El cas és que des de llavors, el nombre de militants del SNP, principal partit independentista, s’ha quadruplicat (ha passat de 25.000 a 100.000). Nicola Sturgeon, la ministra principal que va substituir Alex Salmond, ha esdevingut una líder aclamada, que congrega milers de persones en actes polítics a favor de la independència i ja ha omplert els principals estadis del país. A més, el nacionalisme escocès s’ha convertit en hegemònic en àrees industrials com la de Glasgow, territoris que fins fa un any havien estat un bastió obrer del laborisme britànic. I tota aquesta eufòria es va consolidar definitivament en les eleccions del maig passat al Parlament Britànic, quan el SNP va escombrar el Partit Laborista i va obtenir 56 dels 59 diputats per Escòcia.
¿Llavors per què els escocesos no van votar "sí" quan van tenir-ne l'oportunitat? Per què van votar de manera tan massiva el SNP, menys d'un any després de rebutjar la independència? “Crec que la resposta cal buscar-la en una combinació de realisme econòmic, comprensible precaució i la incertesa sobre la naturalesa del que s’oferia”, comenta el periodista i escriptor escocès Iain Macwhirter. “A més, les raons d’aquest viratge també poden ser en el desengany, en el compromís infame que David Cameron, Nick Clegg i Ed. Miliband, representants dels partits unionistes britànics, van signar públicament només tres dies abans del referèndum. El seu missatge va ser clar: si voteu "no" oferirem més poder al parlament escocès”, afegeix Macwhirter. De fet, poques setmanes després de la victòria del "no", es va crear l’anomenada Comissió Smith, en la qual els representats polítics d’Escòcia i el Regne Unit havien de negociar un nou procés de descentralització. De moment, però, les converses no han aconseguit cap canvi substancial en les competències que ja tenia el parlament escocès. El desengany, doncs, s’ha instal·lat entre molts escocesos, especialment el qui van votar la "tercera via" de Cameron, Clegg i Miliband a l’espera d’un model federal. “Un any després del referèndum, els votants, no han mostrat cap entusiasme per les propostes de la Comissió Smith. La impressió en la ment de moltes persones és que les solucions que proposa són insuficients”, assegura John Curtice, professor de la Universitat de Strathclyde de Glasgow.
Nicola Sturgeon, actual ministra principal d'Escòcia, durant la campanya del referèndum. Foto: Oriol Gracià
Un nou referèndum?
Segons les darreres enquestes d’opinió (diumenge passat l’empresa Panelbase en publicava una), a dia d’avui, dels escocesos votarien "sí" a la independència en cas de celebració d’un nou referèndum. És cert que el marge entre partidaris del "sí" i del "no" és petit, però a la vegada significatiu. En tot cas, aquest canvi de tendència ha encoratjat alguns polítics escocesos a anar més enllà i no és casualitat que diumenge passat, Niclo Sturgeon expliqués en declaracions al diari dominical Sunday Herald que el programa del SNP en les properes eleccions al Parlament d’Edimburg inclouria una sèrie d’escenaris entre els quals “es podria incloure un segon referèndum”. Sturgeon no va posar dates ni terminis. L’exdirector de la plataforma independentista Yes Scotland, Blair Jenkins, creu que es podria celebrar “tan aviat com el 2021”. També seria possible una revisió federal de les relacions entre Edimburg i Londres, tot i que la victòria per majoria absoluta del Partit Conservador de David Cameron en les darreres eleccions al Parlament de Westminster ho fa complicat. En tot cas, el que està fora de dubte és que no hi pot haver marxa enrere. La vella Escòcia somnolent, apàtica i sotmesa a Anglaterra a passat a la història.
