20
de maig
de
2021, 14:56
Actualitzat:
22
de maig,
8:51h
Hi ha una data clau que explica moltes coses sobre la greu crisi diplomàtica entre els regnes del Marroc i Espanya que s'està vivint entorn dels enclavaments de Ceuta i Melilla. És el 10 de desembre passat. Aquell dia, l'encara president dels Estats Units, Donald Trump -que acabava de perdre les eleccions al seu país i estava ja en temps de descompte-, va anunciar en un tuit que reconeixia la sobirania marroquina sobre el Sahara. A canvi, el regne alauita va obrir relacions diplomàtiques amb Israel.
Només uns dies després, Rabat va decidir suspendre la cimera bilateral amb Espanya, anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN), que s'havia anat ajornant i estava prevista per al 17 de desembre. Va ser un gest de prepotència. El Marroc es va sentir per un moment omnipotent, potser fent un càlcul més fruit de l'eufòria que d'una mirada freda, com sol ser la marroquina. A partir d'aquell moment, Rabat pressiona encara més Madrid i fins i tot Alemanya perquè segueixin les passes de Washington.
La crisi migratòria ha estat aquests dies una part només d'un conflicte entre el Marroc i Espanya que ve de lluny i pot enverinar-se més. Una crisi que en el capítol de la guerra de declaracions ha delatat també la mentalitat colonialista de tots dos estats. Així, hem vist com el primer ministre marroquí, Saadeddin Othmani, assegurava molt emfàtic que "Ceuta i Melilla són tan marroquines com el Sàhara". A la vegada, des del govern espanyol s'afirmava que "Ceuta és tan espanyola com Barcelona".
A hores d'ara, els escenaris de futur són incerts, tot i que l'actual episodi està donant alguns senyals tènues de descens de la tensió, amb el tancament de la frontera. Sobre el mapa, resten obertes incògnites i claus que expliquen la crisi diplomàtica més greu patida per Espanya en les darreres dècades. Aquí us n'expliquem algunes.
1. La traïció espanyola al Sàhara
Espanya arrossega una de les grans vergonyes de la seva història: l'abandonament del Sàhara pels Acords de Madrid signats el novembre del 1975. Colònia espanyola fins aleshores, el règim franquista es resistia a obrir un procés de descolonització, com li exigia les Nacions Unides. El Sàhara no seria per als saharauis, com reclamava el Front Polisario, l'organització majoritària dins la seva població.
El Marroc va saber aprofitar el moment de l'agonia de Franco per llançar la Marxa Verda, una mobilització popular per ocupar el territori. L'última ordre de Franco, col·locar mines per on volien passar els marroquins, ja no va ser complerta. El govern espanyol -amb Joan Carles de Borbó com a cap d'estat en funcions- es va posar a tremolar i va cedir el territori amb el dictador inconscient. Després d'això, el paper d'Espanya ha estat galdós, defensant la posició de l'ONU (un procés de descolonització amb referèndum d'autodeterminació) d'una manera ambigua i temorosa.
2. El cas de Brahim Gali
Els mitjans han informat que el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, veia venir la garrotada quan la titular d'Exteriors, Arancha González Laya, va defensar acollir el líder del Polisario, Brahim Gali, per tractar-se de Covid. Grande-Marlaska va aconsellar evitar-ho, però finalment Gali va ser tractat d'incògnit. Alguns analistes han assenyalat que s'hagués hagut d'informar Rabat en lloc d'amagar l'acció. O intentar desviar-lo a un altre país. Però per Espanya és difícil rebutjar una acollida humanitària a una organització com el Polisario, a la qual va abandonar a la seva sort el 1975.
3. Un error de càlcul?
El Marroc està acostumat a guanyar en els seus atreviments diplomàtics. Amo i senyor d'una posició estratègica essencial per a la UE i els interessos occidentals, exigeix submisió a la seva voluntat imperial al Sàhara. Durant el mandat de José María Aznar, Espanya va aconseguir recuperar l'illot del Perejil, ocupat pels marroquins, però a un cost elevadíssim: un seguidisme servil d'Aznar respecte als EUA fins al punt d'enviar tropes a l'Iraq. Rabat té en les seves mans armes mortíferes, gràcies al seu paper de gendarme del control migratori i en la vigilància de les rutes del narcotràfic i de l'islamisme radical. El reconeixement de la marroquinitat del Sàhara pels EUA ha endurit les pretensions de Mohamed VI, que vol que Espanya i la UE facin el mateix.
Aquest cop, podria ser que el règim marroquí s'hagi equivocat. Ja es veurà. La matusseria del govern i de l'ambaixadora a Madrid, advertint Espanya que "les decisions tenen conseqüències" en relació a l'acollida del dirigent polisari han irritat la diplomàcia espanyola. Aquest cop, però, la UE ha fet costat a la posició espanyola i Alemanya ha enviat senyals d'incomoditat envers Rabat. Les tensions amb Berlín -que defensa la sortida autodeterminista al Sàhara- també són evidents de fa mesos. França, en canvi, resta com a gran valedor del Marroc dins de la UE.
4. El conflicte de les aigües
La disputa per les aigües jurisdiccionals es manté en diverses regions del món, malgrat la seva regulació en el dret internacional. L'ambició del Marroc per eixamplar la seva sobirania a la Macaronèsia -la zona de l'Atlàntic nord on hi ha els arxipèlags d'Açores, Madeira, les illes Salvatges, Cap Verd i les Canàries- és un altre front obert. El parlament marroquí va aprovar el gener del 2020 dues lleis que li permetien ampliar les aigües d'explotació exclusiva (fins a les 350 milles) per part del Marroc, el que afectava de ple les costes sud-occidentals de les Canàries. Aquí podeu aprofundir més en aquest tema.
Aquest és un tema que ha generat preocupació a les illes i ha enverinat les relacions hispano-marroquines durant tot el 2020. L'objectiu de Rabat, és controlar la zona de Tropic, molt rica en teluri (material bàsic en el sector tecnològic), i les del Sàhara, on exerceix un control de facto, però no aprovat per la comunitat internacional. Rabat ha repetit que vol acordar aquest assumpte amb Espanya i que no actuarà unilateralment.
5. El paper de Washington
Mohamed VI vol preservar la peça més preuada per als interessos geoestratègics del seu regne: el suport explícit dels Estats Units en el tema del Sàhara. Amb una nova administració a Washington, la prioritat és garantir que no es produeixi un canvi de posició. De moment, Joe Biden actua amb molta prudència en el front exterior. El seu secretari d'Estat, Anthony Blinken, ha elogiat aquesta setmana el paper jugat pel Marroc. Pels Estats Units, el paper dels règims àrabs disposats a una bona relació amb Israel és fonamental.
No ha estat fins a les darreres hores que la portaveu d'Estat a Washington ha fet una declaració desitjant una entesa engtre Espanya i el Marroc. No és tan fàcil per Washington capgirar la decisió de Trump sobre el Sàhara. Perquè està vinculada al reconeixement marroquí d'Israel, un assumpte més transcendent per a la Casa Blanca que la posició de Pedro Sánchez.
6. Una situació social dramàtica
En tots els moviments del règim monàrquic cal tenir present el quadre social i econòmic del Marroc, que la pandèmia no ha fet més que agreujar. De fet, el flux migratori és un símptoma de la gravetat de la situació. Abans de l'esclat de la crisi sanitària, un informe del Banc Mundial ja advertia de l'elevat nivell de pobresa, que afectava prop de 9 milions de persones (gairebé el 25% de la població). Les previsions econòmiques han fet que el govern hagi passat de preveure un creixement superior al 3% a una recessió del 5%. Les mesures de confinament adoptades han provocat protestes als carrers, especialment en el nord. En aquestes situacions, Palau sempre ha respost enarborant temes que poden cohesionar el país, com les reivindicacions territorials i la marroquinitat del Sàhara o de les ciutats de Ceuta i Melilla.
Només uns dies després, Rabat va decidir suspendre la cimera bilateral amb Espanya, anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN), que s'havia anat ajornant i estava prevista per al 17 de desembre. Va ser un gest de prepotència. El Marroc es va sentir per un moment omnipotent, potser fent un càlcul més fruit de l'eufòria que d'una mirada freda, com sol ser la marroquina. A partir d'aquell moment, Rabat pressiona encara més Madrid i fins i tot Alemanya perquè segueixin les passes de Washington.
La crisi migratòria ha estat aquests dies una part només d'un conflicte entre el Marroc i Espanya que ve de lluny i pot enverinar-se més. Una crisi que en el capítol de la guerra de declaracions ha delatat també la mentalitat colonialista de tots dos estats. Així, hem vist com el primer ministre marroquí, Saadeddin Othmani, assegurava molt emfàtic que "Ceuta i Melilla són tan marroquines com el Sàhara". A la vegada, des del govern espanyol s'afirmava que "Ceuta és tan espanyola com Barcelona".
A hores d'ara, els escenaris de futur són incerts, tot i que l'actual episodi està donant alguns senyals tènues de descens de la tensió, amb el tancament de la frontera. Sobre el mapa, resten obertes incògnites i claus que expliquen la crisi diplomàtica més greu patida per Espanya en les darreres dècades. Aquí us n'expliquem algunes.
1. La traïció espanyola al Sàhara
Espanya arrossega una de les grans vergonyes de la seva història: l'abandonament del Sàhara pels Acords de Madrid signats el novembre del 1975. Colònia espanyola fins aleshores, el règim franquista es resistia a obrir un procés de descolonització, com li exigia les Nacions Unides. El Sàhara no seria per als saharauis, com reclamava el Front Polisario, l'organització majoritària dins la seva població.
El Marroc va saber aprofitar el moment de l'agonia de Franco per llançar la Marxa Verda, una mobilització popular per ocupar el territori. L'última ordre de Franco, col·locar mines per on volien passar els marroquins, ja no va ser complerta. El govern espanyol -amb Joan Carles de Borbó com a cap d'estat en funcions- es va posar a tremolar i va cedir el territori amb el dictador inconscient. Després d'això, el paper d'Espanya ha estat galdós, defensant la posició de l'ONU (un procés de descolonització amb referèndum d'autodeterminació) d'una manera ambigua i temorosa.
2. El cas de Brahim Gali
Els mitjans han informat que el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, veia venir la garrotada quan la titular d'Exteriors, Arancha González Laya, va defensar acollir el líder del Polisario, Brahim Gali, per tractar-se de Covid. Grande-Marlaska va aconsellar evitar-ho, però finalment Gali va ser tractat d'incògnit. Alguns analistes han assenyalat que s'hagués hagut d'informar Rabat en lloc d'amagar l'acció. O intentar desviar-lo a un altre país. Però per Espanya és difícil rebutjar una acollida humanitària a una organització com el Polisario, a la qual va abandonar a la seva sort el 1975.
3. Un error de càlcul?
El Marroc està acostumat a guanyar en els seus atreviments diplomàtics. Amo i senyor d'una posició estratègica essencial per a la UE i els interessos occidentals, exigeix submisió a la seva voluntat imperial al Sàhara. Durant el mandat de José María Aznar, Espanya va aconseguir recuperar l'illot del Perejil, ocupat pels marroquins, però a un cost elevadíssim: un seguidisme servil d'Aznar respecte als EUA fins al punt d'enviar tropes a l'Iraq. Rabat té en les seves mans armes mortíferes, gràcies al seu paper de gendarme del control migratori i en la vigilància de les rutes del narcotràfic i de l'islamisme radical. El reconeixement de la marroquinitat del Sàhara pels EUA ha endurit les pretensions de Mohamed VI, que vol que Espanya i la UE facin el mateix.
Aquest cop, podria ser que el règim marroquí s'hagi equivocat. Ja es veurà. La matusseria del govern i de l'ambaixadora a Madrid, advertint Espanya que "les decisions tenen conseqüències" en relació a l'acollida del dirigent polisari han irritat la diplomàcia espanyola. Aquest cop, però, la UE ha fet costat a la posició espanyola i Alemanya ha enviat senyals d'incomoditat envers Rabat. Les tensions amb Berlín -que defensa la sortida autodeterminista al Sàhara- també són evidents de fa mesos. França, en canvi, resta com a gran valedor del Marroc dins de la UE.
4. El conflicte de les aigües
La disputa per les aigües jurisdiccionals es manté en diverses regions del món, malgrat la seva regulació en el dret internacional. L'ambició del Marroc per eixamplar la seva sobirania a la Macaronèsia -la zona de l'Atlàntic nord on hi ha els arxipèlags d'Açores, Madeira, les illes Salvatges, Cap Verd i les Canàries- és un altre front obert. El parlament marroquí va aprovar el gener del 2020 dues lleis que li permetien ampliar les aigües d'explotació exclusiva (fins a les 350 milles) per part del Marroc, el que afectava de ple les costes sud-occidentals de les Canàries. Aquí podeu aprofundir més en aquest tema.
Aquest és un tema que ha generat preocupació a les illes i ha enverinat les relacions hispano-marroquines durant tot el 2020. L'objectiu de Rabat, és controlar la zona de Tropic, molt rica en teluri (material bàsic en el sector tecnològic), i les del Sàhara, on exerceix un control de facto, però no aprovat per la comunitat internacional. Rabat ha repetit que vol acordar aquest assumpte amb Espanya i que no actuarà unilateralment.
5. El paper de Washington
Mohamed VI vol preservar la peça més preuada per als interessos geoestratègics del seu regne: el suport explícit dels Estats Units en el tema del Sàhara. Amb una nova administració a Washington, la prioritat és garantir que no es produeixi un canvi de posició. De moment, Joe Biden actua amb molta prudència en el front exterior. El seu secretari d'Estat, Anthony Blinken, ha elogiat aquesta setmana el paper jugat pel Marroc. Pels Estats Units, el paper dels règims àrabs disposats a una bona relació amb Israel és fonamental.
No ha estat fins a les darreres hores que la portaveu d'Estat a Washington ha fet una declaració desitjant una entesa engtre Espanya i el Marroc. No és tan fàcil per Washington capgirar la decisió de Trump sobre el Sàhara. Perquè està vinculada al reconeixement marroquí d'Israel, un assumpte més transcendent per a la Casa Blanca que la posició de Pedro Sánchez.
6. Una situació social dramàtica
En tots els moviments del règim monàrquic cal tenir present el quadre social i econòmic del Marroc, que la pandèmia no ha fet més que agreujar. De fet, el flux migratori és un símptoma de la gravetat de la situació. Abans de l'esclat de la crisi sanitària, un informe del Banc Mundial ja advertia de l'elevat nivell de pobresa, que afectava prop de 9 milions de persones (gairebé el 25% de la població). Les previsions econòmiques han fet que el govern hagi passat de preveure un creixement superior al 3% a una recessió del 5%. Les mesures de confinament adoptades han provocat protestes als carrers, especialment en el nord. En aquestes situacions, Palau sempre ha respost enarborant temes que poden cohesionar el país, com les reivindicacions territorials i la marroquinitat del Sàhara o de les ciutats de Ceuta i Melilla.