En els darrers mesos, a Olot hem vist com plantaven arbres als carrers Mulleras i Antoni Llopis, una iniciativa de l’Ajuntament que cal aplaudir perquè, sobretot en el primer cas, ajudaran a trencar la sensació de carretera i, per tant, de lloc més aviat inhòspit que es té quan s’hi circula, i farà més agradable anar a peu entre la plaça Clarà i el mercat. Al carrer Mulleras n’hi han posat dotze i a l’Antoni Llopis, setze, unes xifres modestes però suficients per millorar-ne l’aspecte. Anteriorment, amb motiu de la recent remodelació de l’avinguda Pere Badosa (la del club natació), n’hi havien col·locat de nous en substitució dels que hi havia hagut des que ho van urbanitzar, ja fa més de mig segle. Una novetat relativa -de fa força més temps- és la zona verda que cobreix l’Espai Cràter, on la combinació d’herba i arbres ha donat un bon resultat. I és possible que em deixi alguna altra actuació d’aquesta mena, atès que, sortosament, la instal·lació d’arbrat ornamental és habitual a la nostra ciutat, històricament un lloc ric en vegetació urbana.
Certament, hi ha excepcions que confirmen la regla, com ara els nous vials al costat del Serrat (a l’inici de l’avinguda del Morrot), on es troben a faltar arbres a les voreres. Al Firal petit i a l’esplanada del davant de la plaça de braus, on sens dubte hi convindrien, n’hi ha uns pocs perquè es va prioritzar el fet de disposar d’un espai diàfan per a esdeveniments amb molt de públic. Els que ja tenim una edat podem recordar, potser amb nostàlgia, els plàtans de l’avinguda de les Tries i la placidesa acollidora del Firalet, cobert de generoses capçades, abans que el transformessin en el lloc fred que és avui, malgrat haver-hi col·locat uns arbres incapaços de compensar la magnitud de la calamitat.
Podem mesurar la qualitat d’un espai urbà en funció de la presència d’arbres, uns éssers fascinants. Com la majoria d’olotins, al llarg de la meva vida he tingut una convivència amical amb els majestuosos fullatges de la plaça Clarà, del passeig de Barcelona, del Firal, del Parc Nou... per esmentar els més evidents. En tenim molts que per la seva situació o aparent modèstia passen desapercebuts, com ara el til·ler de la plaça Pius XII (la plaça d’El Cisne, a Pequín), amb una capçada arrodonida, molt ben proporcionada amb l’entorn. Si consulteu el Catàleg d’arbrat ornamental i espais singulars que va elaborar el Sigma el 2006 quedareu parats de la riquesa que tenim i que potser no sabem valorar com cal.
Avui, a més, les qüestions estètiques, emotives o històriques a favor dels arbres estan refrendades amb un argument tan pràctic com és el de la creació d’ombres. Aquest refugi climàtic ancestral és especialment útil en aquests estius que cada cop són més durs i llargs (avui, en ple hivern, no hi pensem, però creieu-me que d’aquí a poc ens tornarem a queixar de la calor), unes característiques que, a parer dels experts, es mantindran a curt i mitjà termini. És molt possible que més d’un lector discrepi dels meus elogis i vegin els arbres com un element empipador, una molèstia: les arrels aixequen el paviment, quan les fulles cauen tapen els embornals, de nit les capçades impedeixen que la llum dels fanals sigui efectiva (la col·locació dels punts de llum per sobre dels arbres mereixeria un article sobre l’escassedat del sentit comú), se’ls ha de podar amb certa regularitat, regar, controlar-ne les plagues... Tot això és veritat, però sens dubte el seu manteniment és un preu petit en comparació amb el bon servei que ens presten.
Fora d’Olot, a la Garrotxa comptem amb arbres urbans magnífics. Un exemplar que sempre m’ha cridat l’atenció és l’aulina del Prat de Can Miquelet, a Sant Joan les Fonts. La seva capçada empara grans i petits mentre xerren, festegen o juguen, evoca els arbres monumentals, protectors, sota els quals les comunitats antigues es reunien per a prendre les decisions més importants. Per les seves connotacions socials, destacaria també el plàtan de la plaça de la Llibertat de Besalú. Llegeixo a Arbres amb història de la Garrotxa (Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2018), una guia indispensable en el seu gènere, que el van plantar durant la Segona República. Està integrat a la ruta literària local i a la base l’Ajuntament hi va col·locar una placa amb uns versos del poeta medieval local Ramon Vidal de Besalú.
N’hi hauria molts més, a la llista d’arbres urbans a destacar, segur que cada lector tindria la seva llista particular. En molts casos els devien plantar amb una finalitat només ornamental, però els beneficis que ens aporten van molt més enllà. Som, en fi, una comarca afortunada per haver sabut fins ara conservar, transmetre i ampliar aquest patrimoni, de la continuïtat del qual nosaltres en som responsables.