L'assassinat a Ankara de l’ambaixador de Rússia a Turquia, Andrei Karlov, ha estat un torpede llançat enmig de la represa de relacions entre el Moscou de Vladimir Putin i la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, amb el drama de Síria com a motiu ben visible. L’obsessió del règim turc per la seguretat no ha pogut impedir un atemptat com aquest.
Les incògnites generades per l’atemptat són moltes, però tot indica que el vincle entre Rússia i Turquia estigui en perill. Hi ha massa interessos en joc, com ens recorda Xavier Albarracín, analista de l’Institut de la Mediterrània (Iemed). Això sí, Erdogan ja s’ha afanyat a buscar culpables.    
 
Uns trets sorgits del clima covat per Erdogan

Paradoxalment, l’assassinat d’Andrei Karlov ha estat comès per un policia de 22 anys, Mevlüt Mert Altintas, d’ideologia islamista radical. És a dir, d’alguna manera és un jove sorgit del clima covat els darrers anys pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), la formació islamista al govern. Recep Tayyip Erdogan ha jugat a fons amb la carta dels refugiats sirians, presentant-se com a garant del sunisme i líder d’un procés d’islamització de la societat turca. Però aquest cop li ve d’un musulmà radical que en el moment del crim ha fet invocacions religioses i una referència a Alep, la ciutat caiguda en mans d’al-Assad amb el suport de Rússia. D’alguna manera, Erdogan rep “foc amic”.   

Un crim fàcil en un país hipervigilat

L’assassinat de l’ambaixador ha estat un cop molt dur contra el règim turc. Després de la deriva repressiva en què ha entrat el país des de l’endemà de l’intent de cop militar del 15 de juliol, Turquia viu un clima de vigilància policial màxima i el president Erdogan mostra una obsessió paranoica davant de possibles complots contra ell i el seu govern mentre avança cap a un canvi de la Constitució que li atorgui encara més poder. Ara, l’atemptat i les circumstàncies en què s’ha produït, amb un responsable que no ha tingut problemes per acostar-se a l’ambaixador, en la inauguració d’una exposició a Ankara, afebleix Erdogan al delatar febleses escandaloses en seguretat entorn una figura clau com el representant diplomàtic de Putin a Turquia. Els pares i germans de l’assassí, que havien estat detinguts en un primer moment, han estat alliberats. Però el crim accentuarà la dinàmica repressiva del govern turc.   

Buscant el buc expiatori: altre cop Gülen

De moment, en aquesta deriva obsessiva, el govern ja ha acusat el clergue Fethullah Gülen de ser al darrere de l’assassinat. Certament, les xarxes de Gülen són molt importants en la societat turca. Però Ankara l’acusa de tots els mals. Gülen viu a Pennsylvania, refugiat de la fúria d’Erdogan, qui en reclama l’extradició als Estats Units. Una possibilitat aquesta fins ara impensable. Però Xavier Mas de Xaxas recordava en un article que en l’equip del president electe dels EUA, Donald Trump, hi ha qui defensa l’extradició dins d’una política de major aproximació al líder turc.

Turquia-Rússia, una aliança superestratègica

La majoria d’analistes coincideixen en assegurar que el principal objectiu del crim, que és l’aliança entre Rússia i Turquia, no es veurà afectat. És més, podria encara reforçar-se. La guerra de Síria va separar Moscou i Ankara, però ara les coses han canviat. Ho assegura Xavier Albarracín, director del departament de Desenvolupament Sòcio-econòmic de l’Iemed, per a qui “les relacions entre Rússia i Turquia són superestratègiques pels dos països”. Per Albarracín, “hi ha massa coses en joc: el gas, els intercanvis comercials, el turisme, l’amenaça gihadista… Les relacions no es ressentiran”.  

La línia vermella no és al-Assad, són els kurds

Durant els darrers anys, la caiguda del règim baasista de Baixar al-Assad va ser una de les línies vermelles de la política d’Erdogan a Síria. El govern islamista sunnita de l’AKP ha mostrat sempre simpatia els rebels sirians, i ho continua fent. Però el líder turc s’ha hagut de rendir a l’evidència del poder que representen els aliats del president sirià, amb Rússia i l’Iran al davant. Putin i Erdogan semblen haver trobat un espai d’entesa i, com tots els matrimonis per conveniència, són més resistents del que semblen. Rússia està obtenint el que volia: mantenir al-Assad en el poder –això sí, un líder sirià totalment sotmès i agraït a Moscou i als altres aliats, l’Iran i les milícies libaneses xiïtes de Hezbollah-. Erdogan ha renunciat a veure derrocat el baasista, però obté a canvi el control d’una zona de seguretat al nord de Síria, fonamental per controlar els kurds. Aquests poden ser, altre cop, els grans perdedors d’una nova partida de realpolitik.

Turquia, més a prop de l’Orient Mitjà que a Europa

Xavier Albarracín assenyala que “l’evolució de Turquia en aquests darrers anys la situa més a prop de l’Orient Mitjà i les seves realitats que d’Europa”. Aquesta deriva és sorprenent si es té en compte el paper històric jugat per Turquia durant la guerra freda, quan el país va ser un aliat essencial per Occident dins de l’OTAN i el gran vigilant del Bòsfor. Aquesta és una transformació en les relacions internacionals a la zona que pot tenir moltes implicacions.