Opinió

Els límits del turisme

«El sector turístic aporta al voltant del 10% del PIB comarcal i seria un error deixar que el seu pes creixés gaire més i s'establís una relació de dependència»

Ramon Estéban
08 de juliol de 2024, 18:38
Actualitzat: 18:38h

Tot just fa uns pocs anys hauria estat impensable l'aparició al nostre país d'un potent corrent d'opinió en contra del turisme com el que està sorgint en aquests moments en diverses zones. De l'anomenada turismofòbia em crida especialment l'atenció el que està passant a la ciutat de Girona amb els ciclistes, i és estrany perquè és un tipus de turisme de poder adquisitiu elevat i els seus practicants es mouen en un vehicle que, en general, la societat mira de potenciar. Ja voldrien molts pobles tenir aquests forasters i no pas els de sol, platja i festa, i no obstant, han esdevingut un problema de convivència perquè es dona en quantitats excessives.

Quan a principis d'aquest segle l'aleshores popularíssim Lance Armstrong i altres professionals van instal·lar-se al barri vell gironí i altres pobles de la demarcació (casualment, coincidint amb l'enduriment dels controls antidopatge al nord dels Pirineus), pocs devien preveure que l'efecte crida inicial acabaria convertint la ciutat en un destí internacional d'aficionats a aquest esport i, encara menys, que el fenomen es descontrolaria i es generaria una forta tensió amb els veïns. Mentre s'ha anat consolidant, no hi ha hagut una planificació ni regulació i ara l'Ajuntament està mirant de fer-hi front a correcuita, quan els ànims ja estan ben caldejats. Ha estat un clar exemple de l'endèmica lentitud de les administracions en comparació amb el ritme canviant de la societat, cada cop més accelerat.

Hi som a temps

Si parlo del cas de les bicis a Girona -també podria referir-me a la massificació de Lloret i altres punts de la Costa Brava, per exemple- és perquè a les comarques on el turisme encara no causa problemes de veritati no ha aparegut la turismofòbia, com la Garrotxa, n'hem d'extreure conclusions i saber prevenir, no fos que moríssim d'èxit. Aquí tenim un patrimoni natural i una oferta gastronòmica molt atractius -i així és positiu, es miri com es miri- del que una sèrie de negocis en diuen bé i mantenen llocs de treball. És cert que indrets com Santa Pau, Besalú, la Fageda, Sadernes o els gorgs de les Planes pateixen una concentració de visitants més alta de la que convé en determinades èpoques («La tardor és garrotxina», diu el vell eslògan), però crec que estem lluny d'escenaris realment preocupants. És a dir, encara no se'ns n'ha anat de les mans, entre altres raons perquè la normativa del Parc Natural de la Zona Volcànica és un fre a determinades iniciatives i perquè els nostres governants sembla que en aquesta qüestió tenen seny i han reaccionat a temps, posant límits a determinats excessos.

Model clar

D'altra banda, tenim l'avantatge que a la Garrotxa, amb el Consell Comarcal al capdavant, es té molt clar el model de turisme que es vol atraure: el familiar i el vinculat amb el gaudi de la natura (rutes senderistes, per exemple), uns segments que, en principi, no haurien de dur a la massificació. A més d'aquests, els darrers anys a la Garrotxa està traient el cap l'anomenat turisme esportiu, una modalitat a la qual pertany precisament aquell cicloturisme motiu de controvèrsia a la capital. El nostre territori és ideal per a circular-hi amb bici i, de fet, cada cop podem trobar més grupets d'estrangers pedalant per la Parcel·lària o pujant la Cantina, a vegades procedents de la zona de Banyoles, ciutat que aposta obertament per aquest tipus de turisme. Aquí, això encara és incipient i, sobre el paper, té un marge de creixement considerable que caldrà tenir vigilat. No és exactament turisme familiar, però s'adiu amb l'esmentada filosofia del Consell Comarcal, ens que insisteix a promocionar el turisme sostenible. I que duri.

Temptacions

En aquest escenari més o menys controlat, irromp la lògica temptació de crear nous negocis i, consegüentment, fer créixer un sector que, de moment, és un complement a una economia comarcal basada en la indústria i el comerç. I ja se sap que els interessos econòmics solen passar al davant de moltes altres consideracions. Es calcula que el sector turístic aporta al voltant del 10% del PIB comarcal (un índex considerable) i al meu entendre, seria un error deixar que el seu pes creixés gaire més i s'establís una relació de dependència que, en tractar-se d'un sector més volàtil que la resta, suposaria un gran risc (tot el que sigui acostar-se als monocultius és una temeritat).

No perdem de vista, d'altra banda, el perill que suposen els habitatges turístics si el seu nombre sobrepassa determinats límits. Ja hi ha ajuntaments que s'han vist obligats a regular-ho, arran dels primers símptomes dels perjudicis socials que aquests pisos comporten en un context de dèficit d'habitatges a preus assequibles. Els municipis que encara no ho regulen, farien bé d'afrontar-ho i marcar els límits d'aquesta modalitat d'allotjament abans que, com les bicis a Girona, esdevingui un problema de mala resolució. Si això acaba passant, no podrem dir que no estàvem avisats.

He dirigit Doble Set i Les Garrotxes. He treballat a Ràdio Olot, RNE i El Punt Avui, entre altres mitjans.

El més llegit