Ser equidistant és un gran què. Et permet veure qualsevol conflicte des de la graderia, tot un privilegi i una victòria personal en aquest nou món dominat per l'individualisme salvatge. Ara els promotors d'aquesta pràctica en diuen "viure tranquil". La gent vol viure tranquil·la, ignorant la matraca constant de les autoproclamades víctimes d'una causa o d'una altra. Plantes la tovallola en un oasi blanc, amb un parell de palmeres i poc més, i vius tranquil mentre al teu voltant els naufragis s'acumulen.

No es pot ser a tot arreu, això és evident. L'empatia humana no pot abastar totes les petites i grans tragèdies del planeta. No som superherois ni tindria massa sentit voler ser-ho. Només som humans amb unes capacitats limitades que ens permeten mobilitzar-nos únicament per aquells casos concrets que ens regiren l'ànima, potser aquells més mediàtics o els que ens interpel·len directament per qüestions com ara la proximitat física, la coneixença dels protagonistes o la influència que la qüestió pot acabar exercint sobre les nostres vides.

El conflicte entre Israel i Palestina forma part de les tragèdies que ens empenyen a moure'ns, sens dubte. I per això és tan desesperant que s'hagi convertit en un dels conflictes amb més intoxicació informativa, manipulacions, propaganda i mitges veritats de la història recent, una mandonguilla francament inèdita de fake news, vídeos descontextualitzats i titulars tendenciosos que acaben col·lapsant les ments dels que menyspreen l'equidistància, dels que voldrien recopilar prou coneixement per defensar amb criteri una causa justa.

Avui és quasi impossible tenir una idea clara o mínimament nítida del que està passant entre Israel i Palestina. Només les massacres civils i les poques realitats flagrants i verificables posen una mica de llum a una nebulosa de debats sobreposats, interessos propis i d'opinions preestablertes capaces de dur qualsevol fet al seu terreny. Els ferms partidaris d'un bloc o de l'altre, des de bombolles hermètiques per on no passa cap altre aire que no sigui el seu, escampen les veritats que encaixen amb el seu posicionament i aprofiten informacions no contrastades que circulen per Twitter i TikTok per confirmar als seus seguidors les teories que defensen. Com en tots els grans conflictes, vaja. Però en aquest, com mai.

I la confusió més grossa arriba quan a través de les múltiples xarxes s'entrecreuen veus i bombolles diverses. Aquest mosaic de punts de vista, que podria ser positiu, acaba derivant en un xafarranxo on gairebé totes les informacions, arribin d'on arribin, llueixen versemblança gràcies (o per culpa de) les passions que desperten entre els seus partidaris. I no és una versemblança qualsevol: és una versemblança agressiva, de les que no toleren la intromissió del més mínim dubte.

En definitiva, un caos a prova de bombes. Com més cru es torna el conflicte, més difícil resulta treure'n evidències. Com menys evidències hi ha, més contundents es tornen els que diuen tenir-les totes (alguns dels quals els trobareu comentant aquesta columna). I com més contundents es tornen aquests, més em sembla estar fent el joc a l'equidistància que sempre he repudiat i que més angúnia fa als qui acaben d'enterrar els seus morts.