23
de maig
del
2021
Actualitzat
a les
9:00h
La crisi diplomàtica oberta entre el Marroc i Espanya arran de l'acollida de Brahim Gali, líder del Front Polisario, per ser atès en un hospital espanyol, té uns orígens llunyans, enterrats a la sorra del desert. Els orígens de la crisi estan estretament lligats als inicis del regnat de Joan Carles I, el novembre del 1975. El paper de l'actual monarca emèrit va ser determinant en un dels grans escàndols de la política internacional espanyola.
Espanya va deixar a la seva sort el territori del Sàhara, que fins aleshores era una colònia, i la va lliurar al regne del Marroc en contra de l'opinió de la població sahariana.
El Sàhara espanyol el constituïen els territoris de Saguia el Hamra i Riu d'Or, entre el Marroc i Mauritània, un total de 280.000 quilòmetres quadrats amb una població escassa: només 70.000 habitants l'any 1974. Va ser el que va obtenir Espanya del repartiment del continent africà entre les potències europees. Era considerat més aviat pobre en recursos, però als anys quaranta es van descobrir reserves de fosfats.
El territori va ser vist amb desig pel Marroc des del primer moment de la independència del regne alauita de França, el 1956. Aleshores van començar els processos de descolonització, als quals Espanya es resistia. No només això: el general Franco va voler blindar la posició d'Espanya i va convertir el Sàhara en una província més. Però la pressió internacional i de les Nacions Unides era molt forta. L'any 1968, Madrid deixava anar una altra peça: Guinea Equatorial. Per cert, en un procés d'independència fet amb tanta ineficàcia que va convocar unes eleccions en què es va imposar el candidat més hostil: Francisco Macías, que seria pels guineans com passar del foc a les brases.
Finalment, Madrid va prometre un referèndum d'autodeterminació als saharauis. Era el 1974, amb un Franco en davallada i els Estats Units tement que la colònia caigués en mans del Polisario, la força hegemònica al Sàhara, protegida per Algèria, que en aquells anys volia dir el mateix que pertànyer a la zona d'influència soviètica. Rabat i Washington van teixir una aliança ferma. I el rei Hassan II va anunciar el 16 d'octubre de 1975 la Marxa Verda, una invasió civil i pacífica del Sàhara.
La pressió era enorme. Hassan ho volia tot i se sentia molt fort. I aquí entra en joc la figura de Joan Carles de Borbó, príncep i hereu del dictador, que esperava ansiós l'accés al tron. El diari Público va explicar que els cables de Wikileaks informaven dels contactes intensos entre Joan Carles de Borbó i la secretaria d'Estat nord-americana, en mans de Henry Kissinger. Fins a quin punt el príncep va actuar amb malícia, traint fins i tot els interessos d'Espanya? Va ser tan sols un instrument de Kissinger i Hassan? El més probable és que, davant l'agonia de Franco -que no volia cedir el Sàhara al Marroc-, simplement cedís per evitar començar el seu regnat amb una guerra. En tot cas, sembla que en cap moment va pensar a complir els compromisos d'Espanya amb els saharauis.
"Espanya complirà"
El 2 de novembre del 1975, amb el dictador en estat gravíssim de salut i la Marxa Verda a punt de travessar la frontera, Joan Carles de Borbó va fer un moviment inusitat que, agafat aïlladament, va ser un gest de coratge. Es va plantar a Ai Aauin, la capital sahariana, per donar moral a les tropes. Les seves paraules al Casino Militar van ser: "Espanya complirà els seus compromisos". El príncep, cap d'estat en funcions, va prometre que "es farà el que sigui necessari perquè el nostre exèrcit conservi intacte el seu prestigi i el seu honor". I va pronunciar unes paraules que el trairien: "Desitgem protegir també els legítims drets de la població civil saharaui. La nostra missió en el món i la nostra història ens ho exigeixen".
L'endemà, tota la premsa espanyola elogiava de manera llagotera el príncep. Per un instant, Rabat es va espantar. Aniria Espanya a una guerra? La prova és que l'endemà mateix, el primer ministre marroquí, Ahmed Osman, va volar a Madrid per trobar-se amb Joan Carles i amb Carlos Arias, el presdient del govern, un home que tremolava des del dia que Franco va ser ingressat.
No sabem què devia pensar Osman de la trobada, però de ben segur que va tornar satisfet a Rabat. El 9 de novembre, els primers integrants de la Marxa Verda van entrar al Sàhara. Les mines que Franco va ordenar col·locar a mitjan octubre es van retirar. El 14 de novembre es firmaven els Acords de Madrid, que repartien el territori colonial entre dues noves metròpolis: el Marroc i Mauritània. Sis dies després moria Franco. El nou rei iniciava el seu regnat amb una traïció.
Espanya va deixar a la seva sort el territori del Sàhara, que fins aleshores era una colònia, i la va lliurar al regne del Marroc en contra de l'opinió de la població sahariana.
El Sàhara espanyol el constituïen els territoris de Saguia el Hamra i Riu d'Or, entre el Marroc i Mauritània, un total de 280.000 quilòmetres quadrats amb una població escassa: només 70.000 habitants l'any 1974. Va ser el que va obtenir Espanya del repartiment del continent africà entre les potències europees. Era considerat més aviat pobre en recursos, però als anys quaranta es van descobrir reserves de fosfats.
El territori va ser vist amb desig pel Marroc des del primer moment de la independència del regne alauita de França, el 1956. Aleshores van començar els processos de descolonització, als quals Espanya es resistia. No només això: el general Franco va voler blindar la posició d'Espanya i va convertir el Sàhara en una província més. Però la pressió internacional i de les Nacions Unides era molt forta. L'any 1968, Madrid deixava anar una altra peça: Guinea Equatorial. Per cert, en un procés d'independència fet amb tanta ineficàcia que va convocar unes eleccions en què es va imposar el candidat més hostil: Francisco Macías, que seria pels guineans com passar del foc a les brases.
Finalment, Madrid va prometre un referèndum d'autodeterminació als saharauis. Era el 1974, amb un Franco en davallada i els Estats Units tement que la colònia caigués en mans del Polisario, la força hegemònica al Sàhara, protegida per Algèria, que en aquells anys volia dir el mateix que pertànyer a la zona d'influència soviètica. Rabat i Washington van teixir una aliança ferma. I el rei Hassan II va anunciar el 16 d'octubre de 1975 la Marxa Verda, una invasió civil i pacífica del Sàhara.
La pressió era enorme. Hassan ho volia tot i se sentia molt fort. I aquí entra en joc la figura de Joan Carles de Borbó, príncep i hereu del dictador, que esperava ansiós l'accés al tron. El diari Público va explicar que els cables de Wikileaks informaven dels contactes intensos entre Joan Carles de Borbó i la secretaria d'Estat nord-americana, en mans de Henry Kissinger. Fins a quin punt el príncep va actuar amb malícia, traint fins i tot els interessos d'Espanya? Va ser tan sols un instrument de Kissinger i Hassan? El més probable és que, davant l'agonia de Franco -que no volia cedir el Sàhara al Marroc-, simplement cedís per evitar començar el seu regnat amb una guerra. En tot cas, sembla que en cap moment va pensar a complir els compromisos d'Espanya amb els saharauis.
"Espanya complirà"
El 2 de novembre del 1975, amb el dictador en estat gravíssim de salut i la Marxa Verda a punt de travessar la frontera, Joan Carles de Borbó va fer un moviment inusitat que, agafat aïlladament, va ser un gest de coratge. Es va plantar a Ai Aauin, la capital sahariana, per donar moral a les tropes. Les seves paraules al Casino Militar van ser: "Espanya complirà els seus compromisos". El príncep, cap d'estat en funcions, va prometre que "es farà el que sigui necessari perquè el nostre exèrcit conservi intacte el seu prestigi i el seu honor". I va pronunciar unes paraules que el trairien: "Desitgem protegir també els legítims drets de la població civil saharaui. La nostra missió en el món i la nostra història ens ho exigeixen".
L'endemà, tota la premsa espanyola elogiava de manera llagotera el príncep. Per un instant, Rabat es va espantar. Aniria Espanya a una guerra? La prova és que l'endemà mateix, el primer ministre marroquí, Ahmed Osman, va volar a Madrid per trobar-se amb Joan Carles i amb Carlos Arias, el presdient del govern, un home que tremolava des del dia que Franco va ser ingressat.
No sabem què devia pensar Osman de la trobada, però de ben segur que va tornar satisfet a Rabat. El 9 de novembre, els primers integrants de la Marxa Verda van entrar al Sàhara. Les mines que Franco va ordenar col·locar a mitjan octubre es van retirar. El 14 de novembre es firmaven els Acords de Madrid, que repartien el territori colonial entre dues noves metròpolis: el Marroc i Mauritània. Sis dies després moria Franco. El nou rei iniciava el seu regnat amb una traïció.