Totes les mirades del món s'han concentrat en la invasió militar russa contra Ucraïna, que viu una cruel ofensiva militar contra Kíev. Les incògnites són moltes i trigaran a aclarir-se. Tothom mira cap al Kremlin per intentar escrutar quines són les intencions últimes de la decisió de Vladímir Putin d'un atac massiu i sense precedents contra un país sobirà de 44 milions de persones. L'home que va fer-se amb el poder a la Federació Russa el maig del 2000 continua sent, en bona part, un enigma. Qui són els seus col·laboradors? En qui confia?

El primer cercle de Putin és un grup de persones procedents, en part, dels aparells d'intel·ligència, de l'antic KGB, i també del grup de tecnòcrates i funcionaris que va conèixer quan era tinent d'alcalde de Sant Petersburg, els anys noranta. Se sap poc de la naturalesa d'aquest nucli de poder i cal veure si la seva cohesió es mantindrà en cas que la crisi s'allargui i Putin perdi la seva aurèola de jugador segur i imbatible. Aquests són alguns dels personatges clau al Kremlin. Són els homes que guanyaran o perdran a Ucraïna.

[h3]Dmitri Kozac, l'home de Palau[/h3] 
És el cap adjunt de gabinet de Putin al Kremlin. De formació jurídica, prové de la intel·ligència militar i ha anat escalant posicions dins de la burocràcia russa, des d'on va ser viceprimer ministre. Putin hi confia i li va encarregar que tingués cura de l'expedient ucraïnès. En aquesta tasca, no ha tingut problemes per mostrar una actitud d'aparent suavitat, una cosa en què l'ajuda la seva facilitat per lluir un somriure obert que li ha donat el malnom de"gat de Cheshire", un protagonista d'Alícia al país de les meravelles que sempre somriu. Ha combinat la bona cara amb la mentida i no ha tingut problemes per assegurar que Rússia no tenia cap intenció de qüestionar la sobirania ucraïnesa.  
 
[h3]Sergei Lavrov, el diplomàtic agre[/h3]
Rússia ha tingut ministres d'Exteriors emblemàtics. Andrei Gromyko va ser cap de la diplomàcia de l'URSS durant dècades i va encarnar una barreja de duresa i subtilesa, amb espurnes de sarcasme. Edvard Shevardnadze va ser el rostre de la perestroika. Lavrov és d'una altra escola, més crua, que sovint sobta als seus interlocutors. Pot ser encantador si s'ho proposa, però no dissimula la seva acritud quan ho considera necessari. 

Va formar-se en la diplomàcia de l'URSS i va ser ambaixador a Sri Lanka. Però on va mamar el menyspreu que diuen que ha atresorat per Occident va ser com a ambaixador a les Nacions Unides. És ministre des de fa divuit anys. L'exsecretària d'Estat nord-americana Madeleine Albright va elogiar la seva intel·ligència i cultura (és poeta), però és considerat un home cínic i sense escrúpols per justificar les decisions implacables.  

[h3]Sergei Shoygu, un supervivent de totes les purgues[/h3]
Fa deu anys que Shoygu és ministre de Defensa, però ha treballat amb tots els presidents de Rússia des dels anys de Gorbatxov, fet que dona un senyal de la seva resiliència política. Se li atribueix una gran capacitat de teixir relacions públiques. Com a cap de l'exèrcit, Putin va valorar el seu paper a la guerra de Síria, on Rússia va fer costat al règim de Bashar el-Assad. El líder del Kremlin hi confia del tot i és de les poques persones que pot dir que surt a passejar pel bosc amb Putin. Però hi ha en això una possible explicació: Shoygu pertany a l'ètnia minoritària Tuvan, majoritàriament budista i establerta a Mongòlia. Un tret que a ulls de Putin el descartaria com a aspirant a succeir-lo. Si la campanya ucraïnesa fracassa, la seva posició serà fràgil.   

[h3]Valery Gerasimov, l'estratega militar[/h3]
Cap de l'estat major conjunt des del 2012, se li atribueix l'autoria d'una doctrina militar que du el seu nom i que es basa en el concepte de guerra híbrida, que inclou un seguit de factors que van des del paper dels mitjans de comunicació a la psicologia, i que deixa l'actuació de les forces convencionals per a la fase definitiva. Els mètodes híbrids serien tots els aspectes no estrictament militars en una guerra. Això indica que Moscou ha iniciat la invasió després que hagi considerat que ja ha assolit amb èxit els objectius híbrids de l'operació, entre els quals la guerra informativa. El temps dirà si Gerasimov l'ha encertat -com va passar a Crimea- o si tot plegat ha estat un nyap. 

[h3]Nikolai Patrushev, l'excap dels serveis secrets[/h3]
És possiblement un dels més poderosos col·laboradors de Putin, en qualitat de secretari del Consell de Seguretat Nacional. Amb anterioritat va ser cap de l'FSB, l'organisme dels serveis secrets que va succeir la KGB de l'etapa comunista. Forjat en la lluita antiterrorista contra els txetxens, és considerat un dels més durs de l'entorn putinià i molt hostil als Estats Units, que veu com una potència decrèpita.
 
[h3]Aleksander Duguin[/h3]
És un dels intel·lectuals orgànics del règim rus i exerceix una influència indubtable en el pensament de Putin. Segons els especialistes en kremlinologia, el filòsof Aleksander Duguin és també l'anella que vincula partits rellevants de l'extrema dreta europea amb el nucli dur del poder rus. Amb una llarga bibliografia, entre les seves obres destaca el títol Quarta teoria política. Segons ell, han quedat derrotades per la història les ideologies clàssiques com el comunisme, el liberalisme i el feixisme, i el que ara ve és el que anomena populisme integral. 

Va fundar fa anys el Partit Nacional Bolxevic i va establir lligams amb Steve Bannon, l'exgurú de Donald Trump. Amb una llarga barba que fa pensar en algun escriptor rus del segle XIX, li agrada impactar l'interlocutor i es va deixar fotografiar amb una granada anticarros. En una entrevista a El Confidencial, explicava la base de la seva teoria, que defineix com a eurosianisme. Hi ha analistes de la realitat russa, però, que relativitzen la influència real que pugui exercir. En tot cas, és un autor llegit i escoltat al Kremlin. 

[h3]Dmitri Medvédev, el tecnòcrata amable[/h3]
Si la majoria del primer cercle putinià prové de l'aparell militar i d'informació, un altre grup procedeix de l'administració civil. És el cas de Medvédev, un jurista que va conèixer Putin a l'Ajuntament de Sant Petersburg. Amb un perfil més amable que el seu cap, va ser primer ministre i durant quatre anys (2008-2012) va exercir com a president, amb Putin de primer ministre, perquè la Constitució no permetia un nou mandat consecutiu del líder. Medvédev no va canviar de política, tot i que notar-se un estil més dúctil i discret. Des del 2020 és vicepresident del Consell de Seguretat. No se li coneixen diferències importants amb Putin. Amb motiu de la suspensió de Rússia com a membre del Consell d'Europa, Medvédev ho va aplaudir dient que facilitaria reimplantar la pena de mort al país.

[plantillaucraina]