L'Abat ja no hi és, el seu procurador tampoc, i la seva casa a Olot encara menys.

La tornada de les vacances (la pretemporada, perquè ja sabem que a la ciutat fins "després de festes" no es mouen ni les fulles) va estar marcada per l'enderroc d'un edifici de més de quatre segles símbol d'un poder que ja no existeix a l'avinguda Girona. 

És increïble com determinats edificis no només queden en desús sinó que fins i tot ens queden invisibles. Aquest lloc on alguns anaven amb el cor compungit a passar comptes amb el senyor feudal ara era el cony d'edifici que fa la vorera estreta per anar al Consell Comarcal. Us imagineu que d'aquí a 400 anys, un espai que ha estat costat sang i suor com el nou Hospital, també sigui enderrocat sense que ningú s'immuti i es pregunti per a què coi servia? Doncs ara ha passat alguna cosa semblant.

El de la Casa del procurador és un símptoma de com hi ha una etapa que se'ns escola entre les mans. Segur que també hi va haver un dia que quan es van obrir els Almacenes Guitart tot Olot n'anava ple. Fins i tot segur que darrere els maons que tapien el Bar Taurino s'hi podrien explicar un bon grapat d'anècdotes que ara queden mudes. I segur que algun dia la Camisería la Novedad feia honor al seu nom i els Artículos de Punto La Moda no eren el local decrèpit al costat de la Nevateria de la biblioteca. Però ara d'això ja no en queda res... i ni aquí ni enlloc ningú sap com ha passat.

Però aquest buit no només és de comerços. Allà on abans hi havia nens rient i plorant per no anar a escola ara hi queden pisos on, s'hi apaguéssim la ràdio, només sentiríem el soroll d'un ganivet untant melmelada a la torrada i la pregunta de quan els fills tindran temps per venir de visita. I, curiosament, tampoc hi ha nens jugant a les places on els hi hem prohibit jugar...

Tot i que tampoc cal oblidar que la nostàlgia és un verí perillós. El passat que alguns enyoren era el d'homes amb ulleres fosques amb àguiles i camises blaves o, tirant més enrere, quan un podia tirar la merda carrer avall que no passava res. 

Però, segur que som una generació més que s'està fotent vella? Permeteu-me que ho dubti. Sí, es deuen haver escrit articles a pilots al llarg de la història amb flaires apocalíptics però sospito que som una generació cotxe escombra d'una època que s'acaba. Una generació que pot ser que tingui el seu millor amic a l'altra punta del món i el vegi cada dia via Skype però no sàpiga qui hi viu al pis de baix. 

Portem la vida que volem amb la gent que volem al nostre món fabulós de mòbils i tauletes però algun dia a l'escala de casa potser ens trobarem un taüt i ens preguntarem qui carai hi va a dins i tampoc sabrem a qui consolar. 

Recordo un professor que deia que és molt diferent quan comença una decadència a quan t'adones tu que ha començat la decadència. Estaria bé poder saber quan i perquè es va començar a buidar el cor de de les nostres ciutats i pobles fins que ens l'hem trobat despoblat i se'ns ha tornat un complet estrany, sobretot més enllà de les vies principals. 

Sort que ens queda el Coco per anar a afogar les penes. Ah no espera, que tampoc...
Si la història ens ha de jutjar per com tractem el passat, anem arreglats. 

L’Abat ja no hi és, però nosaltres sí.