Des de darrere del taulell l’Eva veu que hi ha una ronyonera d’home penjada del retrovisor del cotxe aparcat davant de la botiga. Encuriosida, surt a l’exterior. No es veu ningú al carrer. Es queda un moment parada davant la porta, sense saber què fer. Semblaria que algú se l’ha deixat allà. “I si la roben?”, pensa. A poc a poc, gairebé com si estigués cometent un delicte, la despenja, l’entra al seu establiment, l’obre i mira en l’interior. Hi ha les claus d’un cotxe. Surt de nou al carrer i prem el botó per obrir. Espera veure els intermitents en algun vehicle aparcat a prop. No és el cas.

Pensarosa, torna a entrar. Dins de la ronyonera hi ha també una cartera, sense diners ni targetes de crèdit, i les claus d’una casa. Cap mòbil. Convençuda que es tracta d’un robatori, telefona a la policia municipal. Li explica què ha passat i s’ofereix a donar-li el nom del propietari perquè l’avisin. La resposta que rep, la deixa bocabadada:
—Ha de venir a portar-la aquí i llavors nosaltres ja ens hi posarem en contacte.
—Però és que estic treballant i no sortiré fins a les nou del vespre.
—Doncs ens la porti llavors.
—No la podeu venir a recollir? El pobre home deu estar patint.
—No senyora. La seva obligació és portar-nos-la.

L’Eva no se’n sap avenir. Si li hagués passat a ella li agradaria que els municipals l’avisessin. Ja es faria la idea que els diners no hi serien. Ni el mòbil. Però almenys tindria les claus i la documentació. Ella patiria per si els lladres li robaven el cotxe. O si li entraven a casa. Amb el DNI poden saber on vius.

Descol·locada, li explica el cas a la primera clienta que atén. Les dues opinen que el pobre home agrairia no haver d’esperar al vespre per a saber que han recollit la ronyonera. I decideixen que potser si truquen al número que consta la targeta d’una mútua, allà voldran avisar-lo.
—Bon dia. Miri, he trobat davant de la meva botiga una ronyonera. Dins de la cartera hi ha una targeta conforme és client vostre. Vol que li digui el nom del propietari perquè l’avisin?
—Oh i tant! Pobre home, deu estar preocupat. Si el localitzo li donaré el seu telèfon perquè quedin. Esperi un moment que entro les dades i li truco. Com es diu?

En menys de cinc minuts rep la trucada de l’afectat, qui li agraeix el gest. Sí, li han robat la ronyonera. Sort que portava el mòbil a la butxaca i l’han pogut localitzar. Estava a punt de demanar que li canviessin el pany de la porta i li anul·lessin la clau del cotxe.

L’Eva penja amb una barreja d’alegria i ràbia i s’adona que la clienta sent el mateix.
—Al final la història ha acabat bé —recalca la dona—, però no gràcies a qui se suposa que ha d’ajudar la ciutadania. La teva feina és atendre els clients i portar bé el negoci i no t’ha importat invertir temps a buscar una solució. Ni a l’empleat de l’asseguradora.
—Ja veus —li reconeix l’Eva, encara molesta—. En canvi, qui s’ha de cuidar de protegir la població no ha mogut ni un dit per ajudar-lo.
—Noia, la gent del carrer estem sols davant els problemes del dia a dia, no ens podem refiar de les institucions.
—Doncs quina ràbia!
 
(aquest conte està basat en un fet real)