Segons l'Inventari ecològic i forestal de Catalunya, la Garrotxa és la comarca de Catalunya amb més proporció de superfície coberta per boscos autòctons densos, quasi el 75% de la comarca, respecte al 41% de la mitjana catalana, un valor similar a la mitjana de la Unió Europea. El tipus de bosc que predomina és l'alzinar, fins al punt que és la Garrotxa és la comarca amb més superfície d'alzinar de Catalunya, amb quasi 25.000 hectàrees i més de 62 milions d'alzines.
Des del punt de vista botànic tenim dos tipus d'alzinars: per sota dels 400 m, predominen els alzinars mediterranis, mentre que per damunt, els territoris més secs estan ocupats pels alzinars de muntanya, que arriben a superar els 1000 metres, en algunes valls, com la de Bianya. Si bé la composició de les espècies del sotabosc difereix molt entre uns i altres, hi ha una diferència encara més fàcil d'observar, herència de la gestió forestal: la que hi ha entre els alzinars menuts de rebrot i els alzinars de peu.
A les solanes, amb sòls prims, els alzinars de rebrot, predominen. Són boscos de poca alçada, rarament arriben als 5 m, densos i atapeïts, amb molts de tenys que broten de cada rabassa, amb escassa diversitat florística i faunística, i poc atractiu estètic quan hi entrem. Són herència del carboneig, que els va aprofitar intensament fins als anys 1960, i han canviat poc des d'aleshores. A les obagues, en canvi, amb sòls més profunds i fèrtils i més humitat, molts d'alzinars carbonejats han evolucionat cap a boscos de peu mixtos, més diversos i estables. D'alzinars de muntanya adevesats, com els que havíem conegut de joves, amb arbres centenaris en sòls rics i sotabosc encoixinat de molses, pràcticament no en resta cap rodal, tots van ser tallats.
L'alzina té una fusta extraordinàriament densa, sovint més que l'aigua, i és un combustible excel·lent, tot i que l'alzinar té una producció mitjana baixa, d'uns 2 m³/ha/ any en volum de fusta amb escorça. Cap altre tipus de bosc forma masses tan denses, que en els boscos de rebrot poden superar els 8.500 peus/ha. Aplicar una bona gestió silvícola als alzinars de rebrot seria desitjable: seleccionar, tallar i extreure els tenys més torts i febles, deixant que prosperin els millors. En dos o tres cicles, entre 20 i 40 anys segons els indrets, es podrien transformar en boscos més alts, ombrívols, diversos i ben estructurats, mentre subministren biomassa.
A banda dels alzinars de rebrot, també podrien fornir biomassa les bosquines i matollars que han envaït espais agrícoles, sovint afeixats, que pot tenir interès estratègic recuperar, sigui per pastura o per conreu. La recuperació de discontinuïtats obertes, agropastorals, entre grans masses inflamables, sobretot en les extenses pinedes de pi blanc i de pi roig, reduiria el risc d'incendi forestal. A més, la rompuda o la tala arreu és més senzilla i menys costosa.
Els darrers anys, el foment de les energies renovables i l'augment del preu dels combustibles fòssils han fet multiplicar les estufes eficients i les calderes de biomassa a la Garrotxa. En una comarca tan boscosa semblaria que tota la biomassa consumida ha de ser local, però no és així. Ni tan sols ho és a la xarxa "espavilada" d'edificis públics del centre d'Olot, que deu ser-ne un dels principals consumidors. La principal raó és que no hi ha empreses a la comarca que s'hi dediquin. Esperem que algun emprenedor local -amb l'ajut de fons públics, si cal- pugui crear aviat una empresa per fornir biomassa a la Garrotxa, reduint al mínim el cost i l'impacte del transport, alhora que persegueix objectius tan interessants com ara: crear llocs de treball, transformar alzinars de rebrot menuts en alzinars de peu, millorar-ne la biodiversitat i el paisatge, reduint alhora el seu consum d'aigua, reduir el risc d'incendi forestal, és a dir, enfortir-ne la resiliència, en generar espais oberts i de pastura, i afavorir així la biodiversitat que en depèn i que avui dia declina. Tots hi guanyaríem: l'economia local, l'eficiència energètica, el règim hídric, la biodiversitat i el paisatge.