La decisió del govern espanyol d'alinear-se amb el Marroc en el conflicte del Sàhara ha estat un gir brusc en la que era fins ara la política exterior de Madrid a la zona del Magrib. Fins a onze partits, des de l'oposició de dretes a les formacions que donen suport a Pedro Sánchez, han reclamat la compareixença del president espanyol al Congrés per donar explicacions per un assumpte que ha tibat la relació amb els seus socis de Podem. La Moncloa ha avalat com a "seriosa i creïble" la proposta de Rabat de concedir una autonomia a l'excolònia espanyola, avui controlada pels marroquins en un 80%. Tot un gir històric que trenca fins i tot amb la postura tradicional del PSOE de donar suport al dret d'autodeterminació sahrauí. El moviment efectuat per la diplomàcia espanyola ha irritat Algèria, enemic històric del Marroc i protector del Front Polisario, just quan cal preservar més el flux gasístic provinent d'Algèria.

Les realineació de tots els actors internacionals al Magrib respon també a la nova situació generada per la invasió russa d'Ucraïna. El Marroc és contemplat des dels Estats Units i la UE com un soci necessari, ara potser imprescindible, mentre que Alger continua preservant lligams especials amb Moscou, heretats dels anys de l'URSS. Tot i que el règim algerià també té un ull posat a París. Però, sobretot, la decisió de la Moncloa obeeix a les necessitats de la política exterior espanyola. Aquestes són algunes claus que poden ajudar a entendre els últims moviments d'Espanya a la regió.  

[h3]1.- Els beneficis incerts amb Rabat[/h3]
Aquests dies, fonts governamentals han repetit els suposats guanys de tancar la greu crisi diplomàtica del 2021 amb el Marroc. Es podrà recuperar el tràfic per l'estret, que Rabat va interrompre el 2020, es reprendrà amb més fluïdesa la col·laboració en la lluita antiterrorista contra el gihadisme i, especialment, el que interessa més a l'executiu espanyol, es controlarà més la immigració irregular. 

El Marroc -un negociador molt dur que sap jugar a fons les seves cartes de pressió- no deixarà de ser un veí difícil. La carta de Pedro Sánchez al rei Mohamed VI en què li comunica el suport a la posició de Rabat sobre el Sàhara fa una referència al mutu respecte a la "integritat territorial" dels dos estats. És a dir, en dona per entès que Ceuta i Melilla no seran qüestionades. Però en el comunicat triomfant del Marroc no es fa cap referència a aquest punt. "No hi ha cap pronunciament ferm per part de Rabat. Crec que tan sols es tornarà a la situació del 2019, prèvia a la darrera crisi diplomàtica", segons el periodista Ignacio Cembrero, un dels màxims especialistes en el Marroc.

[h3]2.- Més promarroquins que França i Alemanya?[/h3]
Cembrero assenyala que "el més escandalós d'aquest episodi és que ens hem assabentat de la decisió del govern espanyol  per un comunicat del rei marroquí que no reprodueix tot el text". El periodista considera que la carta de Sánchez, fins allí on coneixem, empra uns matisos més promarroquins que els de la posició de França i Alemanya. Aquests dos països consideren "seriós i creïble" el pla marroquí d'autonomia per al Sàhara, però Madrid usa el terme "més seriós", el que suposa emfasitzar més el suport a Rabat. Un matís de llenguatge diplomàtic que pot passar desapercebut però que indica algunes coses.

[h3]3.- El marge estret d'Alger[/h3]
Com respondrà Alger? Formalment, ha cridat a consultes el seu ambaixador a Madrid, emulant així el que va fer Rabat a l'assabentar-se, l'abril passat, que Espanya havia acollit secretament el líder del Polisario, Brahim Gali, que estava malalt. Però què més farà Algèria? Per la professora Aurèlia Mañé, experta en el Magrib i professora de la Facultat d'Economia de la UB, "a curt termini, no s'aturarà el flux gasístic per la senzilla raó que Algèria no s'ho pot permetre. Una de les poques fonts d'ingressos d'Alger són les exportacions d'hidrocarburs, el gas i el petroli".
 
El que sí que farà Algèria, segons Cembrero, és ser més exigent en aquests moments en què s'està negociant un nou contracte gasístic amb Espanya perquè els contractes vigents estan sota el preu de mercat. Per la seva banda, Mañé està convençuda que, malgrat l'escenificació feta per Algèria, el país nord-africà ha estat informat: "Seria un error massa gros diplomàticament que no s'hagués comunicat el canvi sobre el Sàhara". La professora assenyala que Alger ja s'ha preparat per a un canvi de vincles estratègics i que fa temps que negocia amb Itàlia per potenciar l'enviament de gas a través del gasoducte Transmed que porta energia a Europa a través d'Itàlia. 

Els EUA, explica Cembrero, ha demanat explícitament a Alger que reobri el gasoducte que va tancar a l'octubre i que travessa el Marroc. Però el règim algerià es troba també condicionat per Rússia, aliat seu i reticent al fet que els algerians col·laborin en aquests moments de manera més activa en el subministrament de gas a la UE. Una situació molt difícil de gestionar també per Alger.

[h3]4.- El gas nord-americà, una alternativa més cara[/h3]
Des del moment en què Algèria decideix, l'octubre passat, tancar el gasoducte Magrib-Europa, en el context del conflicte diplomàtic amb Rabat, Espanya va haver de moure's per garantir el proveïment. Això explica que a inicis d'aquest 2022, els Estats Units hagin superat Algèria com a primer proveïdor de gas a l'estat espanyol (un 32,9% envers el 23,2% que representa el gas provinent d'Algèria). Era una cosa previsible, segons Mañé: "Espanya ha recorregut a altres venedors, el que no suposa un gran daltabaix, tot i que implica pagar el gas més car". En efecte, el gas dels EUA és liquat i ha de ser regasificat a la seva arribada a l'estat espanyol, amb un cost d'aproximadament un 20% més.   

[h3]5.- De Duran Farell al Midcat, la connexió catalana[/h3]
Hi ha una forta petjada catalana en els gasoductes que van d'Algèria a l'estat espanyola. Va ser l'empresari Pere Duran Farell, president de Gas Natural, el gran estrateg que va dur el gas natural a Espanya i va facilitar d'aquesta manera una menor dependència ibèrica respecte del gas rus. Va ser el canal que ell va contribuir a fer possible, el Magrib-Europa, el que Alger va decidir tancar l'any passat. Cembrero recorda la figura de Duran Farell i explica un episodi: "Era una persona que mai va tenir bones relacions amb CiU. Ell era proalgerià i CiU probablement era el partit més promarroquí de l'estat. Una vegada, va convidar a sopar a casa seva Jordi Pujol i l'ambaixador d'Algèria i una mica més arriben a les mans". 

Ara, el president Pere Aragonès ha activat la voluntat de reprendre el gasoducte Midcat, aturat a Hostalric, una iniciativa que té el suport del govern espanyol i de la patronal catalana, que Foment del Treball ha explicitat aquests dies. En la seva visita recent a Alemanya, el president de la Generalitat va trobar complicitats amb els seus interlocutors per intentar aprofitar el context. Molta més recança ha expressat França, que continua apostant per l'energia nuclear. Cembrero considera que, malgrat les protestes ecologistes, el Midcat és un projecte important que mereix tirar endavant.

De tot plegat, una pregunta es fa pertinent davant de la fredor que acompanya les relacions internacionals, en què acaba imposant-se sempre una cosa tan prosaica com la correlació de forces: a qui interessa realment la causa del poble sahrauí?


[plantillaucraina]