20
de juliol
del
2023
Actualitzat
el
21
de juliol
a les
16:03h
Temperatures aquesta setmana de més de 45 graus a Catalunya, quasi 47 a Sardenya, 52 a la Xina o 54 a Califòrnia mostren l'impacte local de l'escalfament global. Són temperatures de rècord que apunten al juliol més càlid d'ençà que hi ha registres. De fet, tot apunta que la Terra està vivint els dies més càlids dels últims 120.000 anys.
D'aquesta manera, tot apunta que el juliol serà el mes més càlid d'ençà que hi ha registres, després que el juny registrés el valor mitjà més alt en els 173 anys amb registres instrumentals. António Gutierres, secretari general de l'ONU, veient l'evolució de les dades, ja va advertir que el canvi climàtic “estava fora de control”.
Registres com els assolits a Catalunya -fins a 12 observatoris oficials van igualar o superar els 44 ºC- no sorprenen la climatòloga Manola Brunet. Catedràtica a la Universitat Rovira i Virgili, ha estat la primera dona a presidir una comissió de l'Organització Meteorològica Mundial. Ara, amb la reorganització d'aquesta agència de les Nacions Unides, és la vicepresidenta de la comissió de serveis meteorològics i climàtics.
“L'estiu passat a Catalunya va ser el més càlid, però sobretot el més llarg”, assenyala Brunet, que considerava “esperable” assolir valors com els d'aquest dimecres a l'Alt Empordà i en altres zones del país. “No hi ha cap dubte que estem vivint les conseqüències d'un forçament anòmal de les temperatures a causa de les emissions de gasos d'efecte hivernacle”, afegeix la prestigiosa climatòloga.
Un exemple és l'ús de documentació històrica, per exemple les rogatives religioses, per identificar les sequeres més severes de l'edat mitjana. Tanmateix, quan es vol anar més enllà, els registres escrits ja no serveixen i cal usar des dels anells de creixement dels arbres -en alguns casos permet arribar a 6.000 anys-, a sediments lacustres -un exemple és el llac del Canadà que es vol fer servir per intentar demostrar l'existència de l'Antropocè, una nova època geològica- o els testimonis de gel. Les bombolles d'aire que van quedar atrapades en el seu interior permeten mesurar la concentració de gasos de l'atmosfera i de la temperatura fins 800.000 anys abans de la nostra era (veure gràfic).
Què ens indica la paleoclimatologia? Que els valors actuals no s'haurien produït en cap moment de l'actual període geològic, l'Holocè, que va començar fa 10.000 anys. Evidentment, tampoc en la darrera glaciació -on la Terra va patir un gran refredament- i, per tant, caldria remuntar-nos a l'interglacial Riss-Würm, també conegut com a Eemià. Estem parlant d'entre 140.000 i 120.000 anys, en un moment on l'Homo sapiens tot just es començava a distribuir per l'Àfrica, i on les temperatures van ser similars o superiors a les actuals.
Ara bé, per què ens haurien de preocupar aquestes temperatures si ja s'han produït en altres èpoques de la història de la Terra. Per una banda, per l'impacte sobre una societat que s'ha desenvolupat gràcies precisament a tenir unes condicions climàtiques benignes (i per les grans dificultats d'adaptar-se a valors molt més extrems). Per una altra, perquè la concentració de gasos d'efecte hivernacle continua creixent de manera sostinguda i la possibilitat que provoqui processos de retroalimentació positiva és cada vegada major.
Però, sobretot, per la velocitat amb la que es produeix el canvi. A la resta de l'Holocè -l'actual període interglacial càlid-, augmentar 1 grau suposava entre 1.000 i 3.000 anys, mentre que ara només ho ha fet amb 60 anys. “La situació anirà empitjorant si no ens transformem com a societat i fem una reducció de manera contundent l'emissió de gasos d'efecte hivernacle”, assenyala Brunet.
L'efecte d'aquest fenomen, considerat la causa més gran de variabilitat climàtica natural, és encara molt regional. “No ens està afectant a Catalunya, les temperatures de 44 i 45 ºC d'aquests dies no hi tenen res a veure”, afirma categòricament.
En aquest sentit, la clau serà si el Niño s'acaba desenvolupant i dura més d'un any. Si és així, els efectes seran molt notables al conjunt del planeta, sobretot de cara a l'any vinent. “Si és potent, preparem-nos per a l'estiu 2024”, conclou la climatòloga de la URV.
Un juliol per sobre de la barrera dels 17 ºC
Cap registre instrumental havia mesurat mai una temperatura global al conjunt de la Terra de 17 graus. De fet, el valor més elevat de la NOAA nord-americana eren els 16,92 del 24 de juliol passat. Aquest mes, en canvi, dotze dels dinou dies ja s'ha superat aquest llindar. El rècord es va produir el 6 de juliol amb un valor de 17,23 ºC.Temperatura global de la Terra (1979-2023)
D'aquesta manera, tot apunta que el juliol serà el mes més càlid d'ençà que hi ha registres, després que el juny registrés el valor mitjà més alt en els 173 anys amb registres instrumentals. António Gutierres, secretari general de l'ONU, veient l'evolució de les dades, ja va advertir que el canvi climàtic “estava fora de control”.
June 2023 was 1.07°C above the 1951-1980 June average, according to GISTEMP.
— NASA Earth (@NASAEarth) July 13, 2023
This summer’s temperatures are slightly higher than they might have been otherwise due to an emerging El Niño, a natural climate phenomenon. https://t.co/HJzgUGoklapic.twitter.com/b59akoi0oR
Registres com els assolits a Catalunya -fins a 12 observatoris oficials van igualar o superar els 44 ºC- no sorprenen la climatòloga Manola Brunet. Catedràtica a la Universitat Rovira i Virgili, ha estat la primera dona a presidir una comissió de l'Organització Meteorològica Mundial. Ara, amb la reorganització d'aquesta agència de les Nacions Unides, és la vicepresidenta de la comissió de serveis meteorològics i climàtics.
“L'estiu passat a Catalunya va ser el més càlid, però sobretot el més llarg”, assenyala Brunet, que considerava “esperable” assolir valors com els d'aquest dimecres a l'Alt Empordà i en altres zones del país. “No hi ha cap dubte que estem vivint les conseqüències d'un forçament anòmal de les temperatures a causa de les emissions de gasos d'efecte hivernacle”, afegeix la prestigiosa climatòloga.
Valors inèdits en 120.000 anys
Les temperatures globals d'aquest juliol no s'han registrat mai amb mesures instrumentals. Però com estimar quines temperatures teníem fa centenars, milers o, fins i tot, centenars de milers d'anys? Entra en joc la paleoclimatologia, una disciplina multidisciplinària que utilitza registres històrics o naturals per reconstruir el clima passat.Un exemple és l'ús de documentació històrica, per exemple les rogatives religioses, per identificar les sequeres més severes de l'edat mitjana. Tanmateix, quan es vol anar més enllà, els registres escrits ja no serveixen i cal usar des dels anells de creixement dels arbres -en alguns casos permet arribar a 6.000 anys-, a sediments lacustres -un exemple és el llac del Canadà que es vol fer servir per intentar demostrar l'existència de l'Antropocè, una nova època geològica- o els testimonis de gel. Les bombolles d'aire que van quedar atrapades en el seu interior permeten mesurar la concentració de gasos de l'atmosfera i de la temperatura fins 800.000 anys abans de la nostra era (veure gràfic).
Temperatura i concentració CO2 a l'Antàrtida dels darrers 800.000 anys (Font: Carbon Brief)
Què ens indica la paleoclimatologia? Que els valors actuals no s'haurien produït en cap moment de l'actual període geològic, l'Holocè, que va començar fa 10.000 anys. Evidentment, tampoc en la darrera glaciació -on la Terra va patir un gran refredament- i, per tant, caldria remuntar-nos a l'interglacial Riss-Würm, també conegut com a Eemià. Estem parlant d'entre 140.000 i 120.000 anys, en un moment on l'Homo sapiens tot just es començava a distribuir per l'Àfrica, i on les temperatures van ser similars o superiors a les actuals.
Ara bé, per què ens haurien de preocupar aquestes temperatures si ja s'han produït en altres èpoques de la història de la Terra. Per una banda, per l'impacte sobre una societat que s'ha desenvolupat gràcies precisament a tenir unes condicions climàtiques benignes (i per les grans dificultats d'adaptar-se a valors molt més extrems). Per una altra, perquè la concentració de gasos d'efecte hivernacle continua creixent de manera sostinguda i la possibilitat que provoqui processos de retroalimentació positiva és cada vegada major.
Però, sobretot, per la velocitat amb la que es produeix el canvi. A la resta de l'Holocè -l'actual període interglacial càlid-, augmentar 1 grau suposava entre 1.000 i 3.000 anys, mentre que ara només ho ha fet amb 60 anys. “La situació anirà empitjorant si no ens transformem com a societat i fem una reducció de manera contundent l'emissió de gasos d'efecte hivernacle”, assenyala Brunet.
L'impacte del Niño, el 2024
L'escalfament global no anul·la la variabilitat climàtica ni anual, ni regional, ni estacional. “S'hi afegeix amb una potència molt superior”, explica Manola Brunet. En aquest sentit, l'Organització Meteorològica Mundial ha certificat l'inici del Niño per primera vegada des del 2016.L'efecte d'aquest fenomen, considerat la causa més gran de variabilitat climàtica natural, és encara molt regional. “No ens està afectant a Catalunya, les temperatures de 44 i 45 ºC d'aquests dies no hi tenen res a veure”, afirma categòricament.
En aquest sentit, la clau serà si el Niño s'acaba desenvolupant i dura més d'un any. Si és així, els efectes seran molt notables al conjunt del planeta, sobretot de cara a l'any vinent. “Si és potent, preparem-nos per a l'estiu 2024”, conclou la climatòloga de la URV.