'època que, per cert, havien interpretat l'Ària de les Joies de Charles Gounod, la peça operística més famosa entre els tintinaires.
El caràcter autoritari, però despreocupat i l'escàs atractiu sexual de la Castafiore han contribuït a afermar les acusacions de misogínia contra Hergé, que ell sempre va negar. De fet, el dibuixant es va casar dues vegades i no va tenir problemes en tenir col·laboradores al seu estudi. En qualsevol cas, més enllà d'Hergé ja hi ha hagut qui s'ha encarregat de pujar aquest llistó .
