Andreu Escrivà i Garcia (València, 1983) és ambientòleg i ha abordat la crisi climàtica des de quasi tots els angles: la recerca científica, l'àmbit tècnic i institucional, com a activista i també com a divulgador. No és estrany que es presenti com a "pesat climàtic", un claim que ha fet fortuna i que l'ha acompanyat en els tres llibres publicats.
Amant de la literatura –durant l'entrevista les referències al món de les lletres són constants-, es va donar a conèixer amb el llibre Encara no és tard: claus per a entendre i aturar el canvi climàtic. Després d'una segona part també molt divulgativa I ara jo què faig? Com vèncer la culpa climàtica i passar a l'acció, ara acaba de fer un salt amb Contra la sostenibilitat (Sembra Llibres), on impugna un dels conceptes més exitosos de les darreres dècades i que considera que s'ha convertit en una enganyifa tremendament efectiva.
- “Contra la sostenibilitat”, de pesat a provocador climàtic?
- És una transició que he tractat de fer. En els primers llibres era molt pesat climàtic, ja que entenia que era necessari fer un esforç divulgatiu d'explicar què era el canvi climàtic. Ara es tracta efectivament de provocar una resposta, no provocar per provocar. No vull ser un enfant terrible del medi ambient. De fet, cal menys agressivitat i testosterona en els debats ambientals.
- No vol ser un enfant terrible, però el títol és contundent...
- Tenia clar que la millora manera de provocar preguntes és precisament anar una mica a la contra. Si continuem construint sobre el mantra de la sostenibilitat, de les bones intencions, de veritats que tothom volem creure... no anirem bé. És una provocació volguda en contra els efectes negatius d'aquests dogmes que ens estan estancant en la resposta contra la crisi climàtica.
- Més enllà de viure en emergència climàtica, estem immersos en una gran confusió?
- Sí, perquè prioritzem solucions i sortides a la crisi climàtica que no surten del marc que ens ha portat fins aquí. Si tens a davant un penya-segat, és evident que no és un bon camí. Però la sostenibilitat ens proporciona solucions aparentment desitjables, però que no suposen canviar aquest rumb cap al penya-segat. Neutralitat climàtica o cotxes elèctrics no són intrínsecament elements nocius o perillosos, però ni solucionen el problema de les emissions ni el de la mobilitat, respectivament. Algunes de les solucions són clarament insuficients i altres directament greenwhashing o ecopostureig.
- Al final va haver de ser la seva parella qui el fes sortir de la confusió...
- (Riu) Com a ambientòleg la sostenibilitat és l'eix de la teva carrera i també el que he explicat durant molts anys en xerrades, debats i presentacions. Em vaig trobar intentant de reanimar el concepte i donar-li un sentit. Tenia molt clar que volia parlar de les falses solucions –cotxe elèctric, energia nuclear...-, però no tant que la sostenibilitat no funcionés. La meva parella em va dir: “Estàs en un bucle i no saps com definir-ho. Però sabries definir què és la insostenibilitat?”. Aleshores ho vaig veure clar: el gran problema no és la sostenibilitat –que és mal·leable, apropiable, mercantilitzable...-, sinó que està aguantant un sistema inherentment insostenible.
- El sistema és insostenible. Però no sembla que canviar-lo globalment sigui realista ni a curt ni a mitjà termini...
- Explicar que el sistema és insostenibilitat pot arribar a ser un coneixement banal i, en canvi, la qüestió és com canviem i què hi ha després. En el llibre advoco per teories com la de l'erosió del capitalisme d'Erik Olin Wright, ja que intenta ser realista tenint en compte el tauler de joc. És una bona via de canvi progressiu del sistema: no ens podem enganyar i pensar que si el capitalisme desaparegués, la crisi ambiental estaria resolta. El problema és el capitalisme, sí, però també el creixement, el consum o els desitjos individuals. Actualment, potser no hi ha les bases per un canvi abrupte, però sí escletxes per avançar-hi amb alternatives com l'economia social i solidària, les cooperatives, espais veïnals o iniciatives municipalistes de participació, entre altres. És important visualitzar que és possible.
- Arriba a afirmar: “La sostenibilitat és una enganyifa dialèctica tremendament efectiva”.
- La sostenibilitat és un concepte que ha fet fortuna: qualsevol producte o anunci pot tenir una etiqueta sostenible. És al mateix temps positiu i difús: què significa que un bric de llet sigui sostenible? Ja sabem que l'envàs no ho és massa perquè no es pot reciclar al 100%, però ho és com s'ha produït la llet? Vol dir que genera una mica menys d'impacte que el sistema tradicional? Ningú ho sap, però tothom pensa que és bo.
«Contra la sostenibilitat» és el tercer llibre de l'ambientòleg Andreu Escrivà. Foto: Adrià Costa
- La definició oficial inclou el concepte de generacions futures. Per què ho critica?
- Els que vam néixer a inicis dels 80 creiem que el futur era l'any 2000... i ja estem al 2023: nosaltres som les generacions futures del canvi climàtic (i qualsevol persona que ens estigui llegint també). Ara mateix és una estratègia de pilota cap endavant. De fet, jo pateixo més pels meus pares que no pas pels fills dels meus amics. La seva generació és qui concentra la mortalitat en aquestes onades de calor cada vegada més fortes i habituals.
- En el llibre intenta “desmuntar” diversos conceptes. Comença amb la neutralitat climàtica: permet fer trampes respecte a una descarbonització real?
- Sí, exactament. La neutralitat climàtica és un obstacle per a la descarbonització. Sona bé com la sostenibilitat, però amaga una gran trampa. Ens torna a situar l'acció en el futur: el 2030, 2040 o 2050 emetrem tant diòxid de carboni com siguem capaços de capturar. No són ni percentatges de reducció sinó d'estratègies de compensació. És tan estúpid com un amic que t'explica que ha decidit deixar de fumar..., però que no començarà fins d'aquí a 20 anys. Aquest plantejament absurd és el que estem fent amb la neutralitat climàtica. Hi ha empreses que l'anuncien, però que continuen augmenten emissions. Ho fan en un moment crític, la cruïlla que ens ha de permetre arribar a l'increment d'1,5 ºC o superar-la àmpliament.
Nosaltres ja som les generacions futures del canvi climàtic.
La implementació també és molt qüestionable: es basen en tecnologies immadures que no seran realitat a mitjà termini o en esquemes de reforestació que s'han demostrat ineficients. Des de l'empresa que va voler replantar 200 ha per compensar emissions a l'Aragó i va acabar provocant-ne un de 14.000. O els fons d'inversió internacionals o les petrolieres que expulsen comunitats indígenes per plantar arbres sense sentit i sense fer-ne cap mena de seguiment. Malgrat que sigui un marc pervers, no vol dir que la neutralitat climàtica no sigui desitjable. Evidentment, hem d'arribar al punt on capturem tant carboni com emetem... i després continuar reduint. No és una fita, sinó una passa intermèdia en l'objectiu real de la descarbonització de l'economia.
- Ha parlat de la immaduresa de les tecnologies per capturar carboni. La nostra generació les veurà?
- Estic convençut que la ciència i la tecnologia tindran un paper fonamental en la resposta a la crisi climàtica i veurem alguns avanços que no ens hauríem imaginat. Ara bé, com que és una crisi tan àmplia, no hi haurà un botó màgic que la solucioni i que eviti fer les transformacions estructurals. Les solucions tecnològiques que tindrem –reconec que soc una mica tecnooptimista-, no seran per evitar fer la transició, sinó precisament per facilitar fer-la.
Andreu Escrivà, entrevistat per Nació a la Llibreria Finestres. Foto: Adrià Costa
- Assenyala que estem en una cruïlla per complir l'increment d'1,5 ºC. Ja és una quimera impossible de complir?
- No ho tinc clar i és possible que m'equivoqui. Fins fa un parell d'anys aquest llindar sembla políticament i econòmicament inassumible, però tècnicament viable. És molt possible que ara ja sigui inviable. Ara bé, assumir on som no vol dir haver perdut el partit. Establir objectius és necessari per visualitzar la rapidesa de transformació que necessitem, però alhora tenen el perill de pensar que si els sobrepassem, estem perduts. I si s'acaba tot, perdut per perdut, la manta al coll. Potser l'1,5 ja no és viable, però encara ho és l'1,7 o l'1,8. I fins i tot si passem dels 2 graus –que ho hauríem d'evitar de totes totes-, 2,2 és molt millor que 2,7. Cada dècima compta: és molt menys patiment per a milions de persones. A més, facilitarà que en un futur –això nosaltres ja no ho veurem- es pugui tornar a unes condicions més habitables.
- Cada vegada està més de moda el concepte de retardisme. Què es pot esperar d’una COP presidida pel CEO d'una petroliera d'un emirat del Golf?
- El problema de les COP –més enllà de l'enguany a Abu Dhabi- és la legitimitat: aplegues 30.000 persones com si fos una fira turística i on uns quants arriben amb jets privats. Durant dues setmanes diuen el de sempre, s'estan fins a l'última matinada intentant pactar un acord de mínims i amb una gran distància respecte al llenguatge de la ciència, de l'activisme i, fins i tot, de la política propera.
La neutralitat climàtica és un obstacle per a la descarbonització.
També és una qüestió d'instruments: tot i els avenços dels darrers anys, els compromisos reals ens porten a un escalfament de 2,7-2,8 ºC (i sense tenir en compte l'impacte de la guerra d'Ucraïna). Les COP han de poder aconseguir resultats més immediats i tornar-se a guanyar la legitimitat social, ambiental i científica.
- Parlant de retardisme. En el llibre expliques que va ser BP qui va promocionar la petjada de carboni.
- Sí, malgrat que era un concepte amb cert recorregut acadèmic, va ser la petroliera BP qui en fa una campanya publicitària per promocionar-la individualitzar la responsabilitat del canvi climàtic. És positiu disposar de la informació del carboni consumit, però no té sentit deslligar-ho de les estructures globals com pretenen les petrolieres. En canvi, trobo molt més interessant l'ombra climàtica que proposa Emma Pattee que inclou elements més qualitatius com a què dediques el temps, on treballes, a qui votes o com t'organitzes socialment.
- Afirma: “Cap energia salvarà el planeta. Punt”.
- (Riu) Vaig estar molt temptat d'acabar el capítol així...
- Creu que arribarem a veure un renaixement nuclear? Els seus promotors no se n'acaben de sortir...
- No sé si veurem aquest renaixement nuclear amb la magnitud que voldria el lobby que l'impulsa, però és possible que es desenvolupin alguns projectes. En tot cas, cal impugnar-ho pel cost d'oportunitat que suposa: és una energia molt cara i extremadament lenta d'implementar. Cada reactor pot costar entre 5.000 i 20.000 milions i un període de construcció entre 10 i 20 anys. Imagina't destinar 10.000 milions per transformar Rodalies a fons. Això sí que seria una política efectiva de reducció d'emissions.
Andreu Escrivà impugna la sostenibilitat per aguantar un sistema insostenible. Foto: Adrià Costa
- Les renovables també tenen costos: no n'hi ha prou amb les teulades…
- És un tema molt polèmic i complex. Només parlem d'oferta, però també ho hem de fer de demanda. Cal disminuir-la de manera estructural i no conjuntural per qüestions com la guerra d'Ucraïna. Dit això, tot i disminuir la demanda caldrà augmentar molt l'oferta de renovables. Històricament, l'addició d'una nova energia no ha provocat la disminució de la resta i això ara no ens ho podem permetre.
Hem d'assumir que només amb teulades no cobrirem tota la demanda.
Hem d'assumir que només amb teulades no cobrirem tota la demanda perquè no només és una qüestió de potencial teòric –com indiquen alguns informes- sinó sobretot d'aplicació real i de temps d'implementació. Si parlem de fotovoltaica, caldrà instal·lar-ne a terra. S'hauran de prioritzar abans polígons, pàrquings, zones degradades..., i hi haurà un moment on caldrà decidir quines parts del territori han d'assumir aquest ús. Però des del món urbà no tindrem legitimitat per exigir aquests sacrificis si no impulsem de veritat la transició climàtica a les ciutats. No pot ser que les plaques serveixin per alimentar un model territorial insostenible: jo entenc la gent que diu “Renovables sí, però no així”.
- En el llibre també impugna la transició energètica, l’economia circular, el reciclatge i el cotxe elèctric… No deixa canya dreta! De fet, acaba amb un epíleg contra el seu propi llibre...
- (Riu) El món de la divulgació del canvi climàtic el copem els homes. I això no pot ser positiu: acostumen a ser discursos agressius, amb molta testosterona i dogmatisme. Hi ha petromasculinitat, però també una masculinitat renovable i també els mascles alfa catastrofistes. Jo soc un home, blanc, europeu i privilegiat i això em fa tenir uns biaixos. Cal qüestionar-ho tot molt i també exposar públicament aquests elements que condicionen el discurs de cadascú. I també admetre que pots evolucionar i tenir el dret a canviar d'opinió, com reivindicava Joan Fuster.
- Si la sostenibilitat no ens serveix, quin concepte ens hauria de guiar? El decreixement no té massa atractiu...
- És important insistir que no tenim un problema amb la paraula, sinó amb el fons. Vaig descartar inventar un nom nou, perquè seria caure en el mateix error. El què cal és buscar un significat més profund i aquí hi conflueixen diverses idees entre els quals el decreixement. És un bon marc teòric –els recursos són limitats-, però explica molt poc com avançar-hi i pot contribuir a la desigualtat. Decréixer fa por: crec que cal parlar de benestar i prosperitat, però sobretot que sigui planificat, just i compartit. També resignificar paraules com racionament: destinem el combustible dels jets privats dels superrics a la mobilitat dels territoris rurals?
Vivim en un context on la planificació ressorgeix. Hem comprovat que la mà invisible del mercat no només és ineficient i incompetent: està putrefacte i emmerda tot el que toca. Tornant a les renovables: els fons d'inversió estrangers han de decidir l'ús del territori? No, s'ha de prioritzar, planificar i racionar amb l'objectiu d'assolir el benestar comú.