Quan estàvem tancats a casa a causa de la pandèmia alguns analistes asseguraven que d'aquell atzucac en sortiríem reforçats, que per fi assumiríem nous valors en les relacions socials, que respectaríem els hàbits d'higiene, que evitaríem les activitats multitudinàries, que llegiríem més, que racionalitzaríem els horaris, que valoraríem el treball des de casa... Segurament que eren anàlisis benintencionades, buscant donar una mica de consol que fes més suportable la soledat imposada en mig de les esfereïdores llistes de morts, número d'afectats, creixement de l'epidèmia i índex de vacunació. Digueu-me incaut, però jo em vaig creure algunes de les prediccions que ens deien que després d'aquest episodi res no tornaria a ser igual.
Efectivament, res no torna a ser igual, però em temo que això, per bé o per mal és sempre així, amb pandèmia o sense, perquè el temps passa per a tot i per a tothom i finalment allò que resulta significatiu és el canvi. És a dir, en aquests dos anys, què ha canviat i com ho ha fet, quina herència ens ha deixat la Covid 19, més enllà de la més evident i dramàtica llista de baixes?
No sé quant de temps haurà de passar per poder restituir un servei digne en l'atenció sanitària pública que, ja abans de l'episodi epidèmic, era clarament deficitària a causa de les retallades que els governs d'Artur Mas, Mas Collell i els seus seguidors van autoimposar-nos. Recordo que quan érem petits, per unes angines venia el metge a casa a visitar-nos, avui el meu oncòleg m'ha de visitar per telèfon, i això que em consta que és un magnífic i esforçat professional, al qual no li puc retreure res en absolut, al contrari, recolzar-lo quan com la resta de personal sanitari a Olot, a Barcelona i a Madrid, es manifesten per reclamar atenció a les seves justes reivindicacions.
Una altra herència és l'ús de la mascareta, abans reservada als turistes orientals, que avui ha quedat reduït al transport públic i a les visites al dentista, a la farmàcia o a l'hospital. El seu ús esporàdic quan volem accedir a algun d'aquests espais, obliga a burxar apressadament en les profunditats de bosses i butxaques per trobar algun residu, de quan el seu ús era general, amb resultats higiènics més que dubtosos.
Però si el sector sanitari ha quedat a l'ull de l'huracà, no són menors els canvis en altres àmbits, especialment aquells que afecten l'atenció al ciutadà. Abans de la pandèmia, amb l'excusa d'evitar cues i llargues esperes, alguns serveis al públic començaven a exigir la cita prèvia a través d'un telèfon o per internet, però ara, després del daltabaix, el tràmit abans del tràmit ja s'ha generalitzat. Avui la renovació del carnet d'identitat, les consultes a la Seguretat Social o a l'Agència Tributària, lliurar un document als departaments de la Generalitat o als ajuntaments, més que un tràmit és un tràngol.
L'atenció al client per part de les entitats bancàries és despòtica: horaris limitats per segons quines operacions, desconsideració cap a col·lectius com la gent gran, desatenció de les reclamacions, etc. És tan escandalosa la gestió de l'atenció al públic que, després de moltes protestes, campanyes i recollida de signatures, el govern de l'estat ha hagut d'intervenir, tot i que els resultats encara estan per veure. Sembla que la pretensió dels bancs és derivar tota la seva operativa a l'autoservei, per tal que el seu personal es dediqui a tasques comercials a través del teletreball, que van experimentar amb èxit durant la pandèmia.
Aquesta és la tònica general, la pandèmia ha propiciat uns hàbits que beneficien les empreses en detriment dels clients i ha facilitat l'excusa perfecta perquè les administracions maltractin al ciutadà. Més d'una vegada, quan he trucat a l'Ajuntament o a la Generalitat, m'han contestat que no podien respondre la meva consulta perquè el responsable del tema teletreballava. M'he quedat amb el dubte de quin concepte hem de teletreballar, perquè a mi m'és del tot indiferent des d'on em pot resoldre la qüestió, des de l'oficina o des del sofà de casa. Les cues que pretén evitar la cita prèvia no han desaparegut, al contrari. Avui, per entrar a l'ajuntament d'Olot cal fer una cua al carrer, tant si fa fred com si plou, perquè abans de poder entrar a fer qualsevol gestió heu de passar pel filtre d'un guarda jurat que comprovarà que heu passat per l'adreçador de la cita prèvia.
En fi, fins i tot, per comprar un abonament al Teatre Principal he de demanar cita prèvia a la taquilla, es veu que és per facilitar-me el tràmit i estalviar-me la cua.
Efectivament, res no torna a ser igual, però em temo que això, per bé o per mal és sempre així, amb pandèmia o sense, perquè el temps passa per a tot i per a tothom i finalment allò que resulta significatiu és el canvi. És a dir, en aquests dos anys, què ha canviat i com ho ha fet, quina herència ens ha deixat la Covid 19, més enllà de la més evident i dramàtica llista de baixes?
No sé quant de temps haurà de passar per poder restituir un servei digne en l'atenció sanitària pública que, ja abans de l'episodi epidèmic, era clarament deficitària a causa de les retallades que els governs d'Artur Mas, Mas Collell i els seus seguidors van autoimposar-nos. Recordo que quan érem petits, per unes angines venia el metge a casa a visitar-nos, avui el meu oncòleg m'ha de visitar per telèfon, i això que em consta que és un magnífic i esforçat professional, al qual no li puc retreure res en absolut, al contrari, recolzar-lo quan com la resta de personal sanitari a Olot, a Barcelona i a Madrid, es manifesten per reclamar atenció a les seves justes reivindicacions.
Una altra herència és l'ús de la mascareta, abans reservada als turistes orientals, que avui ha quedat reduït al transport públic i a les visites al dentista, a la farmàcia o a l'hospital. El seu ús esporàdic quan volem accedir a algun d'aquests espais, obliga a burxar apressadament en les profunditats de bosses i butxaques per trobar algun residu, de quan el seu ús era general, amb resultats higiènics més que dubtosos.
Però si el sector sanitari ha quedat a l'ull de l'huracà, no són menors els canvis en altres àmbits, especialment aquells que afecten l'atenció al ciutadà. Abans de la pandèmia, amb l'excusa d'evitar cues i llargues esperes, alguns serveis al públic començaven a exigir la cita prèvia a través d'un telèfon o per internet, però ara, després del daltabaix, el tràmit abans del tràmit ja s'ha generalitzat. Avui la renovació del carnet d'identitat, les consultes a la Seguretat Social o a l'Agència Tributària, lliurar un document als departaments de la Generalitat o als ajuntaments, més que un tràmit és un tràngol.
L'atenció al client per part de les entitats bancàries és despòtica: horaris limitats per segons quines operacions, desconsideració cap a col·lectius com la gent gran, desatenció de les reclamacions, etc. És tan escandalosa la gestió de l'atenció al públic que, després de moltes protestes, campanyes i recollida de signatures, el govern de l'estat ha hagut d'intervenir, tot i que els resultats encara estan per veure. Sembla que la pretensió dels bancs és derivar tota la seva operativa a l'autoservei, per tal que el seu personal es dediqui a tasques comercials a través del teletreball, que van experimentar amb èxit durant la pandèmia.
Aquesta és la tònica general, la pandèmia ha propiciat uns hàbits que beneficien les empreses en detriment dels clients i ha facilitat l'excusa perfecta perquè les administracions maltractin al ciutadà. Més d'una vegada, quan he trucat a l'Ajuntament o a la Generalitat, m'han contestat que no podien respondre la meva consulta perquè el responsable del tema teletreballava. M'he quedat amb el dubte de quin concepte hem de teletreballar, perquè a mi m'és del tot indiferent des d'on em pot resoldre la qüestió, des de l'oficina o des del sofà de casa. Les cues que pretén evitar la cita prèvia no han desaparegut, al contrari. Avui, per entrar a l'ajuntament d'Olot cal fer una cua al carrer, tant si fa fred com si plou, perquè abans de poder entrar a fer qualsevol gestió heu de passar pel filtre d'un guarda jurat que comprovarà que heu passat per l'adreçador de la cita prèvia.
En fi, fins i tot, per comprar un abonament al Teatre Principal he de demanar cita prèvia a la taquilla, es veu que és per facilitar-me el tràmit i estalviar-me la cua.