Estimada,
Ja sé que ahir mateix vam parlar per telèfon, però avui tinc ganes d’escriure’t, potser perquè quan et truco sempre tens feina i no em puc esplaiar. No és que et retregui res, sé que havies d’aprofitar l’oportunitat, llàstima que es presentés a l’altra punta del món, i que ara tens allà la teva pròpia vida. Encara que això faci que no em vinguis a veure.
Potser és perquè avui he passat pel Carrer Sant Ferriol i he vist que han enderrocat algunes cases del costat parell. Sempre he trobat quelcom d'impúdic en la demolició d'un edifici. Aquelles parets derruïdes que deixen al descobert trossos de vida. Des de baix pots imaginar on hi havia la cuina, o el lavabo, per la rajola blanca o verda o blava que s'endevina en la paret que sobreviurà, la de la casa del costat, aquella que ha tingut sort i no ha de mostrar als vianants el seu interior.
Per les marques a aquesta paret veus on hi havia la xemeneia, l'escala. Flors de paper pintat ens mostren el que podia ser la sala, o les habitacions. Línies fosques encerclen l'espai buit que han deixat els mobles. Com quan ens van derruir la casa dels avis, te'n recordes? Vam anar a veure-ho plegades, abans que marxessis a Austràlia. A la immobiliària li va faltar temps per fer-ho. Encara no havia pogut adaptar-me a la nova llar que m’havies buscat, que l’antiga, la de tota la vida, ja era per terra.
No et pots imaginar la tristesa que m'ha omplert avui en descobrir aquell solar erm. I no puc deixar de pensar en quanta vida ha transcorregut entre les parets que algú va tirar a terra. Quantes rialles, quantes nits d'amor, quants plors d'infants, quant dolor, han presenciat abans de ser convertides en runes? Quanta vida hi ha hagut en el seu interior, en el seu recolliment, que ara és obert com la panxa d'un malalt a la taula del quiròfan?
Un pes se m'ha posat a la gola, mentre passava, a poc a poc, observant les restes. Aquella casa que ara ja no existeix, un dia fou nova i donà alegria a algú, potser a una família, que va estrenar-la i va omplir-la de vivències. Quant aprendríem si poguéssim escoltar el que ens diuen les parets! Però no en sabem; o potser no volem aturar-nos a escoltar-les. Ens limitem a tirar-les a terra, a oblidar-les, i a construir-ne en el seu lloc altres de noves, lluents i perfectes, sense adonar-nos que algun dia, anys enllà, també seran velles i tindran històries per explicar que ningú escoltarà. També aquestes aniran per terra, i enterraran per sempre més tota la vida que les haurà omplert durant dècades.
Sí, sempre que veig una casa antiga enderrocada se m'entelen els ulls perquè sento que una part d'història se'ns està escolant a tots entre les mans: la història dels seus habitants. Tampoc sembla que a ningú li importi on són ara; ni si són feliços, ni què van sentir en abandonar el que fins llavors havia estat la seva llar. T’ho has preguntat mai, tu, què vas sentir llavors? Jo sí. Cada dia, quan obro la persiana i veig l’habitació d’aquesta residència des d’on t’escric i que mai, ara ho sé, sentiré com a meva.
I m’he allunyat, per fi, de Sant Ferriol pensant en quant s'assemblen els edificis a les persones.
Petons, filla meva.