El professor de Macroeconomia José Vicente Rodríguez Mora, al seu despatx de la Universitat d'Edimburg. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

El professor de macroeconomia de la Universitat d'Edimburg José Vicente Rodríguez Mora (Barcelona, 1965) va ser un dels fundadors de la plataforma política Ciutadans de Catalunya, el 2006. Ho deixa clar ja abans de començar l'entrevista, perquè quedi clar d'on sorgeix el seu anàlisi de la situació política que viu Escòcia. Tot i el missatge oficial que el cas català és un afer intern espanyol, i que per tant el referèndum d'Escòcia no l'afecta, Rodríguez Mora té clar que econòmicament l'un impactarà en l'altre. Tant, que creu que l'inversor extern se'n ressentirà.

"La campanya del 'No' ha estat terrible", també es lamenta, i analitza: "El nacionalisme ha canalitzat una forma d'interpretar-te a tu mateix en oposició al conservadorisme anglosaxó de Tatcher i Regan. A Madrid s'ha anomenat Podemos, i aquí s'ha associat al nacionalisme. Perquè a la gent li agrada ser del grup, ser de la pinya, ser dels que fan coses." Al cap i a la fi, ve a dir, la societat no es pot explicar només des d'un punt de vista econòmic, sense tenir en compte els sentiments de la gent.


- La setmana passada, després de la primera enquesta que apuntava a una victòria del 'Sí' a Escòcia, el deute públic espanyol va començar a pujar. I Bloomberg també alertava als mercats que invertissin en deute italià en comptes d'espanyol, perquè a Catalunya poden haver-hi problemes. Hi ha una correlació macroeconòmica entre la situació política a Escòcia i la catalana?

- Sí. Si fos inversor, evidentment que m'ho pensaria. Si tingués diners, i els hagués de posar al deute públic espanyol o al deute públic italià, si aquestes fossin les meves opcions, doncs no invertiria més diners en el deute públic espanyol. Perquè sincerament ho veig més complicat que fa un mes.

- Seria allò que l'"efecte papallona", que mou les ales en racó de món i provoca un terratrèmol a l'altre?

- Però és que això és més que una papallona! Això és un Boeing 707 passant per davant de casa teva!

- L'Estat espanyol diu que el cas català és exclusivament un afer intern espanyol...

- I seguirà dient-ho. Però és que les conseqüències seran aplicables als dos costats. Si surt un 'No', crec que no tindrà cap efecte a Catalunya, perquè uns continuaran dient que volen votar com han fet a Escòcia, i els altres continuaran dient que no es pot fer. Ara bé, si surt un 'Sí', les dues bandes encara estaran més convençudes de la seva posició! Els independentistes no cal dir-ho, però Rajoy encara pensarà que té més raó.

- En aquest context, l'Estat espanyol serà prou estable com per continuar pagant el seu deute?

- Suposo que sí. Hi ha molts escenaris possibles de sortida a tot el que està passant, algun dels quals són possibles, i d'altres fan moltíssima por. Veritables històries de terror. Per exemple, que tot plegat se'n vagi en orris, que el govern espanyol no pugui pagar... Possibilitats horribles. Allà i aquí, eh!

- Però el Regne Unit ha garantit el pagament del deute públic l'endemà d'un vot a favor del 'Sí'. El govern espanyol ho podrà garantir?

- Hi ha diferències substancials entre el deute públic espanyol i el britànic, que és molt més a llarg termini que l'espanyol. Cada mes, l'Estat espanyol ha de refinançar molt més deute que el britànic, i això és problemàtic, sí. Em diuen que el Tesoro ho està fent bé, però és evident que Catalunya representa un percentatge important del PIB espanyol. Catalunya és més rica que la mitjana. Catalunya no és l'hòstia, com creuen alguns. És més pobra que Madrid, però sí que és més rica que la mitjana i fa una contribució neta, i això faria que tot plegat fos més complicat. Si hi hagués independència, en qualsevol dels dos llocs, m'imagino que els nous països agafarien un percentatge del deute. Tot i que també és cert que Salmond va dir que si no els donen la lliura, que no es quedarien cap percentatge del deute. Mare meva! Em pensava que estava escoltant un polític argentí! I què farà el mes vinent! Això és bla-bla-bla populista. Salmond, per mi és el primer polític argentí d'Europa. Mira a la càmera, somriu i diu: "Baixaré els impostos i augmentaré les despeses." I, per sorpresa meva, la gent diu que sí!

- Per què Cameron va autoritzar el referèndum?

- Perquè es pensava que guanyaria àmpliament, en part per aquest xovinisme britànic que destil·len, de l'estil: "Qui es pot pensar que no voldran ser britànics?" Ara, Cameron segur que veu que la postura de Rajoy era la millor. Que maldestre que va ser! No comprenc què va signar, és increïble. Salmond li va robar la cartera!
  - Sovint es discuteix si el procés català ha anat de dalt a baix o de baix a dalt. Aquí, a Escòcia, sembla clar que ha anat de la cúpula a la base.

- Efectivament. Però és que hi ha també diferències enormes i fonamentals entre el nacionalisme català i l'escocès. L'origen sentimental és totalment contrari: el nacionalisme català és de sentir-te superior. És la manera com en Toni Albà parla dels "espanyols de merda", per exemple. I aquest és l'origen psicològic de tot plegat. I qui digui el contrari, és ruc o diu mentides. Aquí, en canvi, passa el contrari. És un nacionalisme que surt d'un sentiment d'inferioritat. "Coi d'anglesos! No sóc pitjor que ells! Ells no m'han de dir què haig de fer!", diuen els nacionalistes escocesos. Això els fa molt menys antipàtics que els nacionalistes catalans. Necessiten un psiquiatre també, però el seu és un nacionalisme molt menys antipàtic que el català. I per tot plegat són dos nacionalismes molt diferents. Els votants del 'Sí', majoritàriament, són més pobres. A Edimburg, el taxista típic és del 'Sí', i l'executiu, del 'No'. Exactament al contrari que a Barcelona.

- I hi veieu similituds?

- Una que em té fascinat: el partit conservador, tant a Espanya com al Regne Unit, és un actiu tòxic tant a Catalunya com a Escòcia. Els 'tories' són un problema per als que volen el 'No', perquè mobilitzen a molta gent en contra seva, com sigui. I si és amb nacionalisme, doncs amb nacionalisme. La meva percepció és que el nacionalisme escocès ha passat de ser una cosa completament marginal, friki, a ser 'mainstream' perquè ha canalitzat una forma d'interpretar-te a tu mateix en oposició al conservadorisme anglosaxó de Tatcher i Regan. A Madrid s'ha anomenat Podemos, i aquí s'ha associat al nacionalisme.

- El 'No' ha estat encertat en el seu missatge?

- La campanya del 'No' ha estat terrible. El seu missatge és que és massa car aconseguir el somni nacional escocès. Però coi! Si realment és el nostre somni nacional, doncs potser que ho paguem, no? El que has de dir és que ser britànic està molt bé, que a la Gran Bretanya s'hi viu bé i s'hi vol viure bé. Això és el que hauria d'haver estat la campanya. I, a més a més, dir que és una bajanada econòmica, però en segon terme.

- Perquè estem parlant de sentiments.

- Clar! Clar! Els sentiments es troben en el primer pla del debat. Jo no estic orgullós de ser espanyol, ni escocès, ni català... Fer servir un gentilici per anomenar els meus sentiments, em sembla surreal. Però estic d'acord que, malgrat tot, la gent ho fa, i l'ús dels gentilicis és una cosa molt més extensa del que el meu raonament em diu que hauria de ser.

- Entenc que vostè no donava importància als sentiments, i que ara s'adona que sí.

- Exactament.

- Però aquesta batalla de sentiments, a Escòcia, ha esclatat fa relativament poc.

- Fa cinc anys, la gent no expressava la seva opinió perquè es donava per descomptat que eren britànics. Això ha canviat amb el referèndum.

- Ara el nacionalisme escocès ha "sortit de l'armari"?

- Abans, els nacionalistes d'Edimburg no expressaven clarament la seva opinó perquè tenien vergonya. Es veia el nacionalista com un marcià, i ara no és així. Ara estan molt entusiasmats. I a la gent li agrada ser del grup, ser de la pinya, ser dels que fan coses. Com passa amb els partits de futbol. O com va passar amb la V, de fet.