L’Hospital de Granollers ha estat un dels grans protagonistes en aquest any de pandèmia. I dins del centre, el servei d’Urgències ha estat la porta d’entrada dels malalts del coronavirus. En aquesta entrevista, el cap d'aquest departament, Marco Bustamante, explica com s’han adaptat, com han treballat i com han patit per la Covid-19.

-Quan tenen les primeres notícies del coronavirus?
-A partir de gener, amb les notícies que arribaven de Xina, pensàvem que tindríem algun cas, però que seria com amb l'Ebola. Vàrem començar a dissenyar protocols de circuits per si arribaven un o dos casos.

-I quan es comencen a preocupar?
-Al cap de poques setmanes, al conèixer els casos d'Itàlia. En aquest moment ja pensàvem que tindríem molts pacients. Per això adaptem els circuits, perquè el dispositiu era insuficient. També vam canviar la zona d'observació perquè fos zona Covid.

-Com vivien aquells moments?
-Els primers pacients de sospita eren lleus, però generaven certa inquietud i angoixa perquè era una malaltia nova i hi havia incerteses amb el contagi. S’havia de ser valent, i els companys no van dubtar en atendre'ls, tot i les seves angoixes. Des de l’administratiu que rebia el pacient, el company que feia el triatge o els que els atenien als boxs. De fet, un dels dubtes era si algun company es negaria a atendre, pel motiu que fos. I no va passar. Cap dels primers atesos va donar positiu.

-Fins quan?
-El 9 de març. En aquell moment era complicat diagnosticar, perquè només es feien proves a malalts greus amb pneumònies, que vinguessin de zones epidemiològiques com la Xina o el nord d'Itàlia, que haguessin estat en contacte amb un confirmat amb Covid-19, i en casos que descartéssim altres tipus de pneumònia. En el cas del primer infectat, no en complia gairebé cap: només havia estat en contacte amb una persona que havia estat al nord d’Itàlia, però que estava sana. Li vam poder fer la prova. Llavors ja sabíem que hauríem de fer PCRs encara que sortissin del protocol. Aquella setmana vam tenir alguns casos més, però la següent va ser la de l'explosió.

[noticia]33928[/noticia]

-Vostè diu que va ser un repte professional, però també personal.
-Exacte. Però el major repte és per la gent que s’enfronta a una malaltia que és desconeguda, amb mortalitat important, i tot el personal exposat, des del sanitari fins al de serveis, neteja... Atendre els primers pacients era relativament angoixant. Cal dir que va passar tot tan ràpid que en poques setmanes ja era el nostre dia a dia i ja estàvem acostumats.

-Havia viscut alguna cosa similar?
-No, mai. Ni jo ni cap company. Sobretot quan van arribar més casos, perquè a urgències eren gairebé tots de Covid-19. Ningú ho havia viscut, ni llegit ni vist experiències modernes similars. Tota semblança eren casos més antics, com la grip espanyola.

-Quines sensacions més recorda d'aquells dies?
-A banda de l'angoixa que comentava abans, recordo la molta gent voluntària que es va apuntar per atendre pacients. Gent que no tenia res a veure amb nosaltres ens va venir a donar un cop de mà. No t'ho esperes, va ser molt emocionant.

-I van començar a tenir problemes d'espai.
-El punt d'inflexió va ser la setmana del 15 de març. Abans pensàvem que, amb els casos que estàvem diagnosticant, es podria mantenir l'activitat no relacionada amb el coronavirus. Però aquell cap de setmana van venir tants pacients greus a urgències que sabíem que s’havia de parar l’activitat quirúrgica i la programada no urgent. Perquè l'hospital no donaria a l’abast. Vam omplir una planta sencera en un sol dia. I una altra el següent. Les patologies urgents però poc greus i els traumatismes, a l'haver-hi poca mobilitat, van deixar de venir. Vàrem reorganitzar el servei de manera que els pacients cabien, que era un dels temors. També va ajudar traslladar pediatria i obstetrícia a la Mútua del Carme. Tot plegat ens va donar més espai per atendre, però a finals de març vam pensar que quedaria curt. 

-Com van adaptar l'espai que tenen a l'hospital?
-L'hospital sencer era zona Covid. L'edifici de consultes externes, per exemple,e s convertí en planta d'hospitalització. Això és molt difícil de fer, perquè has de dotar d’oxígen tota una planta que no està preparada per tenir pacients ingressats. Es va destinar la primera i la segona planta de consultes externes, i la tercera estava preparada. Però amb aquell ritme d'ingressos sabíem que no duraria. Vem començar a planificar més escenaris. Per exemple, es va considerar posar els malalts de coronavirus a la cafeteria. L'hospital estava ple. També hi havia més alternatives, com instal·lar carpes fora de l'hospital. Sense l'estat d'alarma ho haguéssim hagut de fer.

-Què ha après de tot plegat?
-Destaco el treball en equip, del qual es parla moltes vegades però que no és fàcil de dur a terme. També he après que prendre decisions ràpides és bo, que no passa res si t’equivoques si no afectes els pacients i acabes aprenent dels errors. També vaig confirmar la solidaritat dels professionals, dels no professionals i de la ciutadania.

[plantillacoronavirus]