Cada any, a aquestes alçades, ens fem la mateixa pregunta: ha estat la COP un fracàs o un èxit? Durant dues setmanes el món, ni que siga de reüll, mira allà on tots els països es barallen per qüestions aparentment semàntiques sobre energia, emissions i captura de carboni. Qüestions, de vegades d'un matís subtilíssim, que decidiran el rumb del que queda de segle XXI i tot el XXII, que gairebé ningú dels que llegisca aquestes línies veurem.
Caldria preguntar-nos, però, per què només som capaços de valorar les cimeres del clima en clau dicotòmica, fins i tot antagònica. Potser és perquè pensem que un resultat positiu ens condueix automàticament a l'alleujament de la crisi i la salvació, i l'altre a la condemna al foc etern de l'escalfament. Potser és perquè els biaixos propis, acumulat durant dècades de decepcions, no ens deixen veure el bosc de la realitat i les tiges verdes, mínimes encara, que s'enfilen des del sòl.
Potser és perquè ja tenim el veredicte escrit de bestreta; caldria, de fet, preguntar-nos també, amb una bona dosi d'autocrítica, per què valorem aquestes conferències fins i tot sense haver conclòs. Per què no deixem espai a la sorpresa, al progrés. Com és que, mentre encara estan en marxa, organitzem actes per a denunciar-ne el fracàs si tot es decidirà, una vegada més, a última hora. Qui sap si anunciant el fiasco abans de la data límit estem legitimant i reforçant aquells qui busquen boicotejar els acords, que en són un bon grapat.
Les negociacions, agòniques una vegada més, han cristal·litzat en un text al qual li manca ambició, però que obre portes. Hi ha molts grisos dins de la grisor, i les pinzellades no són uniformes. El pacte és sens dubte històric, per bé que insuficient: per primera vegada hi ha un consens polític internacional per tal d'abandonar els combustibles fòssils. Potser ara vostès estan pensant que com és que això és històric i ressenyable, si ja l'Acord de París apuntava cap a una descarbonització de l'economia i a la no superació d'un escalfament d'un grau i mig; com havia de ser possible sense abandonar el petroli, el gas i el carbó?
Doncs el cas és que mai -fins ara!- s'havia posat blanc sobre negre a una cimera del clima. Això és un triomf i una passa endavant, més encara quan la COP s'ha celebrat a un petroestat la intenció del qual era aprofitar-la per tal de signar més acords comercials sobre combustibles fòssils. Victòria, doncs? No ben bé.
El text aprovat aquest 13 de desembre és el mínim que es podia esperar, més encara quan s'havien generat enormes expectatives pel que s'havia anat filtrant els darrers dies des de Dubai. A les acaballes d'un 2023 que ha batut tots els rècords de temperatura (i continua fent-ho a casa nostra fins i tot a les portes de Nadal), l'emergència climàtica, enganxosa en la quotidianitat, és indefugible a l'hora d'articular polítiques públiques i l'esquelet vertebral del multilateralisme global.
La ciutadania no entendria que hi hagués un retrocés, perquè necessitem històries d'esperança. De futur. Hem de creure que el pervindre és encara un espai habitable, quelcom pel que paga la pena lluitar. La COP28 ens ofrena un fil d'aire amb què alenar fins a l'any vinent, la vida necessària per a bastir estratègies més enllà d'aquest desembre.
a COP28 ens ofrena un fil d'aire amb què alenar fins a l'any vinent, la vida necessària per a bastir estratègies més enllà d'aquest desembre.
Aquesta cimera només haurà estat útil si, com han remarcat el secretari executiu de l'ONU de Canvi Climàtic Simon Stiell, o el comissari europeu d'Acció Climàtica, Wopke Hoekstra, suposa el principi de la fi dels combustibles fòssils. En cas contrari, haurà estat un dolorosíssim miratge.
Dubai ha obert la porta -a mitges- per marxar de l'habitació que hem compartit durant segles amb els combustibles fòssils, on ja no es pot ni respirar. S'hi albira una llum distinta, s'hi ensuma la promesa d'un aire més net. És ara quan hem de decidir si renunciem a creuar per l'escletxa per on es vessa la claror perquè encara no hi cabem, o si fem força per a eixamplar-la i travessar-la tots plegats. El més difícil, palpar la porta a les fosques i obrir-la, ja està fet.