La Gemma no s'ha preocupat de la reforma que els de l'Ajuntament volen fer al barri fins que ha rebut la carta amb l'import que li toca pagar: 15.000 euros. Sí que havia sentit que l'Ajuntament tenia una proposta i que els de l'associació de veïns demanaven alguns canvis, però, la veritat, el seu dia a dia és prou complicat per a pensar en què el barri s'ha fet vell.
Però saber que hauria de pagar 15.000 euros li ha provocat un salt al cor. Ha anat a la reunió i que li diguin que podrà pagar-ho a deu o quinze anys no l'ha consolat. A quinze anys li sortiria a pagar 250 euros al trimestre. Una fortuna. La hipoteca la tenen mig empantanegada, amb una o dues quotes sempre endarrerides. Els de la llum i el gas no els consideren amb risc d'exclusió residencial perquè tots dos treballen i superen per poc els barems. No els importa que amb els diners que entren a casa, si paguen hipoteca i rebuts diversos, els arriba just per a menjar dignament. Per no parlar dels mesos que cal comprar roba per a la mainada o pagar alguna excursió, que també se les mereixen les criatures. Que ja no és pobre qui no té feina: ells treballen contractats en dues empreses i, a més, la Gemma neteja cases en negre a les tardes i, tot i això, tenen la llibreta del banc amb números vermells bona part del mes. Pagar 250 euro al trimestre? Una utopia. I si els ho posen a deu anys, encara pitjor: 375 euros.
La casa li va deixar en herència la seva mare i necessitaria unes reformes que no es poden permetre. Per què ha de pagar pel carrer quan ha de viure amb una cuina amb els armaris mig podrits per la humitat i una banyera on ja no es poden ni dutxar perquè perd i caldria aixecar tot el terra per a arreglar-ho? Amb els impostos que paga, no aporta ja prou a les arques públiques per haver de pagar la reforma del barri?
Ella no diu res a la reunió. Només escolta uns i altres. La veïna del carrer de dalt li dona una mica d'esperança amb el que explica: si fan una reforma que compleixi requisits de millora d'eficiència energètica, ecològics i de mobilitat es veu que es podrien acollir a subvencions europees i així els veïns haurien de pagar ben poc. Se sent temptada de preguntar aquest ben poc en què es concretaria. I si podria arribar a ser zero. També voldria saber si millorar la mobilitat vol dir posar ascensor o escales automàtiques. Amb tantes hores de feina està baldada i pateix perquè no li passi com a la seva mare, que els últims anys de vida no podia ni anar a les botigues de la plaça perquè les cames no li permetien pujar les escales.
Però no bada boca. Li encantaria tenir un enllumenat eficient, parterres i arbres que ajudessin a reduir la temperatura a l'estiu i, que de pas, millorin el drenatge de les aigües pluvials. Com també fa anys que li agradaria arreglar casa seva i no ho pot fer. Què els ha de dir? Que si tenen subvencions i la seva aportació fos de 30 o 40 euros al trimestre encara es veuria amb cor de pagar-los? No, li fa vergonya. Ningú té perquè saber la precarietat de la seva economia. Callarà i creuarà els dits perquè facin el projecte que els costi als veïns el més a prop de zero possible.