18
de març
de
2022, 20:29
Actualitzat:
21
de març,
8:10h
"Seriosa, realista i creïble". Aquestes tres paraules de la carta que el president espanyol, Pedro Sánchez,ha enviat al rei Mohamed VI per definir la proposta marroquina d'autonomia per al Sàhara suposen un gir total en la política d'Espanya sobre la seva antiga colònia. La misiva ha estat feta pública aquest divendres per Rabat, que d'aquesta manera enarbora una clara victòria diplomàtica.
El gest de Sánchez, que serà corroborat en una visita propera del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, tanca una de les pitjors crisis en les relacions marroquino-espanyoles, que va esclatar l'abril del 2021 amb la decisió de Madrid d'acollir el líder del Front Polisario, Brahim Gali, per motius de malaltia. Un fet que va irritar el Marroc i que va tenir com a conseqüència la retirada de l'ambaixadora marroquina i una greu crisi migratòria a la tanca de Ceuta. Si bé la carta de la Moncloa acosta la superació de la crisi, també planteja molts interrogants.
1. Reprendre relacions, controlar els fluxos migratoris
En la carta a Rabat, Sánchez és molt explícit a l'hora de referir-se a la "nova etapa" que s'obre en les relacions entre tots dos regnes. El president espanyol es refereix als "desafiaments comuns", especialment la "cooperació en la gestió dels fluxos migratoris a l'Atlàntic i a la Mediterrània". Madrid té ben viu l'allau del maig passat, que va generar una greu crisi migratòria a Ceuta. Aquella trencadissa va costar el càrrec a la ministra d'Exteriors Arancha González Laya. Sembla que Madrid ha prioritzat el Marroc i garantir la frontera sud -que ho és també de la UE- per davant dels seus compromisos amb el Sàhara. L'arribada d'Albares a Exteriors ja va apuntar cap a una aposta per una política més "realista" amb el Marroc.
2. Més tensions en el govern de coalició
Abraçar-se al Marroc en aquesta carpeta implica augmentar les tensions en el si del govern de coalició. Unides Podem ha defensat sempre els drets dels sahrauís a decidir el seu futur en un referèndum d'autodeterminació. Yolanda Díaz ja s'ha manifestat per refermar el seu compromís amb el poble saharià i les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU. En aquest cas, hi ha unitat de criteri a Podem. A més, la causa del Polisario ha estat històricament una de les banderes de l'esquerra espanyola, defensora de l'autodeterminació en els deserts nord-africans. El canvi de Sánchez, en tot cas, trenca també amb les resolucions del PSOE en els seus congressos.
3. Geopolítica amb Algèria... I amb el gas
Una incògnita del gir brusc sobre el Sàhara és com afectarà a les relacions amb Algèria, enemic històric de Rabat i protector del Polisario. Aquesta organització ja ha acusat Madrid de cedir al "xantatge" marroquí. Les relacions amb Alger són estratègiques: Madrid ha demanat als algerians que incrementin el subministrament de gas a través del gasoducte Medgaz, que pot ser essencial per a la UE en plena guerra d'Ucraïna.
A finals del 2020, un Donald Trump en retirada va reconèixer la marroquinitat del Sàhara. Des d'aleshores, Rabat se sent guanyadora envers una Algèria amb qui la tensió s'ha accentuat. Alger, per la seva banda, manté una relació cordial amb Moscou que, per cert, va rebre recentment una delegació del Polisario.
4. Desobeir les Nacions Unides
En decantar-se per les raons del Marroc, Espanya s'allunya dels postulats de l'ONU, que des del 1975 considera que el Marroc no té cap dret sobre el Sàhara i reclama un acord mutu que passi per l'autodeterminació sahariana. Per les Nacions Unides, Espanya continua sent potència administradora del territori que un dia va ser la seva colònia. Una situació que la carta de Sánchez ha convertit en sarcasme.
5. La responsabilitat històrica d'Espanya
"Marxem, però marxem amb honor", va dir el tinent general Gómez de Salazar el 1976 quan les tropes espanyoles van sortir a tota pressa del Sàhara. Només uns mesos abans, l'1 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó, cap d'estat en funcions mentre Franco agonitzava, havia volat a la colònia, amenaçada per la Marxa Verda de Hassan II, que exigia el botí. L'aleshores príncep va prometre a la població que protegirien els seus drets: "La nostra missió en el món i la nostra història ens ho exigeixen". Dues setmanes després, els Acords de Madrid certificaven la rendició d'Espanya al Marroc, que obtenia, junt amb Mauritània, el poder sobre el territori.
El gest de Sánchez, que serà corroborat en una visita propera del ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, tanca una de les pitjors crisis en les relacions marroquino-espanyoles, que va esclatar l'abril del 2021 amb la decisió de Madrid d'acollir el líder del Front Polisario, Brahim Gali, per motius de malaltia. Un fet que va irritar el Marroc i que va tenir com a conseqüència la retirada de l'ambaixadora marroquina i una greu crisi migratòria a la tanca de Ceuta. Si bé la carta de la Moncloa acosta la superació de la crisi, també planteja molts interrogants.
1. Reprendre relacions, controlar els fluxos migratoris
En la carta a Rabat, Sánchez és molt explícit a l'hora de referir-se a la "nova etapa" que s'obre en les relacions entre tots dos regnes. El president espanyol es refereix als "desafiaments comuns", especialment la "cooperació en la gestió dels fluxos migratoris a l'Atlàntic i a la Mediterrània". Madrid té ben viu l'allau del maig passat, que va generar una greu crisi migratòria a Ceuta. Aquella trencadissa va costar el càrrec a la ministra d'Exteriors Arancha González Laya. Sembla que Madrid ha prioritzat el Marroc i garantir la frontera sud -que ho és també de la UE- per davant dels seus compromisos amb el Sàhara. L'arribada d'Albares a Exteriors ja va apuntar cap a una aposta per una política més "realista" amb el Marroc.
2. Més tensions en el govern de coalició
Abraçar-se al Marroc en aquesta carpeta implica augmentar les tensions en el si del govern de coalició. Unides Podem ha defensat sempre els drets dels sahrauís a decidir el seu futur en un referèndum d'autodeterminació. Yolanda Díaz ja s'ha manifestat per refermar el seu compromís amb el poble saharià i les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU. En aquest cas, hi ha unitat de criteri a Podem. A més, la causa del Polisario ha estat històricament una de les banderes de l'esquerra espanyola, defensora de l'autodeterminació en els deserts nord-africans. El canvi de Sánchez, en tot cas, trenca també amb les resolucions del PSOE en els seus congressos.
3. Geopolítica amb Algèria... I amb el gas
Una incògnita del gir brusc sobre el Sàhara és com afectarà a les relacions amb Algèria, enemic històric de Rabat i protector del Polisario. Aquesta organització ja ha acusat Madrid de cedir al "xantatge" marroquí. Les relacions amb Alger són estratègiques: Madrid ha demanat als algerians que incrementin el subministrament de gas a través del gasoducte Medgaz, que pot ser essencial per a la UE en plena guerra d'Ucraïna.
A finals del 2020, un Donald Trump en retirada va reconèixer la marroquinitat del Sàhara. Des d'aleshores, Rabat se sent guanyadora envers una Algèria amb qui la tensió s'ha accentuat. Alger, per la seva banda, manté una relació cordial amb Moscou que, per cert, va rebre recentment una delegació del Polisario.
4. Desobeir les Nacions Unides
En decantar-se per les raons del Marroc, Espanya s'allunya dels postulats de l'ONU, que des del 1975 considera que el Marroc no té cap dret sobre el Sàhara i reclama un acord mutu que passi per l'autodeterminació sahariana. Per les Nacions Unides, Espanya continua sent potència administradora del territori que un dia va ser la seva colònia. Una situació que la carta de Sánchez ha convertit en sarcasme.
5. La responsabilitat històrica d'Espanya
"Marxem, però marxem amb honor", va dir el tinent general Gómez de Salazar el 1976 quan les tropes espanyoles van sortir a tota pressa del Sàhara. Només uns mesos abans, l'1 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó, cap d'estat en funcions mentre Franco agonitzava, havia volat a la colònia, amenaçada per la Marxa Verda de Hassan II, que exigia el botí. L'aleshores príncep va prometre a la població que protegirien els seus drets: "La nostra missió en el món i la nostra història ens ho exigeixen". Dues setmanes després, els Acords de Madrid certificaven la rendició d'Espanya al Marroc, que obtenia, junt amb Mauritània, el poder sobre el territori.