Quant temps fa que, Olot i la Garrotxa, no compten amb un projecte local propi que generi una il·lusió col·lectiva? Un projecte que vagi més enllà d'un partit polític, d'un municipi en concret, que engresqui i sigui capaç d'aglutinar sectors plurals de la ciutat i la comarca i mobilitzar-los per assolir-lo? Si bé és cert que tota política pública és conflictiva per naturalesa, ja que sempre existeixen interessos contradictoris al seu voltant, sempre és reconfortant comptar amb projectes capaços de generar consensos amplis i que tinguin la capacitat de sumar i aglutinar forces ben diverses a favor seu.
Des del 2000, per exemple, s'han promogut projectes destacats amb la intenció de transformar Olot i la Garrotxa i anar més enllà dels pedaços i el curt termini habituals. Podem parlar de les accions més visibles (lamentablement, massa sovint vinculades a l'urbanisme i a la construcció), com ara el Pla de Barris o la construcció d'equipaments, com el nou pavelló d'esports, l'Hospital, la Plaça Mercat o l'Espai Cràter, sovint acompanyats d'acalorades polèmiques entre partidaris o detractors. Però, també, podem esmentar festivals culturals de referència a Catalunya, com el Sismògraf o el MOT, que han projectat la ciutat, o iniciatives socials i comunitàries pioneres a escala catalana. No vull plantejar, en aquest moment, fins a quin punt aquests projectes eren més o menys engrescadors (una qüestió sempre subjectiva), ni si la seva implementació ha estat plenament fructífera, sinó fer notar que el seu plantejament tenia un punt d'atreviment i era capaç d'atraure i mobilitzar amplis sectors de la ciutat.
Amb l'esclat de la Covid, aquest mes vinent de març farà tres anys, hem fet prou en aturar el cop i no caure estabornits. Han estat tres anys que, sense dubte, han deixat una empremta important en els municipis i en la població. Des de la pèrdua de persones estimades en condicions tristament inhumanes, fins al debilitament dels vincles socials i les dificultats per tornar a relacionar-nos i socialitzar. Pensem, per exemple, tot i el tabú i l'estigma que encara avui pateixen, en l'increment del nombre de problemes de salut mental, o de les persones que, sense voler-ho, es troben soles. Si a les qüestions de salut, socials i relacionals hi sumem la crisi econòmica, l'increment del cost de la vida i la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, el panorama és descoratjador. La pandèmia, per tant, no només ha impedit la implementació de grans projectes, sinó que ha deixat desànim i apatia en la societat, en un moment de canvi i desconcert en què els múltiples reptes que ens desborden i ens paralitzen difícilment permeten il·lusionar-se, ja no només pensant en el futur, sinó en el present més immediat.
Tanmateix, personalment, la presentació de la plataforma Tren-Tram Olot-Banyoles-Girona i l'anunci de l'adjudicació d'un estudi de viabilitat de la línia de Girona a Olot, passant per Banyoles, m'ha despertat una il·lusió vers un projecte col·lectiu com feia temps que no experimentava. Una iniciativa promoguda per la societat civil i que aborda una problemàtica urgent amb múltiples derivades a curt, mitjà i llarg termini. Tal com afirmen els qui l'impulsen, son molts els motius, i de fons, que justifiquen la posada en marxa d'una proposta com aquesta. Actualment, enmig de tanta grisor, se'm fa difícil imaginar un projecte que aglutini més adhesions per tal que sigui una realitat.
Cal reconèixer, però, que aquesta resposta política arriba tard. El Parlament de Catalunya va aprovar una moció, el juliol de 2021, que instava al govern a iniciar els estudis de viabilitat del tren de la Costa Brava, amb una sèrie de ramals, un dels quals és el d'Olot. Com pot ser que les administracions no hagin prioritzat, després de tants anys, la vertebració del territori i el foment seriós del transport públic? Quants anys fa que la comunitat científica ens alerta del pic del petroli i de les conseqüències per al model econòmic i la mobilitat?
Si sovint, des de Catalunya, s'acusa l'estat espanyol de centralisme, en el nostre cas la Generalitat ha actuat igual. Discursos buits i contradictoris per part de tots els nivells polítics i administratius (central, autonòmic, provincial, comarcal i municipal) a favor de l'equilibri territorial, de lluitar contra les iniquitats territorials (suposadament, per assegurar que tots els ciutadans, independentment del lloc on viuen, tindran les mateixes oportunitats), de pensar en el "territori" (un eufemisme per referir-se a tot allò que queda lluny de l'àrea metropolitana de Barcelona) i d'administracions locals i sectors empresarials encaparrats a pressionar només a favor del transport (i els interessos) privats. I, per acabar-ho d'adobar, quan han vist les orelles al llop, hem d'aguantar discursos que "ecoblanquegen" activitats industrials importants per a l'economia local, però que generen externalitats negatives severes en el territori, el medi ambient, el benestar de la població i condicionen el futur de la comarca.
El 15 de juliol de 1969 és una de les dates tristes en la història d'Olot, la Garrotxa i fins i tot de la mateixa província de Girona. Aquell dimarts, el tren d'Olot va fer el seu darrer trajecte fins a Girona, ja que les autoritats franquistes consideraven que la línia era deficitària. Han passat més de 50 anys i la mobilitat entre Olot i Girona continua sent cosa de dos: del transport privat, amb cotxes sovint amb un únic conductor en el seu interior, i el transport públic, amb el servei d'autobús de la Teisa. Tant de bo siguem capaços de mobilitzar amplis sectors de la societat per aconseguir que aquest desig es converteixi, en un temps prudencial, en una realitat.
Des del 2000, per exemple, s'han promogut projectes destacats amb la intenció de transformar Olot i la Garrotxa i anar més enllà dels pedaços i el curt termini habituals. Podem parlar de les accions més visibles (lamentablement, massa sovint vinculades a l'urbanisme i a la construcció), com ara el Pla de Barris o la construcció d'equipaments, com el nou pavelló d'esports, l'Hospital, la Plaça Mercat o l'Espai Cràter, sovint acompanyats d'acalorades polèmiques entre partidaris o detractors. Però, també, podem esmentar festivals culturals de referència a Catalunya, com el Sismògraf o el MOT, que han projectat la ciutat, o iniciatives socials i comunitàries pioneres a escala catalana. No vull plantejar, en aquest moment, fins a quin punt aquests projectes eren més o menys engrescadors (una qüestió sempre subjectiva), ni si la seva implementació ha estat plenament fructífera, sinó fer notar que el seu plantejament tenia un punt d'atreviment i era capaç d'atraure i mobilitzar amplis sectors de la ciutat.
Amb l'esclat de la Covid, aquest mes vinent de març farà tres anys, hem fet prou en aturar el cop i no caure estabornits. Han estat tres anys que, sense dubte, han deixat una empremta important en els municipis i en la població. Des de la pèrdua de persones estimades en condicions tristament inhumanes, fins al debilitament dels vincles socials i les dificultats per tornar a relacionar-nos i socialitzar. Pensem, per exemple, tot i el tabú i l'estigma que encara avui pateixen, en l'increment del nombre de problemes de salut mental, o de les persones que, sense voler-ho, es troben soles. Si a les qüestions de salut, socials i relacionals hi sumem la crisi econòmica, l'increment del cost de la vida i la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, el panorama és descoratjador. La pandèmia, per tant, no només ha impedit la implementació de grans projectes, sinó que ha deixat desànim i apatia en la societat, en un moment de canvi i desconcert en què els múltiples reptes que ens desborden i ens paralitzen difícilment permeten il·lusionar-se, ja no només pensant en el futur, sinó en el present més immediat.
Tanmateix, personalment, la presentació de la plataforma Tren-Tram Olot-Banyoles-Girona i l'anunci de l'adjudicació d'un estudi de viabilitat de la línia de Girona a Olot, passant per Banyoles, m'ha despertat una il·lusió vers un projecte col·lectiu com feia temps que no experimentava. Una iniciativa promoguda per la societat civil i que aborda una problemàtica urgent amb múltiples derivades a curt, mitjà i llarg termini. Tal com afirmen els qui l'impulsen, son molts els motius, i de fons, que justifiquen la posada en marxa d'una proposta com aquesta. Actualment, enmig de tanta grisor, se'm fa difícil imaginar un projecte que aglutini més adhesions per tal que sigui una realitat.
Cal reconèixer, però, que aquesta resposta política arriba tard. El Parlament de Catalunya va aprovar una moció, el juliol de 2021, que instava al govern a iniciar els estudis de viabilitat del tren de la Costa Brava, amb una sèrie de ramals, un dels quals és el d'Olot. Com pot ser que les administracions no hagin prioritzat, després de tants anys, la vertebració del territori i el foment seriós del transport públic? Quants anys fa que la comunitat científica ens alerta del pic del petroli i de les conseqüències per al model econòmic i la mobilitat?
Si sovint, des de Catalunya, s'acusa l'estat espanyol de centralisme, en el nostre cas la Generalitat ha actuat igual. Discursos buits i contradictoris per part de tots els nivells polítics i administratius (central, autonòmic, provincial, comarcal i municipal) a favor de l'equilibri territorial, de lluitar contra les iniquitats territorials (suposadament, per assegurar que tots els ciutadans, independentment del lloc on viuen, tindran les mateixes oportunitats), de pensar en el "territori" (un eufemisme per referir-se a tot allò que queda lluny de l'àrea metropolitana de Barcelona) i d'administracions locals i sectors empresarials encaparrats a pressionar només a favor del transport (i els interessos) privats. I, per acabar-ho d'adobar, quan han vist les orelles al llop, hem d'aguantar discursos que "ecoblanquegen" activitats industrials importants per a l'economia local, però que generen externalitats negatives severes en el territori, el medi ambient, el benestar de la població i condicionen el futur de la comarca.
El 15 de juliol de 1969 és una de les dates tristes en la història d'Olot, la Garrotxa i fins i tot de la mateixa província de Girona. Aquell dimarts, el tren d'Olot va fer el seu darrer trajecte fins a Girona, ja que les autoritats franquistes consideraven que la línia era deficitària. Han passat més de 50 anys i la mobilitat entre Olot i Girona continua sent cosa de dos: del transport privat, amb cotxes sovint amb un únic conductor en el seu interior, i el transport públic, amb el servei d'autobús de la Teisa. Tant de bo siguem capaços de mobilitzar amplis sectors de la societat per aconseguir que aquest desig es converteixi, en un temps prudencial, en una realitat.