Fa aproximadament tres dècades que els governs del món es reuneixen gairebé cada any per trobar una resposta global a l’escalfament climàtic. Segons la Convenció Marc de l'ONU sobre el canvi climàtic –celebrada a Rio de Janeiro el 1992- els països estan obligats a trobar la forma de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle de manera equitativa. Sota aquest paraigües, enguany els líders mundials s’han reunit a Egipte en la COP27, per establir pautes i adreçar als seus gestors les indicacions acordades per assolir els objectius necessaris davant l’emergència climàtica.

Sembla iteratiu, però en les cimeres hi ha diferències; de tant s’assoleix un triomf, com l’acord de París de 2015 de la COP21. Els països es van comprometre a mantenir l'augment de la temperatura global sota els 2 °C prenent com a referència els nivells preindustrials. Tanmateix, en la revisió de Glasgow l’any passat per la COP26, es va establir que caldria no passar dels 1,5 °C, perquè arribar a la primera xifra comportaria canvis catastròfics i, en alguns casos irreversibles en el sistema climàtic. Els objectius són legalment vinculants; si bé no ho són les fites nacionals per reduir el creixement de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a curt termini marcades per al 2030.

La normativa nacional desenvolupada, però, no permet assolir els objectius acordats. La realitat és que estem prop d’1,2 °C d’augment. I tot i que segons Nacions Unides, les cimeres han aconseguit que siguem 0,1 °C per sota del que estaríem sense cap mesura, el consens és que se superaran els 1,5 °C. Per no sobrepassar-los, caldria arribar a zero emissions el 2050 i haver-les reduït a la meitat en 2030. Ara bé, abans de la COP27, només 24 països havien presentat nous plans nacionals d'emissions a l’ONU. El pronòstic, doncs, segons l’informe de la PNUMA, amb les polítiques en vigor, a final de segle arribarem als 2,8 °C; si fossin més estrictes, als 2,6 °C; i amb mesures encara més exigents arribaríem «només» als 2,4 °C. Si no fem res, s’assolirien 3 °C o 4 °C, cosa que seria desastrosa per a l’espècie.

La imprevista invasió d'Ucraïna a més de ser brutal, ha generat una crisi global en diversos sectors, entre ells, l’energètic. Com a resultat de la capacitat russa d’emprar els combustibles fòssils com a arma de guerra, el preu ha batut rècords. Per això, alguns països de la UE, de manera temporal insisteixen, han tornat a generar energia amb carbó. Busquen nous subministraments de combustibles fòssils, planifiquen noves infraestructures per incrementar l’ús de gas natural liquat i exploren nous jaciments de gas cercant acords amb països d'Àfrica. Segons l’enginyer catòlic portuguès Antonio Guterres, secretari general de l’ONU, "l'expansió del combustible fòssil és censurable".

Un dels objectius de la COP27 és complir la promesa de 100.000 milions de dòlars anuals en finançament pel clima, promesos als països pobres el 2009 per lliurar a partir de 2020, per ajudar-los a reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i adaptar-se als impactes del clima extrem. Però les expectatives no s’han assolit i segons els experts no s'aconseguiran abans de l'any vinent. El món ric ha provocat la crisi climàtica, però el món pobre, amb emissions comparativament minúscules, és qui en pateix les pitjors conseqüències. Les sequeres amenacen amb fam severa a Àfrica a prop de 150 milions de persones.

[noticiadiari]2/241621[/noticiadiari]
Ara per ara, només entorn un 50% del finançament climàtic està destinat a l'adaptació, que és el que demanen els països en vies de desenvolupament. Per això s’ha proposat l’Agenda d’Adaptació de Sharm al-Sheikh, un pla d'acció per a l'adaptació al clima extrem que ja viuen els països en desenvolupament. Es tractaria de tornar a créixer els boscos, construir barreres contra les inundacions i posar en marxa sistemes d'alerta urgent, que ens costarien, segons Guterres, només 0,50 $ per persona i any durant els propers cinc. Per ara, la major part dels diners que arriben es destinen a projectes per reduir les emissions, com ara els parcs eòlics i solars, quan no són els principals emissors.

Pel que fa a les pèrdues i danys dels països pobres, de moment estan definint aquests termes i com es pot estructurar l'ajuda. En l’entretant, les inundacions que el setembre van afectar Pakistan han provocat 33 milions de desplaçats, quan la seva contribució a l’emergència climàtica és inferior a l’1%. Per raons com aquesta els països afectats demanen que els beneficis de les companyies de combustibles fòssils contribueixin a pal·liar-ne els efectes.

A banda dels desplaçaments en jet privats dels líders i els costosos preus de l’estada a Sharm al-Sheikh, alguna cosa s’avança. Entre els resultats provisionals de la COP27 hi ha l'Aliança Internacional per a la Resiliència a la Sequera per donar suport als països, ciutats i comunitats a reduir significativament la seva vulnerabilitat i exposició a la sequera extrema, promoguda per Espanya i el Senegal ha estat signada per diversos països. També són remarcables les paraules de Guterres, demanant tolerància zero davant del greenwashing, el rentat de cara verd que fan les empreses de combustibles fòssils. En conclusió, les cimeres serveixen, però cal afinar més. Els acord presos potser no seran suficients.