Aixecar-se d’hora, treballar 24 hores al dia, haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes o perdre el que has aconseguit d’avui per demà. Aquesta és la feina de pagès. Sacrifici i voluntat. Segurament si algú s’hi vol dedicar, a hores d’ara, el titllaran d’il·lús i poca-solta. Haurà d’agafar-se a un mateix i carregar-se de passió i orgull a parts iguals.
 
Els que fa anys que hi posen passió són aquells que porten una vida dedicant-se a pagès. Més que una trajectòria, es tracta d’una manera de viure, una forma d’entendre la vida que va més enllà d’estar entre bestiar o muntanyes.
 
L’enllaç entre la Garrotxa i la pagesia és inconfusible. El paisatge rural, el bestiar a l’aire lliure i els masos que configuren el paisatge volcànic són identitats que la comarca té associades a la seva imatge. Però és gràcies a la feina constant i la dedicació passional dels pagesos que el paisatge garrotxí segueixi sent rural. Una dedicació que implica una lluita per sobreviure en una professió cada vegada més castigada i oblidada.
 
Jaume Rius viu i treballa a Santa Pau, al Mas Pratdevall. En aquest indret de la Garrotxa és on hi pastura els més de 300 caps de bestiar que té a la seva finca. Ell es defineix com a ramader: “La paraula pagès no m’acaba de convèncer. Em sento més professional dient que sóc ramader o agricultor. Abans pagès era més despectiu”. Són més de 30 anys dedicant-se a la ramaderia i Jaume Rius no pensa en deixar-ho córrer. La seva professió és un llegat de 100 anys d’una família que ja es dedicava a la pagesia, una professió amb la qual en Jaume ha conviscut des de que va néixer: “Va ser cosa meva. Vaig veure clar que m’agradava la pagesia. La gent que neix a pagès, queda enganxat”. El ramader de Santa Pau va començar a treballar com a pagès agafant el relleu del seu pare cuidant vaques de llet, però va canviar el negoci per la venda de carn. Avui en dia, el bestiar d’en Jaume acaba a la carnisseria o bé destinat a la reproducció. Té dos compradors locals que aposten per la seva carn Llemosina, una raça de vedell francès que és minoritària a Catalunya amb només una trentena de productors.
 
Joan Puigdevall també fa més de 30 anys que s’hi dedica. Ell té una granja situada prop de la Pinya, una localitat de menys de 200 habitants situada a la Vall d’en Bas. De fet, la quantitat de vaques d’en Joan supera la població de la localitat. La seva granja ha anat evolucionant fins que a dia d’avui, cuida a més de dos centenars de vaques que es dediquen exclusivament a la producció de llet. “Vaig anar a Girona a estudiar enginyeria agrònoma, però vaig trobar a faltar les vaques, el bestiar i la granja. Vaig decidir deixar els estudis i fer de pagès”, explica Puigdevall. Des dels 20 anys que en Joan se sent pagès, sense vergonya, es defineix com a professional de la pagesia amb orgull. Va començar amb una vintena de vaques i ha vist com el mateix bestiar també ha canviat. Actualment, cada vaca li dona una mitjana de quaranta litres al dia, mentre que anys enrere no passava dels quinze. “La pagesia ha anat evolucionant, s’ha anat tecnificant. Però, per més que canviï, és una professió esclava que t’ha d’agradar. Has d’entendre que és un negoci que dos i dos no fan quatre. Per més ordinadors que ho controlin, al cap i a la fi és bestiar i això no són sumes i restes, és una feina que depèn de molts factors”, assegura el pagès garrotxí. Els canvis però no han evitat que en Joan segueixi endavant i avui en dia ven la seva llet exclusivament a una multinacional lletera. 
 
Tant en Jaume com en Joan coincideixen en l’abús que porten a terme les grans empreses del sector. En el cas d’en Jaume, el fet que dos compradors hagin apostat per la seva carn afavoreix a tenir una seguretat de venda que altres ramaders no poden tenir. Si no fos així, es veuria obligat a vendre tot el producte a un escorxador, on no pot negociar sobre el preu. “A l’escorxador el preu ja ve marcat, ets submís. És difícil vendre com tu vols i trobar algú que et compri la carn i te la valori. A vegades fa falta creure en el producte”. La sort que ha tingut en Jaume i que busca qualsevol ramader és arribar directament al consumidor final, evitar, d’alguna manera, haver de vendre tota la carn a l’escorxador on no hi ha negociació.
En Joan, en canvi, només té un únic comprador, fet que li suposa molta dependència, però no sempre ha estat així. Fins fa poc formava part d’un grup lleter, una associació entre productors de llet que permetia agrupar la primera matèria, tenir més quantitat i vendre a més d’un comprador. “Cada vegada et lliguen més. Sempre ens havia agradat estar en un grup perquè podies vendre a més d’un proveïdor, però ha arribat un moment que han quedat tants pocs compradors que és molt complicat mantenir un grup”, explica Puigdevall. La dissolució de grups de ramaders també ve promoguda per les grans empreses compradores que no els interessen els col·lectius i prefereixen productors solitaris per poder-los controlar millor. “Et dominen i et fan fer el que volen. Ells manen. Et diuen un preu i uns litres, i tu t’has d’espavilar per produir el que volen perquè és l’únic lloc que et pagaran”, es queixa cansat en Joan. Les matemàtiques per Puigdevall no fallen: “A vendre som 500 pagesos i a comprar són 3 empreses. Que tres es posin d’acord és molt fàcil, que ho facin cinc cents és molt complicat”.
 
Al descontrol dels preus s’hi afegeix un altre problema: l’administració. El segon entrebanc on coincideixen els dos pagesos garrotxins és en la burocràcia administrativa que obliga, cada vegada més, a abandonar el camp per entrar als despatxos. “Ens estan amargant l’existència. Penso que l’administració ens està complicant la vida. Ens demanen de tot, estem emplenant papers que penso que no serveixen per res. Necessito una persona que es dediqui exclusivament a la burocràcia”, es queixa en Jaume. “No sabem fer res, però hem de saber fer de tot. Cada vegada ens demanen més papers: el pla de residus, el llibre de medicaments, les altes i les baixes... són coses que a la nostra edat ens costen. A 50 anys haver d’aprendre coses, ja no en tens gaires ganes”, argumenta Puigdevall. Els dos professionals de la pagesia asseguren que aquest és el principal mal de la professió i que si es solucionés, les coses canviarien a millor. “Es pensen que volem fer malbé el que tenim i és totalment el contrari, nosaltres ho conservem. És molt difícil fer-se’n càrrec si no has viscut a pagès. Des de la taula d’un despatx a Barcelona, no se’n té ni idea del que nosaltres fem”, assegura Puigdevall.  
Els papers i la burocràcia també són la clau per obrir la porta dels ajuts. A través d’omplir documents es pot accedir a les subvencions de l’administració, el que molts creuen que és el pal de paller de la subsistència de la pagesia. Sense ajudes econòmiques el sector agrari i ramader no podria tirar endavant, un fet que des de la Garrotxa també queda demostrat: “Sense les subvencions és molt difícil sobreviure. Si no tens els papers correctament no rebràs l’ajuda i així és molt complicat tirar endavant”, assegura Joan Puigdevall. La retallada de les subvencions obliga a molts pagesos a deixar les explotacions i abandonar el camp. En Jaume, per exemple, ha apostat, també, pel turisme rural per diversificar els ingressos i evitar que les retallades no afectin al seu negoci: “Cada vegada hi ha una retirada més important de les subvencions. Cada cop ens ajuden menys. Quan hi ha una reforma hi ha una retallada, i els preus estan iguals. Ens sentim abandonats. El més greu de tot és que es pensen que ho estan fent bé, i no són conscients del que fan”.
 
La relació de la pagesia amb l’Administració passa moltes vegades pel paper de les organitzacions sindicalistes, encara actives, en el sector agrònom. Una d’elles és Unió de Pagesos, una entitat que s’encarrega de trucar a la porta de l’Administració per donar veu als pagesos i intentar negociar millores en el sector. Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, creu que des dels poders polítics la situació es podria canviar: “Fer política vol dir prendre decisions i estar al costat del que té menys força. L’Administració acaba sent una màquina que la direcció política ha de fer funcionar, per tant han de tenir directrius clares de per on han d’anar les coses. El que veiem, però, és que no hi ha directrius. Tenim problemes estancats”. Segons l’organització sindical calen suports administratius per poder donar poder de negociació als pagesos que veuen com és molt difícil negociar amb les grans marques que s’imposen en el mercat. 

Deixant enrere l’administració, cal mirar el futur de la pagesia des del punt de vista generacional. Els dos ramaders garrotxins remarquen que darrera seu no ve ningú. El relleu en el món de la pagesia és molt insegur i són molt pocs els joves que decideixen seguir amb el negoci familiar o, simplement, entrar al món de la pagesia. “A Santa Pau mateix no hi ha ningú jove que vulgui continuar. Hi ha llocs on no hi haurà relleu. La pagesia no desapareixerà però en quedaran menys i amb més poder”, assegura Rius. En Jaume, però, confia que el seu fill segueixi amb el negoci familiar, de fet, té pensat estudiar per ser pèrit agrònom i per tant seguir el vincle pagès que li ve de família. Però en Jaume sap molt ve el que vol que faci el seu successor: “Ha de fer el que li agradi. No l’obligaré a fer de pagès. Al final, si fas la feina que t’agrada, la fas amb il·lusió. Si jo pogués triar per ell, li diria que es quedés. Jo tornaria a fer de pagès”. Des de la Pinya, en Joan Puigdevall veu un futur més incert: dels tres fills que té, cap vol seguir amb la seva granja. “Als joves els hi diria que s’ho rumiïn molt. Si algun dels meus fills m’hagués dit que en tenia ganes l’hagués animat però si d’entrada et diu que no, ja no val la pena provar-ho”, explica Puigdevall.
   
A part dels problemes externs, també s’hi afegeixen la complexitat de la pròpia professió: “Estàs molt lligat. Tens molts animals que depenen de tu. És una feina que no hi entén d’horaris. En altres professions tenen l’avantatge que quan tanquen la porta ja no tenen cap mal de cap”. En Jaume té una persona llogada i això li permet poder desconnectar de la granja per fer alguns dies de vacances, tot i això, afirma que no són vacances normals i que sempre cal estar al cas. Des de la Pinya, en Joan Puigdevall tampoc pot marxar gaire lluny: “Fer vacances costa i fer festa un cap de setmana també. Això és un punt que la gent valora molt avui en dia, i quan veu que no ho pot fer es tira enrere”.
 
Sense poder, sense ajudes, sense relleu i amb condicions laborals difícils, la pagesia segueix viva. Perquè? Alguna cosa ha de tenir que faci aixecar del llit cada dia a pagesos com en Jaume i en Joan. De fet, ells ho tenen clar: la passió i la llibertat són les vitamines que ajuden a tirar endavant. “L’aire lliure, ser amo d’allò meu, fer el que vull, canviar de feina molt sovint... ser un mateix. Això és el que m’agrada de ser pagès”, afirma amb contundència en Jaume. La pagesia es fa estimar, i això és un aspecte que deixen molt clar els dos pagesos garrotxins. La feina del dia a dia es mou amb la passió de fer el que a un li agrada, i al cap i a la fi, és el que busca qualsevol treballador en qualsevol professió. “Ser pagès és una feina on tot ho fas per tu. Tens les teves terres, el teu bestiar, treballes per tu mateix i a la teva manera. És això el que m’agrada”, afirma Puigdevall.
   
Una empenta d’orgull, un pas de passió, un metre d’esforç i centímetres d’il·lusió, així avança la pagesia. En Jaume i en Joan busquen cada dia allò que els fa tirar endavant, perquè els entrebancs saben que els esperaran a cada racó i més en un futur incert, ple de reptes. Segons el responsable gironí d’Unió de Pagesos, Joan Caball, el gran repte de la pagesia és trencar esquemes i conèixer el producte de proximitat: “Quan compres un bric de llet no compres el cartró i allò que hi ha dins, sinó que compres part d’un territori i estàs ajudant que aquell territori no acabi desapareixent”.
 
Des de la Garrotxa en Jaume Rius i en Joan Puigdevall també pensen en el futur. Tots dos demà tornaran a caminar pels seus prats, acariciar les seves vaques, esmorzar dels seus productes, encendre la llar de foc, gaudir de pagès amb una esperança dolguda però sencera. “L’esperança serà pels que es quedin, i aquells que ho facin puguin viure millor”, pensa en Jaume. En Joan reflexiona més enllà: “En acabat, la gent se n’adonarà compte de tot plegat. Som aquí perquè el dia que no hi hagi granges, la gran indústria no deixi de banda les terres. Sense pagesos, seria un país abandonat”. Tant en Jaume com en Joan no pensen en abandonar, tenen l’esperança que, mica en mica, la societat mirarà més enllà, veurà el que pot perdre per no valorar el que té i, potser, la situació es capgirarà. La pagesia no ha mort, està viva i vol seguir vivint, però no com fins ara.