No li agrada llegir aquestes notícies. La fredor de les xifres la fereix. Però li ha sortit de cop, mentre es distreia a Instagram: "De mitjana, a la Garrotxa es posen tres denúncies per violència de gènere a la setmana i tretze cada mes. El 2023 els Jutjats d’Olot van tramitar 160 denúncies per violència masclista. Són un 20% més que el 2022 i un 158% més que deu anys enrere. A Olot, el 2023 es van demanar 49 ordres de protecció i els jutjats de la ciutat en van acceptar menys de la meitat, 21. La resta van ser denegades".
S’afanya a tancar l’aplicació i llença el mòbil sobre el sofà. Però ja és tard. Les paraules li cremen a la retina. I recorda, i tant que recorda, quant li va costar a la seva germana fugir del marit que la martiritzava; com el va denunciar; com va demanar una ordre d’allunyament. Per a ella i per a la nena, que de tant veure el seu pare fora de si també havia acabat per tenir-li por. Però el jutge va considerar que no s’havia demostrat que el maltractament fos continuat, que ella mateixa havia reconegut que mai li havia fet res a la petita. Que no es podia conculcar el dret de la menor i del pare a mantenir el contacte. I va ordenar que havia d’estar amb ell un dia a la setmana.
Així va començar un segon martiri per a la Marta, el d’haver de portar a qui més estimava amb el monstre que l’havia agredit durant anys. El patiment per si li faria pagar a la nena el que ja no podia cobrar-se en el seu cos.
Les primeres vegades portava ella la nebodeta al lloc on quedaven amb l’excunyat. I l’anava a recollir l’endemà a primera hora del matí. Però va arribar un dia que no volia tornar la filla si no hi anava la seva germana. Agafava fort a coll la criatura, que la mirava amb ulls suplicants sense atrevir-se a dir res. I ella havia hagut de trucar a la Marta perquè vingués.
Havien intentat denunciar-lo, però la justícia no hi veia perill i es van conformar. La Marta no la portava, però sí que l’anava a recollir. Ella sempre l’esperava al cotxe, a la vorera del Parc de les Móres, sense perdre de vista l’intercanvi.
I l’últim dia, la Marta es va acostar al banc on ell tenia la filla a la falda i quan la va tenir a tocar, es va aixecar de cop. Des del cotxe ella només va poder veure com la Marta es plegava endavant un moment, queia de cap sobre el banc i seguidament, a terra. Havia sortit del cotxe cridant amb el cor a punt d’esclatar-li al pit. La nena abraçava la seva mare, estirada en una posició grotesca. Ell va estrebar-la tan fort per endur-se-la, que la va llançar contra el banc, on la petita va quedar, inconscient pel cop. Després va fugir en direcció contrària per on ella venia. Al migdia el van detenir al seu pis. La nebodeta es va refer, però el nom de la Marta va passar a engruixir la llista de víctimes de violència de gènere.
Les llàgrimes li amaren les galtes i cauen en gotetes sobre la seva falda. Allà on fins feia una estona tenia el mòbil. Mentrestant, les mateixes paraules continuen brillant com llums de neó dins del seu cap “els jutjats de la ciutat van acceptar menys de la meitat de les ordres de protecció, 21. La resta van ser denegades”.