El biòleg britànic Edward O Wilson defensava mantenir protegida la meitat del planeta per garantir la supervivència de la humanitat a llarg termini. Ara bé, a la redacció final de l’acord Kunming-Montreal assolit a la cimera COP15 organitzada per la Xina i Canadà només compromet els governs a conservar un terç de la Terra l'any 2030 (l'objectiu 30x30). Així que, si bé l’oportunitat dels governs és ara protegir aiguamolls, selves tropicals, praderies i esculls de corall amb una gestió eficaç; segons el grup ecologista WWF l’acord és menys ambiciós que el que va acordar l'ONU fa 10 anys per a reduir la taxa d'extinció d'espècies l'any 2050.
Per protegir les àrees amb major biodiversitat del planeta, cal respectar els territoris indígenes: són la garantia que durant aquesta dècada se’n pugui aturar i revertir la pèrdua. Els models de conservació de pràctiques indígenes han d'esdevenir la norma si l’interès per preservar la biodiversitat és genuí. Només representen el 5% de la humanitat, però protegeixen el 80% de la biodiversitat dels boscos en un territori que representa el 22% de la superfície del planeta. Ara bé, del Brasil a les Filipines, pateixen abusos dels seus drets humans, violència i confiscació de terres. Amb l’acord, s’espera reduir el risc que els governs expulsin persones de la seva terra, com ha succeït en els darrers quatre anys a Brasil, quan es va eliminar la tendència a retornar territoris als indígenes; esperem que després del gener la situació reverteixi.
En la dècada passada, no es van reformar els subsidis perjudicials per al medi ambient, tot un fracàs pels objectius de biodiversitat. Cada any es gasten 1.800 milions de dòlars en subvencions governamentals considerades perjudicials per a la natura, com les que donen suport a l'agricultura o la pesca insostenibles. S’ha acordat d’anar-les reduint fins als 500.000 milions de dòlars anuals el 2030. L'acord també inclou que a finals de la dècada es proporcionin almenys 30.000 milions de dòlars anuals per finançar la conservació de la biodiversitat; flux que seria, en teoria, suficient per tancar la bretxa actual de 700.000 milions de dòlars anuals.
A fi que les pràctiques de les grans empreses i transnacionals siguin més amables amb la natura, l'acord exigeix també que els governs assegurin la transparència de riscos, dependències i impactes que provoquen sobre la biodiversitat. Cas d’aplicar-se, podria iniciar un canvi significatiu en les pràctiques empresarials. Entre altres coses, segons l'ONU, gairebé la meitat del PIB mundial es basa en el funcionament saludable del món natural, de manera que les bones pràctiques amb la biodiversitat en garantiria el seu bon funcionament.
Un dels punts més polèmics va ser establir un mecanisme per compartir beneficis de productes creats amb dades genètiques de microbis, animals i plantes. S’ha obtingut informació genètica digitalitzada dels ecosistemes rics de biodiversitat, com ara selves tropicals, torberes, esculls de corall i altres ecosistemes, que s’ha emprat freqüentment per produir nous fàrmacs, vacunes i productes alimentaris. A Mont-real es va arribar a un acord per desenvolupar en els propers anys un mecanisme per detectar la informació de seqüència digital, de manera que molts països en desenvolupament esperen una compensació per l'ús dels seus recursos.
Preocupa que amb l'acord de la COP15 no n’hi hagi prou per garantir que els països compleixin les seves promeses
Tampoc no hi ha hagut un compromís per reduir a la meitat l'empremta global del consum. Només s’ha fet una crida per animar i habilitar les persones per prendre decisions de consum sostenibles. La crida s’ha d’adreçar a occident, on els patrons de consum exigeixen enormes recursos finits, a més de produir grans quantitats de carboni. Les dietes riques en carn hauran de canviar si volem tenir alguna possibilitat de conservar hàbitats com l'Amazònia, on la ramaderia provoca gran desforestació. D’una altra banda, s’espera que s’estenguin normes per a l'aprovisionament sostenible com les desenvolupades a diversos països en productes com l'oli de palma o al cautxú.
La nostra esperança s’ha de fixar en què l'orientació de la política canviï –com ha fet pel que fa al clima- per posar més èmfasi en la conservació i la restauració de la natura
L'acord de Kunming-Mont-real, com tots els d’aquestes cimeres, no és legalment vinculant. La majoria de les decisions que determinen si es compleixen o no els compromisos són preses pels governs, i l’agenda política hi plana per damunt. Per això preocupa que amb l'acord no n’hi hagi prou per garantir que els països compleixin les seves promeses. Cap dels anteriors objectius mundials sobre biodiversitat –establerts a Aichi, Japó, el 2010- es va assolir del tot. Per això es va acordar que en la COP15 es desplegarien objectius mesurables i quantificables, i un mecanisme clar per exigir comptes als països que no els compleixin. Però l'acord final no sembla tenir prou força per garantir la responsabilitat, atès que els objectius estan redactats de manera vaga i no incorporen resultats clars i quantificables.
En qualsevol cas, l'acord és un pas endavant. La nostra esperança s’ha de fixar en què l'orientació de la política canviï –com ha fet pel que fa al clima- per posar més èmfasi en la conservació i la restauració de la natura. No només perquè en la crisi de la natura, com en la climàtica, ens hi juguem un món just. Sinó perquè és absurd tractar la natura com si ens fos aliena. En som part.