El Baix Maresme s'ha quedat orfe de roses catalanes. Serà el primer any que la subcomarca ha deixat de produir la flor més preuada per Sant Jordi. Flors Betran Mas de Teià, l'últim productor que quedava des de feia ja quatre generacions, ha decidit plegar definitivament. Enguany només comprarà roses colombianes per revendre-les a un preu amb què es pugui guanyar millor la vida. Ha estat una decisió dolorosa, sobretot marcada per una família que ha vist amb nostàlgia la desaparició de tot un món. "El meu besavi ja cultivava roses al barri Sarrià i, després, va marxar per l'explosió urbanística de Sant Gervasi, per anar a parar a Teià i començar de nou", recorda el seu descendent, Antoni Bertran. La mort de la seva mare fa tot just uns mesos sembla haver estat el colofó d'un món que s'ha esbocinat.
Com vam explicar fa uns dies a Nació, Flors Pons, de Santa Susanna (Alt Maresme) queda actualment com l'únic productor de roses de tot Catalunya. Els Bertran expliquen que la seva decisió de plegar ha estat meditada durant més d'un any. "L'any passat ja vam dir que seria l'últim" recorda l'empresari. I és que justifica que la crisi ha estat lenta i progressiva: "Fa més d'una dècada que hem anat veient venir la davallada", afegeix.
"Des que l'any 2000 van començar a entrar roses d'importació", indica el florista de Teià, "el mercat se'ns ha menjat". Els costos de producció, l'estacionalitat del clima mediterrani, les plagues, la prohibició d'alguns productes per combatre-les, els costos de l'energia i, darrerament, les restriccions d'aigua per la sequera han acabat de tombar el sector de la rosa catalana.
L'any passat, Flors Bertran va produir prop de 50.000 roses repartides en uns 4.000 metres quadrats d'hivernacles. Anys enrere, n'havia arribat a cultivar fins a cinc vegades més. "Abans, la rosa era l'única flor que produíem en aquesta època", asseguren els seus propietaris. Aquest va ser l'emotiu epíleg que va publicar a les xarxes l'any passat.
Ara, al seu lloc, l'empresari ha sembrat ponsèties (que es venen molt bé per Nadal), a més de les hortènsies, les dàlies i les cales de colors. "Busquem bàsicament produir flors de temporada", conclou Bertran. També estan apostant per nous mercats. "Estem obrint-nos a poc a poc cap al mercat francès", assegura. Però de roses, ja no en planta cap més. Les compra totes de l'estranger. L'any passat, Bertran en pagava 25 cèntims la unitat, algunes de Colòmbia, d'altres de Kenya, totes a través de les distribuïdores neerlandeses. "Aquí, a Catalunya, per tan sols cobrir els costos de producció, una rosa ja ens puja als cinquanta cèntims", lamenta.
La rosa catalana ha estat lluitant amb l'estrangera en una clara inferioritat de condicions. La calor de l'estiu i el fred de l'hivern han obligat sempre a aclimatar els hivernacles amb aparells que necessiten energia, mentre que països de la línia de l'Equador "viuen en una eterna primavera". Al cost de la llum o els combustibles, cal afegir el de la mà d'obra, infinitament miserable a l'Amèrica Llatina, on es paguen dos cèntims per flor tallada. El salari de les treballadores (la majoria dones), segons Soberanía Alimentaria, no supera "els quatre euros el dia (menys del que arribem a pagar per una rosa a la diada), que ni tan sols dona per cobrir les necessitats més bàsiques".
Crònica d'una lenta agonia
El preu no ha estat l'única causa de la davallada de la rosa catalana. De fet, la seva ha estat una mort lenta i progressiva, anunciada des de fa més de deu anys.
Als anys 70, el conjunt del Maresme cobria el 80% de tota la demanda de roses per Sant Jordi a Catalunya. Als tombants de segle, encara produïa més de dos milions, la meitat de la demanda que hi havia al país per a aquesta diada. Però l'índex ha anat decaient estrepitosament. El 2015, era del 15%, amb mitja dotzena de productors.
Aquest any, sols Flors Pons de Santa Susanna produirà roses a Catalunya. 40.000 roses sortiran dels seus hivernacles, que no assolirà ni l'1% de la demanda total. I és que per Sant Jordi es venen cada any fins a sis milions.
Regs de 10.000 litres d'aigua per hectàrea
Els rosers necessiten que l'hivernacle estigui a un mínim de divuit graus per ser productius. Amb les baixes temperatures de l'hivern, s'esporguen i, a partir de finals de gener comença la floració, que assoleix la seva màxima plenitud a principis d'abril. Des d'aquest moment, no deixa de florir fins al desembre següent.
Un roser ben regat i aclimatat, pot sobreviure més de deu anys. Però això és excepcional. En la majoria dels casos no passa dels sis.
Exceptuant el període d'esporga, durant deu mesos a l'any el roser necessita aigua constant: al voltant de 10.000 litres per hectàrea cada cop que es rega amb sistema gota-gota. Quan abans es feia a caudal (amb regadores), el consum es podia fins i tot quadruplicar.
Durant els mesos de primavera i estiu, el reg es practica gairebé cada dia. És el moment de l'any en què el roser disposa de més quantitat de massa verda creixent i necessita més aigua. A mesura que s'atansa la tardor, el consum baixa fins a la meitat i els regs es van espaiant fins a acabar fent-se un cop per setmana.
Tot i l'eficiència dels nous sistemes de regadiu, l'aigua és una preocupació per als pocs productors de roses i flors naturals. La zona del Maresme cada cop està més poblada de turistes, amb dessaladores que absorbeixen més aigua, fet que pot afectar tota la producció de flors i horta de la comarca. "La sequera també ens afecta a nosaltres", adverteix Bertran.