François Hollande, nou president de la República francesa.Les majories absolutes en temps de crisi són enganyoses. Et pot comprovar amb el govern espanyol de Mariano Rajoy i les seves decisions econòmiques. El flamant nou president francès, François Hollande, ha obtingut a la segona volta de les legislatives una còmoda majoria absoluta a l'Assemblea Nacional, que no necessita ni dels seus socis ecologistes, comunistes o radicals d'esquerra. El Partit Socialista posseeix, en aquests moments, el poder a l'Elisi, les dues cambres del Parlament (encara que al Senat sigui amb majoria simple), gaire bé tots els Consells Regionals i els ajuntaments amb major població. Un autèntic tsunami rosa com el que van viure els socialistes catalans i espanyols fins fa ben poc i que tampoc els va servir de gran cosa amb l'atur batent rècords.
Hollande ara ja disposa d'una autopista per fer aprovar les seves lleis i presentar-se a les cimeres europees i mundials amb completa legitimitat. Però, davant, té una cancellera alemanya, Angela Merkel, que li seguirà fent pagar peatge per la progressiva falta de competitivitat de l'economia francesa respecte a l'alemanya. Ja no és només un problema dels països del sud de l'euro, sinó també de França. De què li serveix aquesta majoria absoluta a Hollande si a Berlín li segueixen negant una mutualització del deute, els problemes bancaris o la transformació del Banc Central Europea en una veritable Reserva Federal?
A més, això voldrà dir una major cessió de sobirania de París, en un país que va votar en contra de la Constitució Europea. Començant pel seu actual ministre d'Exteriors, Laurent Fabius. El repte del nou cap d'Estat francès no és anecdòtic: de la ciutat mexicana de Los Cabos, aquest dilluns i dimarts a la cimera del G20, al Consell Europeu de Brusel·les, el 28 i 29 de juny, passant per la reunió a quatre (Monti, Merkel, Hollande, Rajoy) a Roma el 22. El paladí del creixement enfront l'austeritat haurà d'afrontar governs majoritàriament de dretes i una cancellera que, ara mateix, no deixa pràcticament llast. Els grecs, sigui Samaràs (de la Nova Democràcia de dretes responsable de formar nou Executiu) com Sipras (l'heroi de la nova esquerra radical europea), hi tenen molt a perdre si Hollande falla.
Si Hollande falla a fora, de poc li servirà repartir càrrecs a dins. A l'inrevés, se li faran molt feixucs. I es posarà encara més en evidència un sistema electoral binari, que deixa fora de l'Assemblea Nacional el tercer, quart i cinquè candidats a les presidencials d'aquesta primavera: Marine Le Pen, batuda per cent escassos vots al nord en procés de desindustrializació; Jean-Luc Mélenchon, batut ja a la primera volta en la mateixa circumscripció en un pols perdut entre la crida a la insurrecció social i el nou populisme de dretes; i François Bayrou, el centrisme amb accent occità que desapareix després d'haver estat a punt de disputar-li a Sarkozy la presidència el 2007.
El parany definitiu d'aquest sistema no proporcional és la també derrota legislativa de l'ex companya d'Hollande i ex finalista presidencial fa cinc anys, Ségolène Royal, davant un dissident socialista a La Rochelle a qui la dreta ha votat massivament (amb 'tuit' inclós de l'actual primera dama, Valérie Trierweiller). És només un tast d'aquesta victòria enverinada per als pròxims cinc anys. A França i a Europa i amb dates de caducitat immediates.
