Totes les cimeres anuals sobre canvi climàtic busquen accelerar i coordinar les polítiques de descarbonització dels estats, però les prioritats canvien. La COP29 de Bakú, finançament a banda, posa molts esforços en els polèmics mercats de carboni, un mecanisme inclòs en l’Acord de Paris de 2015 però que encara no està oficialment en marxa. Diverses organitzacions ecologistes adverteixen que aquest sistema pot perjudicar la lluita contra la crisi climàtica, en substituir la descarbonització per dubtoses “compensacions” d’emissions.
De fet, el principal acord assolit fins ara a l'Azerbaidjan és precisament en aquest àmbit. La primera jornada de la cimera va servir per acordar bona part de les normes que haurien de regir un mercat global d'emissions centralitzat per l'ONU. "Queda feina per fer, però això és un bon començament, producte d'un procés de més de 10 anys", va assenyalar Simon Stiell, secretari general de la convenció de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic. "Quan estiguin operatius, aquests mercats ajudaran els països a aplicar els seus plans climàtics de forma més ràpida i barata", va assegurar.
Crítiques des de l'àmbit ecologista
La visió de les Nacions Unides no la comparteixen la majoria d'organitzacions ecologistes. “S’està discutint el sistema de compensació d’emissions de l’article 6 de l’Acord de París. La indústria fòssil i els lobbies de les grans corporacions estan preparant el caldo de cultiu”, explica Cristina Alonso, responsable de Justícia Climàtica d'Amics de la Terra. Es refereix a la possibilitat que alguns estats, en lloc de portar a terme tota la reducció d’emissions compromesa en el marc de l'Acord de París, compensin una part d’aquestes amb projectes d’absorció.
Són els anomenats “mecanismes basats en la natura”, que ja s’estan desplegant a diversos països del Sud global. Alonso explica el model més freqüent i assenyala els riscos: “Plantacions en monocultiu de creixement ràpid, per captar CO2. Implica impactes brutals: modifiques el funcionament dels ecosistemes naturals i redueixes terres de cultiu, el què produeix el desplaçament de les comunitats agrícoles i indígenes i un increment dels preus dels aliments”. Segons l’Informe sobre l’Escletxa de Terra, liderat per la professora de la Universitat de Melbourne Kate Dooley, els actuals compromisos climàtics dels diversos estats implicarien dedicar dos terços de les terres cultivables del món a projectes de compensació d’emissions, el que enfonsaria la producció d’aliments.
Un nou desequilibri entre el Nord i el Sud global
Tamra Gilberston, de la Indigenous Environmental Network i Coraina de la Plaza, de Hands Off Mother Earht Alliance, expliquen que “l’Article 6 vol crear un mercat de carboni que permetrà a algunes companyies seguir contaminant mentre altres (sovint les mateixes) guanyen diners venent crèdits de carboni”. Aquestes activistes consideren que “això desplaça la càrrega de la mitigació d’aquells més responsables de la crisi climàtica i constitueix una forma de colonialisme”, ja que la majoria d’empreses beneficiades són del Nord global mentre que els projectes de compensació es localitzen a països del Sud. “Quan no hi ha finançament perquè el Nord no respon a la seva responsabilitat històrica, molts països del Sud que ja estan endeutats tiren dels mercats de carboni perquè no els queda una altra opció”, explica Cristina Alonso.
Una de les maneres en què els mercats de carboni poden esdevenir una font de beneficis per a les grans corporacions és la geoenginyeria, un conjunt de tecnologies que pretenen capturar o retirar de l’atmosfera part del CO2 ja emès. “Són tècniques molt perilloses, no provades. L’absorció marina del CO2 planteja un risc per als ecosistemes marins i els milions de persones que depenen d’ells, la modificació de la radiació solar introdueix un ventall de riscos que desconeixem”, alerta Alonso, que assenyala també els potencials impactes econòmics de la geoenginyeria: “La propietat intel·lectual és del Nord, Elon Musk està fent lobby pels sistemes de captura perquè implica interessos tecnològics. Qui està darrere aquestes tecnologies són grans corporacions”, argumenta.
El mercat global de carboni encara no està plenament establert com una estratègia validada per Nacions Unides, però ja existeixen mercats locals, que permeten a empreses compensar part de les seves emissions. Un dels països on més han proliferat els projectes de compensació és Colòmbia. El mercat de la contaminació va créixer exponencialment al país sud-americà a partir del 2017, quan el govern de Juan Manuel Santos va establir un incentiu tributari que permetia a les empreses deixar de pagar l’impost sobre la contaminació si finançaven projectes de compensació, el què va beneficiar empreses com les petroleres Exxon i Chevron o la minera Glencore.
Diverses iniciatives a Colòmbia consisteixen a protegir ecosistemes naturals, evitant les emissions que produiria la desforestació d’aquestes àrees boscoses. Són els coneguts com a projectes REDD+ (Reducció d’Emissions per Desforestació i Degradació dels Boscos) i estan envoltats de polèmica. Per exemple, l’aerolínia Delta va compensar part de les seves emissions finançant la protecció d’una zona selvàtica a Matavén, habitada per 6 pobles indígenes. La Cort Constitucional colombiana està investigant el projecte per possibles violacions dels drets dels habitants del territori, ja que se’ls va obligar a reduir el terreny dedicat a producció d’aliments per plantar arbres amb més capacitat d’absorció de CO2 i possiblement es va violar l’autonomia dels pobles indígenes reconeguda per la constitució. Un cas que coincideix amb la crítica de Gilbertson i de La Plaza: “Els defectes inherents al mercat de la mitigació del clima tendeixen a afermar la desigualtat a la qual s'enfronten grups com els pobles indígenes i les dones”.
Als impactes negatius sobre els ecosistemes i les comunitats locals d’alguns projectes s’afegeixen els estudis que qüestionen la seva eficàcia per reduir emissions. Una investigació del diari britànic The Guardian i l’observatori Corporate Accountability va concloure que el 78% dels 50 principals projectes de compensació d’emissions són “probablement brossa o inútils”. La Comissió Europea va arribar a un resultat semblant en la seva anàlisi de les iniciatives de compensació de la Unió: el 85% no van aconseguir reduir emissions. Aquesta setmana, a més, la revista Nature Communications conclou que només el 16% funcionen.
Organitzacions com a Geoengineering Monitor o Amics de la Terra temen que, malgrat les evidències en contra, la pressió de les grans corporacions i els estats més contaminants obren definitivament les portes als mercats de carboni. “En el moment en què estem, preferim que no hi hagi cap acord sobre això”, argumenta Cristina Alonso, “que els objectius se centrin en solucions reals, com ara energies renovables descentralitzades on la ciutadania sigui al centre. El que l’IPCC diu en els seus informes és que s’han de reduir dràsticament les emissions, no compensar-les o absorbir-les”, conclou l’activista.