Tot i que les sequeres són recurrents als estius mediterranis, ara som en estat d’excepcionalitat. La situació és greu i, de moment, el pronòstic del temps mostra mapes amb una anomalia de precipitació respecte a la mitjana. Quant al pronòstic climàtic, es preveu una reducció de pluges a la conca d’entre 20 i un 50% al 2100, ja que s’escalfa un 20% més que la mitjana global.

Quan manquen pluges durant un període prolongat, es parla de sequera meteorològica. Quan manca disponibilitat d’aigua per als usos humans, es parla d’escassetat o sequera hidrològica. L’escassetat es quantifica amb un índex que resulta de la pressió que reben els recursos d’aigua dolça i la quantitat d’aigua extreta cada any en proporció al total disponible. Segons les dades, fins i tot en situació de "normalitat", consumim més aigua de la que seria viable segons la capacitat natural dels recursos que tenim disponibles.

En temps de sequera meteorològica ens solem centrar en el temps meteorològic com a causa de la manca d’aigua. Aleshores, per preservar l’abastament d’aigua per a la població es reforcen les restriccions d’ús, segons les mesures del pla especial de sequera. La seva base és el coneixement i l’anàlisi de sequeres recurrents ocorregudes a Catalunya en els darrers 80 anys, que han permès d’establir patrons de vulnerabilitat per a episodis futurs. I, en fer el seguiment de l’evolució de les reserves, ja s’activen mesures abans d’arribar a la declaració d’alerta.

Aquestes mesures per abastir la demanda consisteixen en dessalinitzar o reutilitzar aigua. A curt termini pal·liem la sequera; però, pel cost econòmic, energètic i ambiental, no és raonable de mantenir-les en temps de canvi climàtic i crisi. L’aigua dessalada requereix uns 4 kWh/m3 de mitjana, emet gasos d’efecte hivernacle i aboca salmorra que perjudica la flora marina, com assenyala Anna Ramon al blog del CREAF.

L'aigua reutilitzada, que prové del reciclatge d’aigües depurades, es fa servir per a usos industrials, municipals, agrícoles o per la recàrrega d’aqüífers; però no és una solució viable a gran escala perquè, en no retornar l’aigua al riu, l’ecosistema fluvial perd la vida i el funcionament normal. Al Besòs, per exemple, alimentat al 100% per aigües depurades, hi han retornat llúdrigues i anguiles a la boca; indicadores de la millora de la seva salut. Així doncs, la dessalació i la reutilització només són solucions útils i cares en situacions de crisi hídrica aguda.

[noticia]254873[/noticia]
Ara bé, el problema a Catalunya no és només la manca de pluja sinó també l’escassetat d’aigua pel mal ús i el consum excessiu que se’n fa. Reduir-los seria una solució immediata per reduir l’escassetat d’aigua –potser no hi pot haver una piscina a cada casa en zones d’estiueig de la costa-. Però, per reduir la vulnerabilitat entorn l’aigua i enfrontar-nos al canvi global manca una reflexió sobre i un debat sobre el problema real: el model de desenvolupament agrícola, urbanístic, turístic i industrial. Si no ens podem abastir sense fi de l’aigua produïda per dessalinitzadores o depuradores, cal abaixar-ne el consum i racionalitzar-ne els usos. No podem sobrepassar les possibilitats del sistema on vivim.

Atès que ens enfrontem a un canvi climàtic que duu cap a la sequera crònica, hem de trobar una solució a llarg termini. Només podem disposar dels recursos que vinguin d’aigües superficials o subterrànies d’una conca hidrogràfica, i que li permetin de mantenir els cicles hídrics naturals. Segons les dades observades, quan els aqüífers baixen més del compte, la qualitat de l’aigua empitjora ja que concentra contaminants i, en zones properes al mar, s’hi infiltra aigua salada. Per millorar-los cal dedicar recursos a reduir la contaminació i retirar el ciment d’espais fluvials o de drenatge, i perseguir els pous il·legals que sobrepassen els límits d’explotació permesos.
 
Quant als rius, és urgent recuperar l’entorn fluvial, sense canalitzar ni alterar les lleres. La conservació passa per recuperar zones humides i aiguamolls, restaurar rius i rieres, establir cabals ambientals adients, recuperar els boscos de ribera i sensibilitzar a la societat sobre la fragilitat d’aquest entorn. Tots aquests elements, en ser components essencials del cicle hidrològic, poden ajudar a mitigar els impactes de la sequera, a més de jugar un paper crucial en la provisió d’aigua dolça de qualitat als ecosistemes i a les persones.

[noticia]253950[/noticia]
Pantans i rescloses que interrompen la circulació del riu, i provoquen un important impacte ambiental, han d’entrar al debat. S’altera el ritme natural per qüestions econòmiques immediates, com el rec o la producció d’energia. Ja no coincideix amb el cicle natural mediterrani de cabal baix a l’estiu. En disminuir el cabal, s’acumulen contaminants i augmenta la temperatura, cosa que afecta els mecanismes d’autodepuració. Com a conseqüència, l’aigua perd qualitat i els ecosistemes vinculats al riu es fan més vulnerables; són fàcilment colonitzats per espècies invasores, com la canya americana. D’una altra banda, pantans i recloses retenen sediments que formen la llera i els deltes, com passa a l’Ebre, greument afectat. Tampoc no arriben nutrients suficients per a les poblacions de peixos.

Per prendre decisions d’aquesta envergadura cal un sistema de governança participativa basada en el coneixement. Alguns exemples, com la Taula del Delta i la baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme, són mecanismes que permeten tenir una visió global de cada conca, planificar de forma integrada, i reconèixer que cada sistema és diferent i té valors i funcions de l’aigua únics.

[impacte]