El Temps analitza l'informe que posava preu el Sàhara Occidental.

Espanya volia mercadejar amb el Sàhara, treure un rendiment econòmic de la descolonització d’aquell territori. Alhora que els governadors espanyols a la colònia feien els últims retocs a un procés de preparació per a la independència del poble saharià –que feia quinze anys que durava-, el 1975 dos joves soldats catalans de l’últim contingent de tropes destinades al Sàhara rebien un encàrrec: valorar les inversions i les propietats de l’estat espanyol a la colònia des de principi dels 60. Ras i curt, havien de posar preu al Sàhara. Víctor Farré i Enric Oliva, de 23 i 25 anys respectivament, i acabats de llicenciar-se en ciències econòmiques, passaven de rentar plats, pelar patates i fer tasques de soldat ras a dirigir una comissió d’estudis especials. Còmodament instal·lats en una residència de funcionaris, van deixar l’uniforme de militar i van disposar d’un passi que els permetia d’obtenir tota la informació que els calgués sobre el territori i campar-hi sense restriccions.

“Recordo que la primera cosa que ens van dir és que acompliríem unes funcions que no podíem explicar a ningú, i que en cap cas no diguéssim que érem militars. El nostre encàrrec era valorar econòmicament una hipotètica descolonització en termes de traspàs de poders a un govern autònom saharià. Es tractava de saber quant valia aquell territori, i després ja es decidiria si es regalava, es pagava a terminis o es bescanviava per alguna cosa. Fos com fos, era un estudi que calia fer per a asseure’s en una taula de negociació, bé amb el Sàhara, bé amb el Marroc. Aquest informe seria l’única valoració que tindria el govern espanyol sobre la colònia. El repte era brutal”, explica Victor Farré.

Els van encarregar l’estudi l’abril del 1975 i el van tenir enllestit el 30 de setembre d’aquell mateix any. La xifra total: 14.591.202.498 pessetes, que avui, 35 anys després, tindrien un valor de 14,2 bilions de pessetes, és a dir, 85.370 milions d’euros (tenint en compte la taxa d’actualització al 973,5%, segons l’Instituto Nacional de Estadística). Durant aquest període, l’estat es vantava davant la comunitat internacional de treballar per a convertir la colònia espanyola en un estat independent. I els càrrecs militars del Govern General del Sàhara creien de cor en el projecte, però des de Madrid, el Ministeri de la Presidència, encapçalat per Antonio Carro, tenia un altre guió sobre la taula. Vendre –oficialment, cedir– l’administració de la colònia espanyola al Marroc.

El dia de la venda

I tal dit, tal fet. El 14 de novembre del 1975, sis dies abans de la mort de Franco, se signaven els acords de Madrid. Sobre el paper, es tractava d’una declaració de principis entre l’Estat espanyol, el Marroc i Mauritània respecte al Sàhara Occidental. Espanya transferia l’administració de la colònia, però no la sobirania, al Marroc i a Mauritània. D’aquests acords només se’n va fer pública una imprecisa declaració: “Espanya es proposa de posar fi definitivament a la seva presència al Sàhara, com a molt tard, el 28 de febrer del 1976. En l’interval, es proposa de transferir els seus poders i responsabilitats a una administració temporal que s’ha de constituir per a l’adscripció dels governadors adjunts –marroquí i maurità– a l’actual governador general. Hi col·laborarà la Yemáa, que expressarà l’opinió de la població.”

La llei de descolonització del Sàhara va ser aprovada per les Corts espanyoles el 16 de novembre i, a final de gener del 1976, els últims militars espanyols abandonaven la colònia. Tres anys més tard, l’agost del 1979, Mauritània se n’anava de la part sud i deixava tot el territori en poder del Marroc.

Els annexos del pacte

Tal com consta en l’acta de les converses entre les delegacions del Regne del Marroc, la República Islàmica de Mauritània i Espanya a propòsit dels aspectes econòmics derivats de la transferència de l’administració del Sàhara, l’única quantificació que podria considerar-se indemnització feia referència a la pesca. S’acordava que, durant vint anys, 800 vaixells espanyols podrien pescar en aigües del Sàhara pagant un cànon modest a partir del cinquè any i, a més, Espanya podria mantenir el control del 60% del negoci dels fosfats, que entre el Marroc i el Sàhara sumaven gairebé el 100% de la producció mundial. En segon lloc, es crearia una comissió mixta per a inventariar la llista de béns públics espanyols que serien transferits com a part integrant del territori, i la d’aquells béns que poguessin ser objecte de transferència mitjançant el pagament d’una indemnització. Aquests acords, però, mai no van ser respectats pel Marroc, i l’estat espanyol mai no en va fer un casus belli .

Enlloc no es feia referència a un preu de venda, però als acords de Madrid hi consten uns annexos secrets on, potser, hi apareixia l’informe dels dos soldats catalans. Si el Marroc va pagar o no les 14.591.202.498 pessetes possiblement no se sabrà mai del cert –el governador general del Sàhara, Gómez de Salazar, i el secretari general, Rodríguez de Viguri, ambdós molt disgustats amb el lliurament de la colònia als marroquins, són morts–, però tant Víctor Farré com Enric Oliva, que ho rememora a l’entrevista que publiquem a les pàgines 28 i 29 i que ja ho va avançar al setmanari de l’Empordà Hora Nova, van rebre la medalla del Mèrit a l’Àfrica pel seu estudi econòmic.

I, encara més, la tarda que es van signar els acords de Madrid, tots dos soldats van ser cridats al despatx dels màxims mandataris del govern general del Sàhara. Allí, Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri els informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, els quedés el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que els joves catalans havien calculat.

El document, d’un centenar de pàgines, desgrana minuciosament tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima. Algunes dificultats d’accés a la informació, sobretot pel que fa a edificis i les extensions de terreny, van fer que els economistes novells advertissin d’un marge d’error en el càlcul aproximat del 3%.

Al text introductori els autors remarquen que en tot moment han fet servir “informes directes de tots els serveis d’aquest govern, especialment els d’Arquitectura, Registre de la Propietat, secció de Patrimoni i Hisenda i l’Instituto Nacional de la Vivienda”, a més d’“informacions recollides in situ per aquesta Comissió Especial”. A tall d’exemple, el valor dels immobles propietat del govern espanyol a la colònia als trenta nuclis de població existents pujava a 3.360.243.768 pessetes.

En el capítol d’obres públiques s’inventarien les obres a preu de cost i se n’actualitzen els valors aplicant-hi un coeficient combinat de depreciació i revaloració. Segons els càlculs, la xifra invertida arriba a 8.462.623.073 pessetes, és a dir, més del 50% del total comptabilitzat a l’estudi. En aquest àmbit, la feina va ser una mica més senzilla, perquè disposaven d’una estadística completa del quilometratge construït i el preu per quilòmetre actualitzat. Com que el cost en la construcció de carreteres era molt alt, Farré i Oliva van considerar oportú de fer un aclariment que, de passada, posava de manifest la voluntat descolonitzadora del govern del Sàhara: “Aquest valor és tan elevat perquè en la construcció de pistes es fa servir preferentment mà d’obra, en detriment de mètodes de construcció més eficaços i no tan costosos. Aquest fet obeeix a la política de lluita contra la desocupació, que ha estat una de les preocupacions constants del Govern en aquest territori.” En aquest apartat es van arribar a comptabilitzar fins i tot les clavegueres –el 1965 s’havien invertit tres milions de pessetes en el sistema de clavegueram–, les canonades d’aigua i l’enllumenat.

Pel que fa a l’arquitectura, l’informe quantifica el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors, entre més. El valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, pujava a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària era de 61 milions. La partida més gran s’havia destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.
Fins i tot en el capítol d’agricultura, Farré i Oliva van quantificar el cost de la ramaderia que també pertanyia al govern espanyol. Els animals havien costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes s’hi havien invertit 105.280.000 pessetes. L’estudi també calcula el valor del parador de turisme del Sàhara, 218.928.986 pessetes.

Dos models d’evacuació

En l’apartat que quantifica béns mobles, els autors ja fan referència a l’evacuació del territori i exposen dos supòsits: “En el supòsit 1 s’evacua tot el material, i en aquest cas es facilita pes, volum i zona d’embarcament del material. En el supòsit 2 s’evacuen només alguns béns que per les seves característiques són especialment rendibles i sempre que evacuar-los no impliqui una greu distorsió en el funcionament dels serveis. En aquest cas es valora el material que es quedarà al territori.” En la relació de béns mobles per serveis apareixen, per exemple, Ràdio Sàhara, valorada en 25.000.000 de pessetes; la delegació de cecs, amb uns béns que es van valorar en 49.048 pessetes; dues càmeres Polaroid Mini Portrait M 40, per un import de 75.000 pessetes; o un videocassete Philips, valorat en 65.000 pessetes. En el supòsit que només s’haguessin d’evacuar els materials més costosos i que es deixessin al territori els imprescindibles per al funcionament normal dels serveis o els d’escàs valor, els béns transportats abandonats al Sàhara sumarien 94.855.405 pessetes.

Tancat per evacuació

Havent acabat la feina de posar preu a la colònia espanyola, els dos economistes catalans van rebre un segon encàrrec: calcular les indemnitzacions a què tindrien dret els propietaris de negocis quan haguessin d’abandonar el territori. El document és signat el dia 15 de novembre del 1975, just l’endemà del dia que es van signar els acords de Madrid.

Però, lògicament, el treball de camp i els càlculs s’havien començat molt abans. Farré i Oliva expliquen que van enviar qüestionaris a les empreses, des de les més grans fins a petites botigues. Sol·licitaven informació sobre partides del balanç, com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys. La informació es va complementar amb les dades que posseïa Hisenda.

En la introducció de l’estudi es deixa clar que els economistes ja ensumen que el Sàhara acabarà a mans marroquines. “L’objecte d’aquest estudi és determinar uns crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus [nom amb què designaven els espanyols que vivien al Sàhara però que eren originaris de la península, mentre que els saharians, tot i que tinguessin DNI espanyol, eren anomenats nadius], que han hagut d’abandonar el territori, perquè en part puguin reprendre els seus negocis en una altra província espanyola.”

Si el Sàhara Occidental havia de ser independent, no calia que les empreses abandonessin el territori. Per tant, quan es va fer l’informe, durant l’octubre i els primers dies de novembre del 1975, ja hi havia molts rumors al territori sobre la cessió al Marroc. La comissió d’estudis especials  va proposar de donar crèdits a un interès del 6% a un termini de deu anys, amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. “Era una manera d’indemnitzar-los sense haver de pagar-los de cop”, explica Víctor Farré, que recorda que també van proposar que els crèdits es concedissin sense cap mena d’aval, “perquè la majoria eren gent amb l’única solvència d’un petit negoci o la seva feina”.

Diners per a reprendre el negoci

El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara pujava a 803.670.000 pessetes per a un total de 325 negocis. L’empresa distribuïdora de combustible CEPSA cobraria 11 milions de pessetes, mentre que a la part baixa hi ha els bars, amb indemnitzacions entre 350.000 pessetes i 500.000. La sala de festes Ebano Club hauria de rebre 3.300.000 pessetes; Insamarta, fàbrica de farines i peix, percebria 18.000.000 de pessetes; mentre que el cinema d’al-Aaiun hauria de ser rescabalat amb 7.500.000 pessetes. En total, Farré i Oliva posen preu al tancament per evacuació de més de 300 empreses, entre les quals també hi havia un pescador català dedicat a la compra-venda de llagostes, que tindria dret a 4.000.000 de pessetes.

Però els empresaris van arribar a cobrar aquestes compensacions, en forma de xec o de crèdit tou? Rafael de Valdés va ser el representant espanyol a la comissió tripartida que va negociar la cessió al Marroc en els acords de Madrid. I, tot i que oficialment no tenia el càrrec de governador general del Sàhara perquè la colònia ja no era espanyola, va quedar-se al territori fins el 28 de febrer del 1976. Després va presidir la comissió liquidadora a Las Palmas, que, de fet, era l’antiga delegació d’Hisenda al Sàhara.

Aquesta comissió ja havia desembutxacat 163 milions de pessetes en concepte d’indemnització per desarrelament a 3.500 evacuats quan va començar a estudiar el pagament de compensacions a botiguers i empresaris. L’organisme era integrat per diversos delegats ministerials. Havia de fer estudis sobre els negocis que reunissin les condicions per a percebre indemnitzacions. Aquestes condicions eren: que l’immoble en què es trobés el negoci o indústria no es pogués desmuntar, que les matèries primeres no poguessin ser evacuades o que s’haguessin perdut durant el trajecte, o qualsevol altre perjudici que es pogués justificar directament per la descolonització.

El fill del president d’aquesta Comissió, també Rafael de Valdés, confirma que els pagaments als propietaris es van fer: “El meu pare presidia aquesta comissió a Las Palmas, que efectivament va pagar indemnitzacions als comerciants que vivien al Sàhara, molts dels quals van refer la seva vida a les Canàries. Si el Marroc va pagar una compensació econòmica a Espanya per la cessió no ho puc assegurar, però no em semblaria tan estrany”, assegura.

Fosfats i pesca, clau de volta

Aparentment, el Sàhara Occidental és desert. Però rere aquest territori sempre s’ha amagat una espessa xarxa d’interessos històrics, econòmics i geostratègics entre Espanya i el Marroc, que expliquen per què finalment la colònia espanyola no obtingué la independència. El Marroc volia el control absolut dels abundants recursos naturals del desert, especialment la fosforita, una roca que conté pentòxid de fòsfor, component essencial de l’àcid fosfòric. Aquest producte és de gran interès per a l’agricultura, perquè és un component dels fertilitzants. La mina de Bucraa, una de les més grans del món, va ser descoberta en territori saharià el 1963. Al preu actual, els fosfats procedents d’aquesta mina enriqueixen les arques del regne del Marroc en uns 1.250 milions d’euros anuals.

Possiblement, la troballa d’aquesta mina va ferir greument les aspiracions d’independència del Sàhara Occidental, tot i que tres anys abans el govern espanyol ja havia començat el procés de descolonització.

D’una altra banda, la indústria pesquera també explica la conjunció d’interessos que 35 anys després mantenen blocada la situació nacional del Sàhara. La costa sahariana és un punt estratègic per al Marroc. De fet, entre el 70% i el 90% de les captures marroquines embarquen en territori saharià.

Els incidents recents a al-Aaiun han tornat a dur a l’actualitat el conflicte. El motiu d’aquests incidents és que Rabat va desmantellar per força el campament de saharians instal·lat als afores de la ciutat que reclamaven la millora de les seves condicions econòmiques. El Front Polisario i el Marroc han començat converses, i el dia 13 de desembre, la UE abordarà amb el Marroc la situació al Sàhara Occidental. Mentrestant, el govern espanyol manté posicions ambigües respecte al territori que fins fa poc més de tres dècades era una província més.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans