Jaume Terradas Serra (Barcelona, 1943) és catedràtic honorari d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser pioner de l'educació ambiental i l'ecologia urbana a casa nostra, impulsor dels estudis de Ciències Ambientals i un dels fundadors del CREAF. Ara, acaba de publicar El carro de fenc (Arcàdia), un llibre que pren el títol d'un tríptic del pintor flamenc Hieronymus van Aken -conegut com el Bosch- que “simbolitza la voracitat de la humanitat per agafar tot el que pot dels recursos que té a l'abast”. Hi aborda la necessitat de superar “l'agressió constant contra la natura” i reclama la necessitat de “declarar la guerra al canvi climàtic”.

El carro de fenc s'ha d'entendre com un compendi de tantes dècades dedicades a la investigació però també a la reflexió?
Vol dir si és el meu testament? (riu). Podria ser-ho perquè no sé si em queden ganes d'escriure'n més. És un recull de reflexions -moltes basades en articles publicats al blog del CREAF-, però també té aquest vessant antològic -tant de coses que han explicat altres com de meves- per explicar aquesta constant agressió contra la natura i la necessitat de canviar de model.

Afirma: "Els humans hem de canviar la nostra dinàmica en lloc de pretendre dominar la natura. No hi ha altres planetes assequibles o habitables".
Elon Musk pretén anar a altres planetes, però Stephen Hawking ja ho va advertir: quanta gent s'hi podria desplaçar? Anar a viure a Mart no crec que li faci gràcia a ningú, ja que ho hauria de fer en un habitacle tancat. Però més enllà d'això, no podem transportar 8.000 milions de persones enlloc. Si volem que l'espècie humana continuï funcionant, ens hem d'adaptar a les condicions i no hem de destruir l'entorn que permet que hi puguem viure.

El discurs dominant dels darrers anys era que calia fer un canvi, però després les polítiques reals es quedaven curtes. Ara, en canvi, s'instal·la un paradigma que reivindica aquesta dominació o destrucció de la natura.
Malgrat que hi hagi gent que se'ls cregui, els negacionistes climàtics són uns hipòcrites. Calculen que amb l'escalfament global es podrà circular per l'Àrtic, que la població es podrà establir més al nord i que es podrà extreure encara més petroli i carbó per accelerar el procés. Menteixen perquè tenen clara l'existència del canvi climàtic i busquen com aprofitar-se'n.

Anant més enllà de la qüestió ambiental, per algú com vostè que va néixer a la postguerra s'hauria imaginat que entrat el segle XXI hauria renascut una ideologia que ens recorda al feixisme?
Clarament, el que vivim té similituds amb el feixisme. I malgrat que els Estats Units, fins i tot en les seves etapes més democràtiques, s'han comportat de manera imperialista en casos com el Vietnam, l'Iraq o Síria, realment no m'esperava veure mai els actuals plantejaments autoritaris.

Europa opta per rearmar-se sigui per protegir-se de Rússia o per salvar l'economia alemanya. Com queda en aquest context la lluita contra el canvi climàtic?
Cal declarar la guerra al canvi climàtic. I quan es declara una guerra, en pocs mesos es transforma l'economia d'un país perquè les prioritats passen a ser produir metralladores, defenses antiaèries o cuirassats. Per tant, si realment es vol actuar contra l'escalfament global, cal posar recursos estatals i empènyer les empreses cap a una altra direcció respecte a l'actual que també dinamitzi l'economia i generi llocs de treball.

L'acció climàtica com a eina de dinamització econòmica. De fet, reclama abandonar la dicotomia creixement contra decreixement.
Sí, perquè hi ha àmbits on cal créixer, però en altres al contrari. Però el fet és que el missatge del decreixement és percebut com a negatiu, la gent no vol tornar a l'edat mitjana. Es pot assumir una transició, no pas un daltabaix. S'ha de buscar el win win on tots hi guanyem. I això només és possible assumint que estem en una situació d'emergència i que els recursos de l'Estat han de dirigir les iniciatives privades cap a accions que mitiguin o adaptin el canvi climàtic. Tanmateix, hi ha el problema dels que tenen el negoci muntat: les grans petrolieres s'han convertit en aliats del negacionisme, ja que volen esgotar fins a l'última gota de recurs i, al final, ens cremarem.

Apunta que tot el que no invertim ara, d'aquí a uns anys suposarà uns costos molt majors.
Exactament. Ja ho deixava clar fa anys l'informe de l'economista Nicholas Stern: la pèrdua permanent de PIB podria multiplicar per cinc la inversió necessària. Recentment, un executiu de l'empresa d'assegurances Allianz anava més enllà i afirmava que el canvi climàtic podia acabar amb la civilització o, si més no, amb l'actual model capitalista. Hi ha empreses del seu sector que ja no volen treballar en zones com Califòrnia pel risc tan alt que es cremin les cases, sense assegurances es deixaran de fer hipoteques i això podria fer col·lapsar l'activitat financera.

És, per tant, un repte majúscul.
Sí, no es tracta d'una qüestió física: si canvia la temperatura, posarem aire condicionat. No, les solucions senzilles no funcionen i tampoc té sentit que les administracions tinguin un departament o una subdirecció dedicada al medi ambient. Cal que els governs en el seu conjunt declarin la guerra al canvi climàtic.

Vostè ha treballat molt en l'àmbit de l'ecologia urbana. Com s'han d'adaptar ciutats com Barcelona?
Canviar una ciutat construïda és molt difícil. Tanmateix, s'han d'obrir alguns espais per descongestionar, però té més sentit construir en vertical, sigui cap amunt o cap avall, malgrat que a Barcelona és molt difícil. Cal apostar per les cobertes verdes, pels jardins verticals i carrers que facin de connectors amb el verd perifèric. El més important és mitigar l'efecte de l'illa de calor, però al mateix temps reduir les emissions vinculades al transport i també als edificis.

Escriu: "Allò catastròfic que era molt improbable ara és molt més probable". Vostè va ser voluntari a la rierada del Vallès de 1962 i ara ha vist la dana del País Valencià. No hem après res?
Els interessos fan que s'utilitzin terrenys que no s'haurien d'edificar perquè estan en zones inundables. Però no només s'ha fet, sinó que s'ha construït de pressa i barat. Les normatives urbanístiques no només haurien de prohibir construir en terrenys inundables sinó establir amb quins materials fer-ho per reduir el consum energètic. Ara, a més, s'haurien de deixar lliures les zones afectades. Perquè si es torna a produir, segurament s'avisarà amb temps i es podrà evacuar, però les destrosses materials tornaran a ser inassumibles.

Va ser un dels pioners de l'educació ambiental a casa nostra. Admet que malgrat suposar avanços, no ha servit per canviar el rumb de la societat. Ha fallat l'educació ambiental o és un problema més general?
Crec que l'educació ha fallat molt en general. Si mires l'exigència que hi havia fa 40 anys i l'actual, hem anat clarament a menys. Crec que els psicopedagogs en moltes coses són absolutament necessaris, però en altres s'han equivocat molt. Ara bé, al llibre cito Henry Adams que fa més de 100 anys va explicar que ni tota l'educació del món havia servit per evitar la Gran Guerra. En aquest sentit, tinc clar que tampoc permetrà combatre l'evolució de les forces capitalistes que intenten treure beneficis de sota les pedres a costa del que sigui.

També va impulsar els estudis de Ciències Ambientals i el CREAF. El resultat ha estat bo, no?
Sí, crec que s'ha notat positivament. De Ciències Ambientals surt gent preparada i mira que en el seu moment es va discutir molt perquè naturalment químics o biòlegs consideraven que era el seu terreny. En tot cas, semblava clar que calia un professional que sabés una mica de tot i fos capaç de dialogar amb els especialistes. Per altra banda, el CREAF és un exemple d'èxit, però els polítics haurien d'aprofitar-lo més a l'hora de prendre decisions. Dos exemples més: l'IRTA té les eines per ajudar l'agricultura catalana a adaptar-se al nou escenari climàtic o el CTFC de Solsona en l'àmbit forestal. A Catalunya tenim aquests instruments científics, però s'utilitzen poc.

Amb cinc dels científics climàtics catalans amb més projecció -Josep Peñuelas, Mar Reguant, Pep Canadell, Lluís Brotons i Marta Torres- van escriure l'article La legislatura del no retorn, que després es va convertir en un manifest. Que fins 10 mesos després no els hagi rebut el president de la Generalitat és mal senyal?
És cert que entre que es va publicar i que vam tenir president van passar algunes setmanes. I que hi ha moltes urgències: Rodalies, els pagesos, l'habitatge o el català. Ara bé, sí que admeto una mica de decepció. És que no només érem els científics que comentes i els que s'hi van afegir després, sinó moltes entitats i institucions que van subscriure-ho. Que s'hagi tard tant fa pensar que no som una prioritat. Potser el Govern no està tan preocupat pel canvi climàtic com hi hauria d'estar. Si ho estan, s'hauria de començar a notar amb les energies renovables. Estem molt endarrerits. S'aixeca una plataforma de deu persones i es paralitza tot. No pot ser.

Si sabem que la transició energètica és una part fonamental de la solució, per què a Catalunya costa tant?
La Generalitat té una burocràcia bastant pesada. Però el fet és que hi ha moltes resistències als territoris, a vegades sorprenents. Els pagesos tenen molts motius per queixar-se, per exemple la competència deslleial, però hi ha zones que s'han deixat de cultivar perquè tenen molt baix valor i a la mínima que s'hi projecta un parc solar, ja tenim la queixa organitzada. També és cert que algunes empreses no dialoguen prou. I els polítics, si hi ha problemes, veuen més fàcil que no passi res.

Malgrat tots els malgrats, assegura que també hi ha elements per a l'optimisme.
Sí, la contaminació atmosfèrica disminueix o vam aconseguir solucionar el problema de la capa d'ozó. Cal donar un missatge positiu. Tinc 81 anys i potser no puc veure les coses amb gaire optimisme, però de fet, no serveix de res ser pessimista. Tampoc optimista. El que cal és treballar en la direcció correcta i creure que hi ha coses que es poden resoldre. Hi haurà solucions tecnològiques i altres basades en la natura, però hem de mirar de ser menys agressius, de no créixer massa com a població humana i d'acostumar-nos a viure d'una manera una mica més modesta.