La producció catalana de roses està sentenciada a mort. Quan hagi acabat la diada de Sant Jordi, sols quedarà dempeus un únic agricultor a tot Catalunya que no sap quant de temps podrà seguir en aquest negoci. La competència feroç procedent de l’Amèrica del Sud (Colòmbia i Equador), la banya d’Àfrica (Kènia i Etiòpia) i el nord d’Europa (Holanda) ha ofegat una producció que dècades enrere era prolífera.

El Maresme sempre ha estat històricament una comarca de cultivadors de roses i, en general, de tota mena de flors ornamentals. A Vilassar de Mar hi ha el Mercat de la Flor, una societat que es va crear als anys vuitanta, una època d’esplendor productiva a la comarca, en què el clavell, el gladiol, la gerbera i la rosa eren flors amb molt bona sortida comercial. 

Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Tiana, Santa Susanna, Sant Andreu de Llavaneres, el Masnou, Premià de Dalt i Cabrils eren alguns dels municipis amb la producció més gran d'una comarca que reunia més de 400 explotacions agrícoles i centenars d’hectàrees dedicades exclusivament a la flor tallada. Les bones condicions del Maresme (temperatures suaus, llarga exposició solar, terres amb bon drenatge i aigua subterrània de poca salinització) la fan, juntament amb la Selva, una zona idònia.
 

Evolució del nombre d'explotacions de flor i planta ornamental al Maresme

El conreu de flors al Maresme està documentada des del 1832, però la seva expansió va esclatar un segle després. De fet, malgrat la davallada productiva dels últims quaranta anys, més de la meitat de tota la producció catalana encara prové d’aquesta comarca.

 

La desfeta de la rosa

Als anys setanta, el Maresme cobria el 80% de tota la demanda de roses per Sant Jordi. Als tombants de segle, encara produïa més de dos milions, la meitat de la demanda que hi havia a Catalunya per a aquesta diada. Però el percentatge ha anat decaient estrepitosament. El 2015, era del 15%, amb mitja dotzena de productors. Aquest any, amb prou feines s’arribarà al 2%. I l’any que ve, encara menys.


Els dos únics productors que queden a tot el país, Flors Bertran (Teià) i Flors Pons (Santa Susanna), amb prou feines acumulen una producció d’unes 90.000 roses per al 23 d’abril, mentre que la demanda total del país fregarà els set milions.

El marciment de la rosa catalana ha estat producte de l’allau de roses estrangeres. La manca d’aranzels i una climatologia molt més propícia a països on pràcticament tot l’any és primavera ha fet que la rosa del Maresme ja no sigui competitiva. 
 

Joan Pons, a la parada del Mercat de Flor i Planta Ornamental de Vilassar de Mar. Foto: Adrià Costa Rifà

A això s’hi afegeixen els sous que es paguen a països com Colòmbia, al voltant dels dos cèntims d'euro per rosa tallada, que permet millor marge per abaixar costos d'exportació. A Catalunya, les roses colombianes o kenyanes arriben a meitat de preu que les catalanes. “Estem en inferioritat de condicions”, alerten.

Però no sols això. La persistent escassedat d’aigua i les dificultats per erradicar algunes plagues han empitjorat encara més un sector que se sent desemparat per les institucions.

Flors Bertran, una empresa de Teià de quatre generacions, ha anunciat el tancament definitiu de la seva línia de roses un cop acabada la campanya de Sant Jordi. Feia cinquanta anys que en produïen, inicialment sobre una superfície de 20.000 metres quadrats. En els darrers anys, ja la tenien reduïda a 4.000, per manca de capacitat. 
 

El mercat de la flor ja no té relleu generacional i desapareixerà aviat.

Els elevats costos de l’energia per escalfar els hivernacles i la impossibilitat de disposar de suficient aigua per regar al més alt rendiment han obligat a reduir la producció de mica en mica fins a prendre la decisió de deixar-ho estar. Disposen de captació pròpia d’aigua i sistema de reg gota-gota, però no tenen prou reserves hídriques per assolir la producció d’antany.

“En els darrers vint anys ens hem anat reestructurant per trobar cultius més rendibles”, admet l’empresari Antoni Bertran, que avui en dia prefereix el negoci de la compravenda. El 85% de les roses que comercialitza són de l’estranger.
 

Regs de 10.000 litres d’aigua per hectàrea

Els rosers necessiten que l’hivernacle estigui a un mínim de divuit graus per ser productius. Amb les baixes temperatures de l’hivern, s’esporguen i, a partir de finals de gener comença la floració, que assoleix la seva màxima plenitud a principis d’abril. Des d’aquest moment, no deixa de florir fins al desembre següent. Un roser ben regat i aclimatat, pot sobreviure més de deu anys. Però això és excepcional. En la majoria dels casos no passa dels sis.

Exceptuant el període d’esporga, durant deu mesos a l’any el roser necessita aigua constant: al voltant de 10.000 litres per hectàrea cada cop que es rega amb sistema gota-gota. Quan abans es feia a caudal (amb regadores), el consum es podia fins i tot quadruplicar.


Durant els mesos de primavera i estiu, el reg es practica gairebé cada dia. És el moment de l’any en què el roser disposa de més quantitat de massa verda creixent i necessita més aigua. A mesura que s’atansa la tardor, el consum baixa fins a la meitat i els regs es van espaiant fins a acabar fent-se un cop per setmana.

Tot i l’eficiència dels nous sistemes de regadiu, l’aigua és una preocupació per als pocs agricltors de roses i flors naturals. La zona del Maresme ha vist com creixia la demanda d’aigua per part dels sectors turístic i residencial i la manca de recursos hídrics amenaça la producció de flors i horta. “La sequera també ens afecta a nosaltres”, adverteix Bertran.
 

Manca de suport

Quan passi la diada de Sant Jordi, Flors Pons, de Santa Susanna, es convertirà en l’única productora de roses de tot Catalunya. Joan Pons, un dels tres germans propietaris, confessa que no sap fins quan. “Veurem si podrem sobreviure”, diu. 

Actualment, planten 8.000 metres quadrats de roses, a part d’una àmplia varietat de plantes i flors. Panícula, estatícia, limònium, hortènsies, lliris, eucaliptus i gerberes són algunes de les opcions que han triat per diversificar la seva producció. Ho han fet tant per la seva rendibilitat com per atendre un consumidor que cada cop vol plantes més duradores. 
 

Cada legislació imposa límits als plaguicides de les roses, però segurament la colombiana és la menys restrictiva.

La rosa, evidentment no ho és. El clima gradualment més calorós de la costa mediterrània tampoc ajuda. “Ara estem tendint a cultius com l’helichrysum” diu Pons, en referència a una planta autòctona de flor seca, que manté els colors i la forma durant molt de temps. Antics productors de roses han anat derivant cap a cultius d’aquest tipus.

“Els consumidors volen roses grans i boniques i els floristes s’han acostumat a les que venen de l’estranger”, admet Joan Pons. Aquí a Catalunya, les restriccions en l’ús d’insecticides ha fet impossible la lluita contra plagues com la dels trips, un insecte que es fica dins la poncella i l’ennegreix. O com l’aranya vermella, un àcar que atura el procés de fotosíntesi i taca el tall de les roses amb punts blancs.

Bàrbara López, especialista en salut vegetal de l’Associació de Defensa Vegetal (ADV) Floragrup, adverteix que la limitació legal en l’ús dels insecticides “és un problema general dels pagesos catalans”. López avisa que a Catalunya arriben d’altres països moltes flors que han estat tractades amb plaguicides actualment prohibits per les directives europees.
 

Treballo més de deu hores diàries en el cultiu de la rosa i el jovent d’avui ja no ho vol fer.

“Les institucions no ens estan ajudant”, lamenta Pons davant un sector que està morint. El relleu generacional en el cultiu de roses és pràcticament inexistent. Cada cop que plega un cultivador, ningú altre s’hi posa. Aquest sembla el cas de Flors Pons, que a deu anys vista, quan els tres germans estiguin jubilats, possiblement no tindran relleu.

L’empresa compta amb deu treballadors i l’única alternativa a la continuïtat de l’empresa passaria perquè algú de la plantilla assumís el projecte. “Cuidar roses és una feina molt física, que demana moltes hores de dedicació i que obliga a estar-se a sobre cada dia”, explica Joan Pons. I no tothom ho vol assumir. De fet, només la seva família a tot Catalunya.