Més de 3.000 persones participen en la manifestació del 14N a Granollers. Foto: NacióGranollers Falten deu minuts per les onze i la Plaça de la Corona és molt plena. "Recordes quanta gent hi havia aquest març?", comenta la gent mentre el xup-xup de xifres comença a ser un dels temes de la prèvia. La veritat és que n'hi ha molta, de gent. Segons qui parli, força més de l'esperada o bé la justa i necessària si valorem la realitat que estem patint. "Aquesta ciutat no l'acabaré d'entendre mai", em comenten amb estranyesa mentre la gentada es prepara, pacientment i sense exaltacions, per no deixar-se prendre el futur.
De moment, i només començar, podem dir que això és tot un èxit. Puntualitat nordeuropea en una mani típicament sudeuropea. El terme mig, tan català, tan ni carn ni peix, com aquesta ciutat capital del Vallès Oriental. Ideal. A la capçalera, ja fa estona que alguns prohoms destacats del sindicalisme comarcal aguanten la pancarta amb un lema que diu molt, "que no ens prenguin el futur". Just per davant, dues furgonetes esperen torn per obrir pas, plenes de cartells enganxats i de pintades. Són aquests vehicles els responsables del fil musical del cercavila imminent. De la furgoneta de CCOO, a banda de centenars de banderes plastificades –amb pal i tot–, hi sortiran melodies de clàssics de la lluita obrera com Víctor Jara, Labordeta, Lluís Llach, Raimon o un Manu Chao imprescindible en aquests saraus. A la d'UGT tenen un altre pla: repetir de manera insistent la seva pròpia creació melòdica –quin turment–, seguida d'algunes consignes que alternen les dues llengües oficials de casa.
Cinc estelades i una bandera anarquista
Un petard que ressona com un tro –i no serà l'últim del dia– sembla anunciar que, de manera imminent, la rua començarà el trajecte. Efectivament. A les 11:18, la capçalera comença a avançar. Un farciment molt generós ens deixa un paisatge superpoblat de color vermell, farcit de senyeres i amb un batibull de sigles: UGT, CGT, CNT, CCOO, USOC, etc. De mitja comitiva cap enrere, la cosa canvia: partits i colors, candidats i candidates. L'única bandera espanyola que aquest cronista és capaç de veure té una franja violeta. El mateix cronista compta 5 estelades en total i una bandera anarquista. Avui tothom sembla que s'hagi posat d'acord, que importa més l'estat del país que el país que vol canviar d'estat. Al final de la rua, el roig deixa pas a tons verds i, sobretot, a una marea de samarretes grogues que lluiten pel futur dels mestres.
La resta, com sempre. Sense pausa, però sense pressa, a preu fet fins la Porxada. La fi del trajecte, a la plaça del poble, porta una aglomeració considerable. Això fa goig, avui. Tothom content i tothom amb ganes de fer-se notar. Alguns, perquè hi ha eleccions i cal que et vegin la cara. D'altres –la immensa majoria, per sort–, perquè la situació que viuen és límit. Tots volem que ningú ens prengui el futur, avui. L'escenari que corona la plaça, just davant de l'Ajuntament, serveix per rematar l'acte, festiu i sense cap mena d'incident. El colofó, com era de preveure, ve de nou a través d'un fil musical actiu que, a tot drap, fa sonar la Internacional. Algun puny solitari s'aixeca enlaire, amb timidesa. Després de tres o quatre replays, sonen Els Segadors. No és dia de música, pel que sembla. La gent no està per orgues. La gent vol fets, vol respostes, vol un futur.
Molts comerços tancats a Granollers durant el matí de la vaga general. Foto: NacióGranollers
