El govern italià d'extrema dreta encapçalat per Giorgia Meloni va tancar un acord amb Albània per a la construcció de centres de deportació en el seu territori. Aquests espais, fora de la Unió Europea, estan pensats per retenir els migrants mentre se’n gestiona la petició d'asil o l’expulsió cap al seu país d’origen.
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, la setmana passada, va plantejar als estats membres imitar el model italià com una mesura per afrontar la immigració il·legal. Alguns països com Espanya, Bèlgica i Irlanda ja s’han mostrat contraris a la proposta, però alguns estats de l’est de la Unió i Dinamarca o els Països Baixos han vist aquesta iniciativa amb més bons ulls.
Però Meloni no és la primera a adoptar una iniciativa d'aquest tipus. La deportació de demandants d’asil a centres fora de les fronteres és un model que ja s’ha dut a terme en estats com Austràlia. En aquest país, l’any passat, segons el diari The Guardian, el nombre de migrants que hi van arribar va augmentar un terç, fins a una xifra de 765.900.
La pressió migratòria indonèsia i d'altres països de l’Àsia amb l’arribada il·legal de persones en embarcacions és un dels factors que preocupa l’opinió pública australiana des de fa anys. Tant és així que el 2001 el govern liderat pel liberal John Howard va implementar "The Pacific Solution", una mesura controvertida que consistia en interceptar vaixells que transportaven sol·licitants d'asil i retenir-los fora del territori australià mentre es resolia la seva situació administrativa.
Els dos centres que es van obrir estaven situats a Papua Nova Guinea i a la República de Nauru, un estat insular del Pacífic de poc més de 21 quilòmetres quadrats. Nauru tenia una economia basada en la mineria i l’extracció de fosfats. A partir dels anys 90, però, les reserves d’aquest mineral van començar a minvar i molts terrenys havien quedat inservibles per al conreu. La situació econòmica de Nauru a principis de la dècada del 2000 era molt complexa i aquests camps d’internament van suposar uns grans beneficis per a l’estat, que va rebre 80 milions de dòlars d’Austràlia per a “activitats de desenvolupament”.
L’anomenada "Pacific Solution" va ser desmantellada en gran part el 2008 pel nou govern laborista del primer ministre Kevin Rudd, que ho considerava una “pràctica inhumana”, “cínica” i “fracassada”. No obstant això, quatre anys més tard, el mateix Partit Laborista va reobrir els dos centres d’internament i Rudd, en una roda de premsa el 2013, va assegurar que cap sol·licitant d’asil que arribés il·legalment a Austràlia amb vaixell no tindriacap possibilitat d’establir-s’hi com a refugiat. Des de llavors, els sol·licitants serien transferits a Papua Nova Guinea per avaluar el seu estatus i, en cas de ser acceptats com a refugiats, es quedarien en aquell mateix país, sense arribar a trepitjar mai sòl australià.
Un model qüestionat
El centre d’internament de Nauru va ser plantejat en un principi com una sèrie d’habitatges moderns i amb tota mena de comoditats. Malgrat els propòsits inicials, però, els plans es van modificar per desacords amb els propietaris dels terrenys i el primer centre es va acabar reubicant en dues seus, una situada en un camp esportiu en desús, i l’altra a l'antic quarter presidencial. Les instal·lacions estaven compostes per barracons, que combinaven fusta i metall, i tendes de campanya.
L’accés a aquests centres estava restringit i era molt complicat aconseguir permisos per a la premsa. Malgrat tot, els observadors d’Amnistia Internacional van poder fer-hi una visita l’any 2012. L’equip va trobar que la salut mental de les persones retingudes “s’estava deteriorant” i que hi havia hagut casos d’autolesions i d’intents de suïcidi. Un dels observadors, Graham Tom, va explicar a la televisió australiana ABC que la situació de salubritat de les tendes era insostenible i que es podia arribar fins als 40 graus a l’interior. A més, va assegurar que les tendes tenien filtracions i que durant la nit els reclusos estaven exposats a les inclemències del temps.
La duresa de les condicions de vida en aquest centre va fer que molts interns comencessin una vaga de fam i que hi haguessin protestes violentes a l’interior del camp. El juliol de 2013, un disturbi va provocar un incendi que va destruir el 80% de les instal·lacions i que desenes de persones van aprofitar per fugir. El 2014, el camp va arribar a acollir fins a 1.233 persones i l’any següent els demandants d’asil van obtenir permís per circular lliurement per l’illa.
L’any passat, el Tribunal Superior d'Austràlia va considerar “il·legal” la detenció d'immigració de manera indefinida. Amb tot, el mes de setembre del mateix any, onze persones van ser traslladades al centre de detenció, entre les quals hi havia un noi de 17 anys.
A Itàlia, el Tribunal de Roma ha declarat il·legal la reclusió dels primers migrants que van arribar al centre de detenció albanès i ja ha ordenat el retorn de les dotze persones que encara es trobaven a Albània. El tribunal ha considerat que els seus països d'origen no són segurs i que, per tant, el seu "dret a la llibertat" només està garantit a Itàlia. Tot i aquest primer revés judicial, la mesura italiana continua vigent i Von der Leyen va considerar-la una “solució innovadora”.