John Boehner, el president de la Cambra de Representants dels Estats Units, n'estava fart. Sobretot, dels seus. El 25 de setembre passat, per sorpresa, va anunciar la seva dimissió. En un cas sense precedents, qui ocupa la tercera posició de poder institucional als EUA (després del president i el vicepresident) va renunciar al càrrec per la forta divisió existent en el Partit Republicà sobre el tipus d'oposició a l'Administració de Barack Obama. L’extrema dreta del partit exigeix una oposició frontal a Obama que Boehner no ha volgut seguir.

Des d’aleshores, la tempesta ha caigut sobre els republicans a Washington. Des de les eleccions parlamentàries del 2010, tenen la majoria a la Cambra de Representants (435 diputats). En les eleccions de novembre del 2014, van assolir 247 escons, enfront 188 dels demòcrates. En el Senat, disposen d’una majoria, però més estreta. Aquesta gran victòria, lluny de donar estabilitat al partit guanyador, no ha fet més que complicar les coses. L’ala més ultra del partit, vinculada al moviment del Tea Party, vol usar el legislatiu per impedir governar a Obama. Aquí rau el punt crucial de la batalla interna que es viu aquests dies.

L’any 2013, el bloqueig en les negociacions sobre els pressupostos va provocar durant uns dies el que als EUA s’anomena el shutdown, el tancament del Govern (només es mantenen els serveis considerats essencials i d’emergències). Ara es pot tornar a produir i per això, Boehner havia encetat negociacions amb Nancy Pelosi, la líder del grup demòcrata, per arribar a un pacte que impedís un nou tancament de l’administració.
 
El motí contra Boehner

En l’acord amb Pelosi per evitar el shutdown, sembla que Boehner estava disposat a acceptar un programa de planificació familiar (parenthood) que incloïa sistemes de control de natalitat. Això ja va ser considerat excessiu pel House Freedom Caucus, un grup minoritari de prop de 40 congressistes republicans, però molt radicalitzats. Aquest nucli va amenaçar de presentar una moció de rebuig a Boehner.

És una cosa totalment extraordinària que una facció de partit amenaci el líder de la majoria en una Cambra legislativa dels EUA. Si perdia el suport del Freedom Caucus, Boehner es veia obligat a demanar ajuda als demòcrates. Una humiliació que, a més, implicava la fractura de la majoria republicana. Boehner va decidir fer efectiva la seva marxa el 30 d’octubre.

Ryan és l’home?

Aquests dies proliferen els noms de possibles substituts. Però el caos és total al Congrés. Kevin McCarthy, el portaveu dels republicans (número dos), que era ben vist per Boehner, ha renunciat a intentar succeir-lo. Daniel Webster, un representant de Florida, és el favorit del Tea Party. Però és inimaginable que els conservadors més moderats l’acceptin. El nom que ara per ara suscita més suports és el de Paul Ryan. Va ser candidat a vicepresident amb Mitt Romney el 2012.

Fins fa vint-i-quatre hores, Paul Ryan es resistia a fer-se amb un càrrec que en aquests moments només pot erosionar a qui l’exerceix. Ryan és un dur, molt radical en temes fiscals, partidari de reduccions d’impostos i molt neoliberal. Això agrada a l’ala ultra. Però no és un extremista. En política immigratòria, s’ha posicionat a favor d’un acord amb Obama. I potser, de cara al futur, pensa més en la Casa Blanca que a intentar posar ordre en aquesta olla de cols en què s’ha convertit el seu partit al Congrés. Les pressions que està rebent, però –entre elles, la del The Wall Street Journal– estan fent-se irresistibles.